POESIA (Lee Chang-dong)

Mija és una dona d’uns 60 anys. Viu amb el seu net, adolescent, qui es trobarà enmig d’un succés terrible que farà trontollar la fragilitat de la seva àvia. Per la seva banda, Mija s’apunta a un curs de poesia, la qual utilitza per aïllar-se del món i dels seus problemes.

“Poesia” és una cinta que reflexa molt bé qualsevol significat que li poguem buscar al seu títol. És poesia visual, narrativa i emocional. És una cinta plena de dolor, que se’ns manifesta a través del personatge de Mija, un personatge perfectament descrit, incloent-hi tots els petits matisos que conformen la personalitat d’aquesta supervivent. És un drama en tota regla, donant molt poc espai (quasi bé gens) a l’alegria, basant-se en els sentiments de la protagonista, la qual només troba pau quan es planta davant un full en blanc. És una cinta que desperta la tristesa i la compasió de l’espectador. I tot gràcies a un bon guió i, sobretot, a la magnífica actriu Yoon Jeong-hee, qui porta el pes de tota la narració, mostrant-nos l’ambigüitat d’una dona que, aparentment fràgil, demostra una gran fermesa emocional.

Està narrada amb un estil pausat, tranquil, completament anticlimàtica i mantenint un pols ferm, sense alts i baixos considerables. No és una bona recomanació per a aquells espectadors que busquin una història al voltant d’uns personatges planers, amb una psicologia explícita i poca intensitat emocional. Pot semblar avorrida en un principi, però a mida que avança el film, tot i no augmentar el ritme, és fa molt més digerible. Igualment, no és una pel·lícula per veure-la al cine; millor veure-la en tranquil·litat, a casa, per poder reflexionar com cal.

LADRONES (John Luessenhop)

Un grup de lladres acaben de donar un cop perfecte. Seguint els seus principis, un 10 per cent de la recaptació el destinaran a fins benèfics i no es tornaran a plantejar un altre atracament fins, com a mínim, un any. Però un antic company acabat de sortir de la presó té una oferta molt suculenta: un últim treball que els pot portar molts i molts milions a cadascun. Per suposat, tot sortirà malament.

De cinema de lladres n’hi ha de molts tipus; des dels robatoris espectaculars com el de “Operación Swordfish”, passant pels ultraoriginals i rebuscats com les conegudes “The italian job” (homenatjada al film que ens pertoca) o la saga d'”Ocean’s eleven”, pels divertits i curiosos com els de “Ladykillers” fins els que surten malament com “Reservoir dogs”. Vist des d’aquest punt de vista, és possible que aquest film no aporti una nova tipologia de cinema de robatoris, però la seva qualitat rau en la narració visual. Tot un desplegament d’efectes (que no efectismes), actuacions i bones escenes d’acció que fan d’aquest un producte bastant rodó.

Llàstima l’escena del tiroteig entre bandes, que podria haver estat molt i molt bé si no fós pels diàlegs que hi han entre mig. Un minipunt negatiu en tot el film. La resta té molt bona pinta, amb personatges que es surten lleugerament de la planor típica d’aques tipus de films i amb escenes dignes del propi Michael Mann (present estèticament en tota la pel·lícula). Una molt bona recomanació, per gaudir de pantalla gegant i un bon sistema de so.

UN CIUDADANO EJEMPLAR (F. Gary Gray)

“Un ciudadano ejemplar” ens explica la història de Clyde Shelton, un bon home que presencia com la seva dona i la seva filla són brutalment assassinats per un parell de lladres. Durant el judici, l’advocat de Shelton signa un pacte amb un dels lladres perquè aquest testifiqui en contra de l’altre lladre (a qui li apliquen la pena de mort) a canvi d’una condemna de pocs anys. Deu anys després del judici, Shelton segresta l’assassí de la seva dona i la seva filla per, així, obtenir la seva venjança. Però anirà més enllà, i endut per la ràbia, demostrarà com de podrit està el sistema judicial en els Estats Units.

