UN DIA A SITGES

Arribo a Sitges a les 8 del matí. Laprimera pel·lícula no comença fins les 10, però la meva condició de desconfiat i pessimista no em permet sortir de casa més tard (potser hi ha caravana, potser hi ha hagut un accident a l’autopista, potser ha explotat el peatge,.., i, lògicament, amb prou feines em creuo amb 5 cotxes durant el viatge) Aparco a prop de l’Hotel Melià, seu on es troba l’auditori, i marxo cap al centre, al cinema Retiro, per veure el primer film del dia: “Rubber”, l’esperada pel·lícula sobre el pneumàtic assassí. Mentre hi vaig, Sitges està buit. Només hi ha gent marxant contradirecció cap a l’Auditori. És lògic, només són les vuit. El dia està ennuvolat, plujós, trist i, alhora, té el seu encant, amb el mar picant contre les roques.

Em situo i localitzo els principals espais del festival. Em creuo amb 3 cotxes de la neteja que recullen les restes de la Zombie Walk de la nit anterior. Mentre pren un Cacaolat (no, no m’agrada el café) al costat d’un grup d’skins -que per la seva cara, la seva veu i els seus ulls dilatats sembla que han tingut una bona nit- comença a veure les primeres bosses plenes de publicitat. És el moment de moure’s. Una estona de cua i cap a dins. Els llums s’apaguen i només sortir el tràiler i el logo del festival el públic esclata a aplaudir. 90 minuts després, tothom surt amb un gran somriure a la boca. A fora ha començat a plore, poc, però. Pixo en un d’aquells Ploy-Klin de festes majors (per si us interessa) i marxo cap a l’Hotel Melià. L’Auditori vindrá més tard, de moment vaig a la Sala Tramuntana on, a les 12, hi ha organitzada una trobada (massa curta) amb el director Richard Kelly (director de “The box” o la mítica “Donnie Darko”) que declara està obsessionat amb l’atac de l’11-S.

A la 13, a la mateixa sala, es fa la masterclass “Retorn a l’Overlook: 30 anys de “La Resplandor”” amb la presència de Jan Harlam, productor executiu de la pel·lícula i de moltes altres de Kubrick. L’únic remarcable és la frase amb la que Harlam va començar la conferència: “Fer una pel·lícula és fàcil, el que és difícil és fer una bona pel·lícula; i fer una pel·lícula genial és gairebé un miracle” Dino sobre les dos (l’estòmac fa estona que m’ho demana) al mateix restaurant al que vaig sempre (La granja) i després volto una estona fins que és l’hora d’anar a l’Auditori. Una hora abans de començar la projecció de les 18:15 ja hi ha un munt de gent fent cua. I la raó no és més que John Carpenter. El mític realitzador de productes de terror clàssics com “La nit de Halloween” no vindrà al festival, però es presenta la seva primera pel·lícula en 9 anys: “The ward”. En sortir, enganxem la cua per entrar a veure la violenta i crua “Secuestrados” de Miguel Ángel Vivas. Abans d’aquesta, però, es presenta el tens curt “El grifo”

En sortir marxo directament cap a casa i l’autopista continua igual de buida. Marxo amb la sensació d’haver passat un dia genial, acompanyat de gent que m’entén quan ric en una pel·lícula de sang i fetge i que aplaudeix cada cop que a algú li rebenta el cap. Sincerament, és impressionant veure una sala amb més de 1000 espectadors rient i aplaudint en films que esgarrifaran a d’altres espectadors a les sales de cinema. L’ambient de Sitges és indescriptible; cal viure-ho. Si teniu la oportunitat aneu-hi perquè val la pena. Jo ja penso en l’any vinent.