CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

DÉJAME ENTRAR (Matt Reeves)

Quan em vaig assebentar que feien un remake de la perfecta “Déjame entrar” de Tomas Alfredson em va donar un atac de ràbia. Perquè els americans volen copiar una pel·lícula ja perfecte; perquè la volen destrossar? Doncs bé, després de veure-la em pregunto el mateix, però amb certs matissos. La història és la mateixa: nena arriba a una comunitat de veïns quan comencen a succeïr-se estranys assassinats, nen s’enamorar de nena, nena s’enamora de nen, nena és un vampir. L’argument no canvia gens ni mica (i aquest és el meu primer punt negatiu). Reeves va assegurar que el film seria una nova visió del llibre, però ha fet una còpia calcada, afegint el personatge del detectiu de policia que investiga els crims i ometent el paper del pare d’Owen (a sí, els noms també els han canviat. Per què no ho sé?)

El segon punt negatiu és per la forma de fer del cinema americà, que xoca amb el suec. Mentre el film suec és més subtil, sense donar tanta informació i deixant que l’espectador vagi descobrint les coses per ell mateix; el guió d’aquest remake està ple d’explicacions i redundàncies per tal que l’espectador s’ho trobi tot ben mastegadet. A més, em va fotre molt que només en els primers deu minuts de pel·lícula ja havíem vist un discurs del president Reagan exaltant el nacionalisme americà, als nens i nenes a l’escola amb la mà al cor jurant lleialtat els EEUU, beneïr la taula donant gràcies a Déu, i un pit. Tot completament innecessari. Tampoc em van agradar els efectes especials descarats (quan l’Abby ataca, es nota considerablement que està feta per ordinador; trucs que no utilitza la seva homònima sueca)

Però no tot són punts negatius, seré benèvol. Punt positiu per a la interpretació dels dos joves: increíble (malgrat el doblatge), tot i així, em quedo amb els joves suecs (però és clar, és la que vaig veure primer). Punt positiu per al director, per oferir un planols i unes seqüències molt ben buscats (la seqüència de l’accident de cotxe és genial). Positiu per al guionista (el mateix Reeves) per haver mantingut la cadència narrativa i l’acció pausada del llibre. I, finalment, positiu per a la banda sonora, composada per Michael Giacchino (el compositor de la sèrie “Lost”).

En definitiva, es tracta d’un remake innecessari però que es deixa veure. Plena de detalls que fan que estigui força per sota del llibre i del film original. Si em feu triar una de les dues, crec que queda clar amb quina em quedo. No ho dubteu, si voleu fer l’exercici de veure les diferències entre el cinema europeu i l’americà, teniu una bona oportunitat amb aquests dos films: les diferències són molt notables. Sempre ens quedarà la joia d’Alfredson.

31 Octubre 2010 Posted by | romàntica, terror | , , , | 7 comentaris

STONE (John Curran)

Gerald “Stone” Creeson (Edward Norton) és un pres que està esperant obtenir la condicional. Jack Mabry (Robert deNiro) és l’agent de la condicional que l’està evaluant.  Entre ells dos s’interposa Lucetta Creeson (Milla Jovovich) que utilitzarà totes les seves armes de dona per seduir Mabry per tal d’ajudar la seva parella des de fora de la presó.

M’ha sorprés sobremanera que aquesta pel·lícula hagi estat categoritzada com a film d’acció i thriller. Acció? No hi trobem res d’acció. I quan dic res, és res. No hi ha ni un tret, cap persecució ni tan sols una baralla. Thriller? Potser estem acostumats als thrillers policíacs o thrillers de pressons. Però en aquest film no hi ha cap signe d’aquests. La presó no és més que una excusa, un context per encabir-hi el guió que jo categoritzo com a drama psicològic. La pel·lícula ens mostra, amb una narració molt pausada, els canvis que experimenten els seus protagonistes, a nivell psicològic, vital, laboral i espiritual. Uns personatges, per una altra banda, molt ben dibuixats i amb una forta càrrega psicològica.