Aquest film m’agrada pel canvi de papers que es dóna entre Shelton i el seu advocat. Gerard Butler interpreta el paper de Shelton, un home que comença buscant justicia, amb qui ens identifiquem des del primer minut i amb qui compartim la sed de venjança…fins que, literalment, se li’n va la olla. Després de deu anys de planificar-ho tot, Sheldon no només es contenta amb acabar amb la vida del lladre, sinó que farà pagar a tothom que estigués implicat en el seu cas (advocats, jutges, fiscals,…). A l’altra banda tenim l’advocat de Shelton, un magnífic, com sempre, Jamie Foxx. Des que signe el pacte es converteix en l’objectiu de totes les ires, però a mida que s’esforça per aturar la febre vengativa de Shelton, ens anem ficant de la seva part.

No es tracta d’una pel·lícula amb un gran guió, malgrat les crítiques directes al sistema judicial americà, però sí té l’alicient de poder observar pas per pas el pla detallat i hipercalculat de Shelton, qui aconsegueix acabar amb més d’una vida, fins i tot, des de dins la pressó. Una bona recomanació per als dissabtes a la tarda. Sempre serà millor que els bodrios que posen en segons quines cadenes, no?

LA VENTANA INDISCRETA (Alfred Hitchcock)

He de reconèixer que a excepció de “Pájaros”, no havia vist cap altre film de Hitchcock. Ho sé, no em lapideu!! Gràcies a un amic, però, m’estic posant al dia en tot el referent al mestre del suspens (o del thriller si ho preferiu). “La ventana indiscreta” ens presenta a Jeff, un fotògraf famós que porta postrat en una cadira de rodes sis setmanes, des que es va trencar una cama, sense cap altre entreteniment que observar (o espiar) les vides dels seus veïns, amb qui comparteix un pati interior. Però hi ha un veí que l’interessa més que els altres, un home que, segons ell, ha assassinat a la seva dona. Amb l’ajuda de la seva metgessa i la seva preciosa parella, Jeff tractarà de descobrir què està passant, encara que això impliqui arriscar la vida.

“La ventana indiscreta” està filmada, quasi íntegrament, dins un espai petit, claustrofòbic (com és l’apartament d’en Jeff,) curiosament encabit dins el decorat més gran construit fins aquella època. Hitchcock aconsegueix així dotar d’una subjectivitat memorable tota la trama del film. Des d’aquest aparament podem gaudir d’un munt de petites històries que conformen el repartiment coral de tots els veïns: la dona solitària, la parella de recent casats, el músic en busca de la inspiració, la ballarina de ballet,… Veiem el que el protagonista veu i sabem poc més del que aquest sap. Tot això, mentre la trama del suposat assassinat va guanyant en importància i misteri, per acabar amb un clímax d’allò més intens.

Les interpretacions són excel·lents. Des del paper d’en Jeff (interpretat per James Stewart, gran amic de Hitchcock) i de la seva parella (una guapíssima Grace Kelly) fins als papers secundaris: Thelma Ritter (com la metgessa d’en Jeff) i Raymond Burr (com el misteriós veí). També cal destacar la feina del departament de vestuari, encapçalat per Edith Heath, i la fotografia de Robert Burks. Però sens dubte, la direcció és el que fa excepcional aquest film; amb uns pla-seqüència molt ben trobats i una forma de barrejar humor i tensió en cadascun dels seus plànols sense gairebé necessitat de diàleg. Tot un clàssic per recuperar sempre que pogueu.

CUENTA CONMIGO (Rob Reiner)

Amb aquesta entrada signo el post número 100!! Per alguns de vosaltres això serà una tonteria, però per a mi és un número important. I ho celebro amb una pel·lícula molt especial per mi, que em, porta molt bons records i que, tot i no ser una obra mestra, és una de les meves preferides.

Es diu que l’escriptor més adaptat al cinema de la història de la literatura és William Shakespeare amb més de 300 pel·lícules, però si algú li trepitja el talons és Stephen King. I és que s’ho ha guanyat a pols. Per aquells que sigueu fanàtics de l’obra de King com jo sabreu perfectament perquè hi han tantes adaptacions dels seus llibres. Per aquells que no l’hagueu llegit, feu-ho!!, i us adonareu, mentre esteu llegint, que es pot fer fàcilment una pel·lícula de les seves històries, ben tramades i magníficament narrades. Des de la seva primera adaptació, dirigida per Brian de Palma, del seu llibre “Carrie”, Stephen King es va convertir en una aposta segura. Els seus libres eren, i són, best-sellers abans de sortir a la venda. A més, a King li encanta que facin adaptacions seves i, per tant, ven els drets de les seves obres per un preu miserable (per exemple, ha venut els drets de la seva saga “La torre Oscura”, composada per set llibres, per 19 dòlars -un número bastant important durant tota la saga-)

