DÉJAME ENTRAR (Matt Reeves)

Quan em vaig assebentar que feien un remake de la perfecta “Déjame entrar” de Tomas Alfredson em va donar un atac de ràbia. Perquè els americans volen copiar una pel·lícula ja perfecte; perquè la volen destrossar? Doncs bé, després de veure-la em pregunto el mateix, però amb certs matissos. La història és la mateixa: nena arriba a una comunitat de veïns quan comencen a succeïr-se estranys assassinats, nen s’enamorar de nena, nena s’enamora de nen, nena és un vampir. L’argument no canvia gens ni mica (i aquest és el meu primer punt negatiu). Reeves va assegurar que el film seria una nova visió del llibre, però ha fet una còpia calcada, afegint el personatge del detectiu de policia que investiga els crims i ometent el paper del pare d’Owen (a sí, els noms també els han canviat. Per què no ho sé?)

El segon punt negatiu és per la forma de fer del cinema americà, que xoca amb el suec. Mentre el film suec és més subtil, sense donar tanta informació i deixant que l’espectador vagi descobrint les coses per ell mateix; el guió d’aquest remake està ple d’explicacions i redundàncies per tal que l’espectador s’ho trobi tot ben mastegadet. A més, em va fotre molt que només en els primers deu minuts de pel·lícula ja havíem vist un discurs del president Reagan exaltant el nacionalisme americà, als nens i nenes a l’escola amb la mà al cor jurant lleialtat els EEUU, beneïr la taula donant gràcies a Déu, i un pit. Tot completament innecessari. Tampoc em van agradar els efectes especials descarats (quan l’Abby ataca, es nota considerablement que està feta per ordinador; trucs que no utilitza la seva homònima sueca)

Però no tot són punts negatius, seré benèvol. Punt positiu per a la interpretació dels dos joves: increíble (malgrat el doblatge), tot i així, em quedo amb els joves suecs (però és clar, és la que vaig veure primer). Punt positiu per al director, per oferir un planols i unes seqüències molt ben buscats (la seqüència de l’accident de cotxe és genial). Positiu per al guionista (el mateix Reeves) per haver mantingut la cadència narrativa i l’acció pausada del llibre. I, finalment, positiu per a la banda sonora, composada per Michael Giacchino (el compositor de la sèrie “Lost”).

En definitiva, es tracta d’un remake innecessari però que es deixa veure. Plena de detalls que fan que estigui força per sota del llibre i del film original. Si em feu triar una de les dues, crec que queda clar amb quina em quedo. No ho dubteu, si voleu fer l’exercici de veure les diferències entre el cinema europeu i l’americà, teniu una bona oportunitat amb aquests dos films: les diferències són molt notables. Sempre ens quedarà la joia d’Alfredson.