BULUBUS (Christian Davila / Cesar Iglesias / Max Luchino)
Bulubús és un documental, però també és molt més. És un experiment, un manifest a la llibertat, que va portar al mestre titellaire Pepe Otal a reclutar un bon grapat de titellaires de tot arreu (entre els quals s’inclou el meu amic Litus Codina) i pujar-los en un tren cap a Bilbao. Un cop allà, el grup es dispersaria pels carrers de la ciutat entretenint a tothom, grans i petits, amb mil i un espectacles diferents amb les titelles com a element principal i defendrien l’ideal de la llibertat i la bohèmia.
A algú li pot venir al cap el fals-documental de Achero Mañas “Noviembre” i es podria dir que es tracta del mateix però fet realitat, evitant el dramatisme i mostrant tot el “bonrotllisme” que hi ha al voltant d’aquesta experiència. És un documental humil però ben resolt, fet des de l’amor i l’amistat cap al món dels titelles i, sobretot, cap a una persona, el Pepe Otal que, malauradament, no va poder veure acabat el documental. A Barcelona existeix la Casa-Taller de Marionetas de Pepe Otal, on tots els seus amics encara s’hi reuneixen per construir mil titelles, fer espectacles i retre-li homenatge un cop a l’any.
S’ha de dir que aquest és un documental difícil de trobar i que ha arribat a les meves mans gràcies al Litus. Un petit tresor, un cant a la llibertat i a poder viure fent allò que més t’agradi. No té cap pèrdua. Rascallú cuando mueras qué harás tú…
7 comentaris »
Deixa un comentari
Comentaris recents
Aquest blog ha rebut el premi Liebster de mans de ‘Made by Miki’
CINE FÒRUM 
Ja ho saps, m’agraden els documentals, aquest es pot veure a alguna banda?, si pot ser per internet millor…
Que ho fa que quan veig titelles penso en els nostres polítics?
Està força bé el documental i el seu missatge final m’ha agradat molt.
Les titelles, ens ser tant irreals, crec que crean una interacció entre l’artista (que si ho fa bé desparareix per donar tot el protagonisme a la pròpia titella) i l’espectador, que és diferent a la d’altres espectacles.
Jo no l’he trobat per internet, ja et dic que és una petita raresa. Si alguna vegada el trobo t’ho faig saber. I si pense en els polítics, les teves raons tindràs. jajaja
L’has vist Tomàs? El món de les titelles té molt de màgic. El millor és el que tu comentes, quan el manipulador desapareix i només ets capaç de reconèixer el titella.
No, solament he visionat el documental que tu ens has deixat.
I si, les titelles són màgiques. Són primitives, senzilles i en canvi són capaces de tenir-nos ensisats.
Un documental de titellaires??? Molt bé crític, veig que et vas obrint pas cap a nous horitzons cinematogràfics me´s enllà d l’ensopida cartellera. Genial!!
Molt gran el documental!! Jo he tingut la sort de veure’l al teatre com si fos al cinema. El missatge de llibertat que es desprén constantment és molt interessant… recordo el Litus explicant-me com va ser l’experiència algunes d’aquelles nits de birres i quan vaig veure el documental vaig pensar “si hagues pogut estar allà!!”…
La gran demagògia és quan surt la directora del festival dient maravelles quan els va estar criticant constantment. En fi, el món és aixi, sempre tindré en ment haver pogut veure el Pepe Otal actuant, tot un honor.
M’obro a nous horitzons Arqueòleg, però és difícil trobar-los en els cines d’avui en dia i, fins i tot, per internet. Els blockbusters manen al cinema. Què hi farem!!??
T’agrada el món de la bohèmia oi Conjunt Buit?? jejeje Qui pogués viure amb aquests ideals oi? Avui en dia és difícil i pocs tenen la sort de poder-ho viure.