Qui pensi en Stephen King com el mestre del terror l’encertarà de ple. Però no només ha escrit terror i no només s’han adaptat les seves històries més macabres. Alguns exemples són “Corazones en la Atlantida”, “Cadena perpetua” o “Cuenta conmigo”. Aquesta última, basada en el relat “El cos” que pertany al llibre “Les quatre estacions”. La història tracta d’un grup de quatre amics que marxen en busca del cos d’un noi de 12 anys desaparegut. Una història d’amistat i de maduració personal. Un viatge emotiu que mostra el pas a l’adolescència i la importància dels amics en aquestes edats. Qui sigui capaç de veure aquesta pel·lícula sense posar-se nostàlgic és que té un cor de fusta.

No és que sigui una gran pel·lícula (sobretot el doblatge en castellà deixa moltíssim a desitjar -mireu-la en versió original si podeu-) però és molt entretinguda, amb moments divertits, tendres, emotius i durs. Sens dubte, una de les meves pel·lícules preferides, d’aquelles que sempre hem deixa una mica tocat al final. Per cert, la interpretació dels quatre nens és genial, entre els quals destaca River Phoenix, que va interpretar el paper d’Indiana Jones de jove a “Indiana Jones i la última creuada” i que va morir als 23 anys. També compta amb uns joves Kiefer Sutherland i John Cusack. No us la perdeu.

HARRY POTTER I LES RELÍQUIES DE LA MORT (David Yates)

No cal explicar l’argument de la septologia de Harry Potter, a més, davant el perill d’esberlar a algú aspectes encara desconeguts dels llibres em limitaré a explicar que “Harry Potter i les relíquies de la mort” continua allà on ho va deixar l’anterior film. Set llibres, set pel·lícules. O més aviat, set pel·lícules i mitja és el que portem de la “Harrypottermania” ja que els grans pensadors de la industria del cinema (o sigui, els executius) han decidit allargar la saga un film més en vista que aquest serà l’últim i que poc més faran al voltant del mag (tot i que segur que no trigaran a estrenar tota la saga en 3D, i si no em creieu mireu l’exemple  d'”Star Wars”).

Els personatges del llibre s’han fet grans, han madurat i, per sort, els films han anat madurant amb ells, arribant a una etapa quasi adulta. Al començament vam poder viure la infantesa de la saga amb aquelles primeres dues pel·lícules plenes de màgia i fantasia que feien les delicies de tothom. Amb “El presoner d’Azkaban” i “El calze de foc”, tot i sotmetre el llibre a una tisorada important, els llargmetratges passaven per l’etapa que marca el final de la infantesa, una etapa una mica més fosca però amb forta presència de la màgia. Les dues següent, “L’orde del Fènix” i “El misteri del príncep” correspondrien a aquesta etapa tan fosca com és l’adolescència; una etapa irregular i, més aviat, oblidable. Però amb aquest últim film estic força content, ja que m’ha tornat les ganes de veure més del Potter. Senzillament, millor del que m’esperava. Només veure els primers minuts ja se sap que estem davant una pel·lícula més madura.

Es tracta d’una pel·lícula amb forta càrrega de tensió, en ser els tres protagonistes perseguits durant gran part dels 145 minuts de metratge, on trobem molta màgia però que queda en un magnífic segon pla; és més aviat un fil que uneix tot el que passa. Hi ha comèdia, acció, por i, fins i tot, una mica d’erotisme (molt poquet, ehhh…) M’en alegro que la trama sigui tan fidel al llibre i potser aquest és el motiu pel qual seré mínimament compasiu amb la idea de fer dues pel·lícules. El ritme de la cinta és més pausat del que estem acostumats, però s’agraeix. Magnífica l’animació i la narració del conte dels tres bruixots; deu minuts de pel·lícula que sobten i que són quasi perfectes. Dels actors no puc dir gaire cosa, perquè el doblatge és horrorós i no sé com seran aquests xicots actuant. Sigui com sigui, haurem d’esperar uns mesos per veure completada la pel·lícula i la saga; un final que es preveu apoteòsic, tens i emotiu. Malifeta feta.

