RUBBER (Quentin Dupieux)

Massa sovint, la paraula ‘absurditat’ acompanya una pel·lícula fantàstica. Generalment, aquesta té una connotació negativa i en molt pocs casos, una pel·lícula pot presumir amb el cap ben alt de ser ‘absurda’. Bé, doncs, aquesta n’és un cas d’aquests últims. Ens trobem davant una pel·lícula absurda des de la primera escena; des de la primera linia de text; des de la primera imatge (inquietant carretera plagada de cadires buides)

La premisa és ben senzilla: un pneumàtic amb poder telequinètics capaç de rebentar el cap de tot allò que se li possi al davant. El protagonista és el mateix pneumàtic a qui acompanyem durant els seus primers intents de caminar, les primeres passes, el descobriment del seu poder i el viatge cap a la bogeria, la sed de sang i la vengança. Tot envolcallat amb un seguit de personatges secundaris, si hi cap, més surrealistes que el propi pneumàtic. La pel·lícula funciona perquè no pretén trobar-li un sentit a tot el que passa i això queda clar des dels primers cinc minuts i el magnífic discurs del policia sobre el “sense-sentit”: totes les pel·lícules tenen un “sense-sentit” i no cal que ens trenquem el cap buscant explicacions. Filmada magistralment, la trama avança a un ritme adequat, de forma que el pneumàtic, malgrat les limitades possiblitats de moviment, acaba tenint més expressió i personalitat que la resta de personatges.

Trobem un film replet d’humor negre, original, sense cap ensurt i allunyat del terror més clàssic que ha merescut el premi a la Millor pel·lícula otorgat pel Jurat Carnet Jove, el “premi citizen Kane al millor director revelació” i el Méliès d’argent a la millor pel·lícula europea de gènere fantàstic.  Bé es podria definir com un biopic comprimit, sense final i ple d’experiències macabres.  No us rebenteu el cap (jeje) i aneu-la a veure quan pugueu.

Amb aquesta pel·lícula acabo el seguiment del festival de Sitges d’enguany (festival que també ha estat seguit per altres blocaires com l’Arqueòleg Glamurós, l’Spaulding’s blog o Just Say what you want). Encara tinc una llista de pel·lícules pendents de veure del festival, però ja aniré penjant les crítiques a mida que les vagi veient, intercalant-les amb altres estrenes (que aquest mes en té unes quantes de bones). Ara, a començar a arrencar fulls del calendari esperant Sitges 2011.