LA LLEI DEL CINEMA CATALÀ

L’altre dia vaig anar al cinema a gaudir d’una bona pel·lícula. Com sempre, abans de començar el film, van aparèixer uns quants tràilers (com sempre, força interessants) En acabar aquests, i tot just abans de començar la pel·lícula, va sortir un missatge a la pantalla molt clar: “Si la llei del cinema s’aprova no podràs veure algunes de les pel·lícules que acabem d’anunciar”. La mosca ja em va pujar al nas, així que faig aquest post explicant el perquè de tot plegat.

El 12 de gener d’aquest any, el parlament va aprovar el projecte de llei del cinema. El nou Estatut d’Autonomia otorga a la generalitat competència en matèria cinematogràfica dins l’àmbit de la cultura. És per això que el govern va aprofitar per regular els diferents aspectes en aquesta matèria ja que la considera com a “motor de progrés econòmic i com a element de cohesió cultural i transformació social.”  Tal i com està establert en l’exposició de motius del projecte: “Avui en dia, el mercat cinematogràfic a Catalunya, i en menor mesura el mercat audiovisual, no reflecteix en les seves pautes de consum la realitat sociolingüística del país” fent referència a que només el 3% de les pel·lícules exhibides als cinemes són doblades o subtitulades en català. A més, la llei preveu donar més importància a la producció de pel·lícules catalanes, així com a la seva distribució i exhibició.

El punt que ha creat més polèmica de la llei estableix que el 50% de les pel·lícules estrenades a Catalunya han de ser doblades en català, exceptuant les produccions fetes en castellà o català, que podran mantenir l’idioma original. Sembla que aquesta oportunitat perquè els espectadors puguin triar en quin idioma volen veure les pel·lícules no li va agradar ni al PPC ni al grup dels Ciutadans (quin post més polític m’està quedant) ni a alguns empresaris membre del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya. Aquest últims justifiquen la seva negativa argumentant que el públic que vagi a veure els films en català serà minoritari i, per tant, les distribuidores no voldran afrontar la despesa que comporta doblar la pel·lícula en català. Això comportarà, segons aquests empresaris, que no s’estrenin pel·lícules ni en català ni, per no saltar-se la llei, en castellà.

Jo, com a català de mena, estic completament agraït de poder triar en quin idioma vull veure una pel·lícula i, en el cas de no poder-se estrenar un film per l’elevat cost de doblatge, que s’estreni en versió original i subtitulat, que sempre serà millor. I vosaltres, què em penseu?

Podeu llegir el projecte de llei aquí.

IMPARABLE (Tony Scott)

Un tren sense control amb una càrrega perillosament volàtil es pot acabar convertint en el causant de la pitjor catàstrofe ferroviària dels estats units. Amb aquest punt de partida senzill, però atraient, Tony Scott es torna a calçar les botes de director en el seu terreny: l’acció. I ho fa recolzant-se en el seu actor predilecte dels últims anys, Denzel Washington.

La pel·lícula destil·la acció i tensió en cadascun dels seus fotogrames, donant pocs moments per respirar tranquils, malgrat l’intent de dotar de dimensió emocional als dos herois que es proposen frenar el tren 777. Les seves històries personals queden en un terme molt i molt secundari fins al punt d’importar més aviat poc, centrant-nos més en la trama principal i tots els seus focs artificials. La pel·lícula es desenvolupa formidablement (tractant-se del gènere amb que ens trobem) i sense abusar gaire dels efectismes. Juga moltíssim amb el moviment de la càmara i els plànols aeris per afegir més sensació de velocitat a la que ja aporta el tren en sí. Espectacle amb totes les seves lletres.

Les actuacions són més aviats senzilles. Denzel Washington s’està encasellant en el mateix personatge (tot i que no ho fa malament) però estaria bé tornar-lo a veure en un paper semblant al de “John Q”. Chris Pine, per la seva banda, està senzillament correcte, tot i que se’l veu força còmode en papers d’aquest estil. I què puc dir de Rosario Dawson? Aquells ulls i aquell somriure… Sigui com sigui, un film signat per Tony Scott avui en dia, és sinònim de film d’acció de qualitat com ja ve demostrant amb films com “Asalto al tren Pelham 123” (si l’anterior film d’Scott també anava de trens) o “Deja Vu” (on feia algun incursió en la ciència-ficció). Sens dubte, film per gaudir-lo al cinema, amb un bon Dolby Sorround i un pantalla grandeta.

BULUBUS (Christian Davila / Cesar Iglesias / Max Luchino)

Bulubús és un documental, però també és molt més. És un experiment, un manifest a la llibertat, que va portar al mestre titellaire Pepe Otal a reclutar un bon grapat de titellaires de tot arreu (entre els quals s’inclou el meu amic Litus Codina) i pujar-los en un tren cap a Bilbao. Un cop allà, el grup es dispersaria pels carrers de la ciutat entretenint a tothom, grans i petits, amb mil i un espectacles diferents amb les titelles com a element principal i defendrien l’ideal de la llibertat i la bohèmia.

A algú li pot venir al cap el fals-documental de Achero Mañas “Noviembre” i es podria dir que es tracta del mateix però fet realitat, evitant el dramatisme i mostrant tot el “bonrotllisme” que hi ha al voltant d’aquesta experiència. És un documental humil però ben resolt, fet des de l’amor i l’amistat cap al món dels titelles i, sobretot, cap a una persona, el Pepe Otal que, malauradament, no va poder veure acabat el documental. A Barcelona existeix la Casa-Taller de Marionetas de Pepe Otal, on tots els seus amics encara s’hi reuneixen per construir mil titelles, fer espectacles i retre-li homenatge un cop a l’any.

S’ha de dir que aquest és un documental difícil de trobar i que ha arribat a les meves mans gràcies al Litus. Un petit tresor, un cant a la llibertat i a poder viure fent allò que més t’agradi. No té cap pèrdua. Rascallú cuando mueras qué harás tú…

 

EL INTERCAMBIO (Clint Eastwood)

Christine Collins és una mare soltera al final de la dècada dels anys 20 a California. De sobte, el seu fill de nou anys desapareix. Després de cinc mesos d’investigació, la policia de Los Angeles diu haver trobat al seu fill i paren la investigació. Però el nen que han trobat no és el seu fill. A partir d’aquest moment, i davant la negativa de la policia de continuar investigant per trobar un nen a qui ja han trobat, la senyora Collins acudirà a tots els mitjans de comunicació per fer conèixer el seu cas. La lluita d’una mare desesperada basada en fets reals.

Malgrat que la trama és molt consistent en un començament, a mida que avança la pel·lícula va perdent força, fins arribar a un final gens sorprenent i previsible des de la meitat del film. Cal dir que la història està basada en fets reals i, per tant, J.M. Straczynski va preferir deixar la història tal i com estava, sense maquillar-la; la qual cosa dóna certa credibilitat al que se’ns està mostrant. Angelina Jolie interpreta excel·lentment el paper de Christine Collins. No estem acostumats a veure a la Jolie en papers dramàtics on no hi hagin armes entre mig i cal dir que se’n surt de meravella. També de meravella estan els secundaris que l’acompanyen: el sempre perfecte John Malkovich i l’odiós (ho dic pel paper que interpreta) Jeffrey Donovan. Menció especial per a tots els nens que hi surten i al procés de càsting per triar-los. Tot un encert.

Soc una d’aquelles persones a qui Clint Eastwood li agrada més darrera les càmeres que actuant. Aquest home, amb cara de pocs amics i més aviat inexpressiva, no m’ha acabat de convéncer mai, tot i que és cert que ha signat interpretacions molt bones al llarg de la seva carrera com a actor (amb més de seixanta pel·lícules). Però com a director el trobo fantàstic. La forma d’explicar diferents històries, ja siguin drames com el que ens proposa “El intercambio” o “Mystic River”, pel·lícules bèl·liques com “Cartas desde Iwo Jima”, pel·lícules sobre l’espai com “Space Cowboys” o sobre importants líders polítics com “Invictus”; els enquadraments que utilitza, la il·luminació que ens mostra (també mèrit del director de fotografia), la banda sonora que sovint composa ell mateix, entre d’altres aspectes, li han valgut dos Oscars a la millor direcció per “Sin perdón” el 1992 i per “Million Dollar Baby” el 2004. No sé si és per això que a la pel·lícula trobem una referència al lliurament dels Oscars del 1935, quan va guanyar la pel·lícula “Sucedió una noche”. En qualsevol cas, una bona oportunitat de veure a l’Angelina Jolie en un dels seus millors papers i una bona crítica al masclisme de l’època i la corrupció dels cos de policia durant aquelles dècades.