John Curran fa un ús excessiu del pla-contrapla (degut a les nombroses converses del film -algunes transcendentals i algunes insignificants-) per mostrar tots els matissos de cadascun dels personatges en un guió que no acaba d’implicar emocionalment l’espectador i amb forats en els moments decissius. Es tracta d’una pel·lícula que es recolza massa en les excel·lents interpretacions d’uns actors i unes actrius que saben exposar tot el seu potencial amb personatges complexos. Bona opció per als amants d’aquelles pel·lícules que fan treballar el cervell i que exploren psicologies alienes. No és una bona opció per mi (jeje).

29 Octubre 2010 Posted by | drama | , , , | 7 comentaris

DIARIO DE GREG (Thor Freudenthal)

En Greg és un noi de 12 anys que comença la secundària. En el seu diari anirà anotant totes les aventures (i desventures) que viurà (i patirà) durant el seu primer any envoltat de nois populars, top-models juvenils, violents macarres i simpàtics frikis. La pel·lícula està basada en el conjunt de novel·les il·lustrades de Jeff Kinney, tot un best-seller en les llistes de publicacions infantils dels Estats Units.

Trobem un guió senzill i ple de clixés, que la converteixen en un film força previsible. Però hem de tenir en compte que el film va adreçat a aquells joves preadolescents que comencen el seu camí cap a la maduresa. Una comèdia familiar que ofereix una visió bastant estereotipada i, alhora, realista de l’educació a amèrica (la importància de ser popular, el típic anuari de fi de curs, les representacions teatrals,…)  Un reflex de l’institut que més servirà als joves americans que els d’aquí (per sort). Són genials els dibuixos i com estan utilitzats durant la pel·lícula. El millor de tot, la “maledicció del formatge” que, tot i preveure què passarà, és una anècdota i una seqüència molt divertida.

En definitiva, és una pel·lícula entretinguda, familiar i divertida amb bones interpretacions (a destacar Zachary Gordon com a Greg i Robert Capron com el seu amic inseparable). Agradarà a preadolescents i, perquè no, també als adults.

28 Octubre 2010 Posted by | humor | , , , | 7 comentaris

RABIA (Sebastian Cordero)

José María és un immigrant sud-americà que treballa en la construcció. Rosa, també immigrant, és treballadora domèstica en una gran mansió d’una família benestant. Un dia, dut per una ràbia incontrolada, José María mata el seu cap. La por a ser descobert el porta a amagar-se en la casa on treballa Rosa, amb qui fa poques setmanes va començar a sortir, sense dir-ho a ningú. D’això tracta el tercer film del director equatorià Sebastian Cordero, que ens apropa a temes tant dispars com les relacions amoroses impossibles i les divisions socials que vivim avui en dia.

Un film rodat magistralment i que compta amb tot un conjunt d’històries secundàries que queden englobades dins la mateixa casa. La reclusió voluntària de José María, les relacions entre els membres de la família benestant, l’alcoholisme i alguns dels seus efectes, els amors idílics,… Tot recolzat per la interpretació dels principals actors, Gustavo Sánchez Parra (com a José María) i, sobretot, de Martina García (com a Rosa). Compta també amb uns secundaris de luxe: Concha Velasco, Xabier Elorriaga, Àlex Brendemühl i Icíar Bollaín.

A l’hora de rodar una pel·lícula, la millor forma seria rodar-la en ordre cronològic; però a l’hora de planificar el rodatge s’acostuma a tenir en compte motius més econòmics, la qual cosa comporta rodar-la de la forma més rendible. En aquest cas, però, el motiu de no haver-la rodat en ordre respon a un motiu físic. Gustavo Sánchez Parra, al llarg de tota la pel·lícula, s’arriba a aprimar més de 13 quilos; com és més fàcil engreixar-se que aprimar-se, es va decidir rodar la pel·lícula començant pel final (amb el protagonista literalment xuclat) i anar filmant a mide que aquest anava engreixant.

En resum, un co-producció espanyola i colombiana recolzada en un molt bon guió i filmada amb tots els alicients per aconseguir una atmòsfera on s’hi respira amor, tragèdia i, sobretot, ràbia.

26 Octubre 2010 Posted by | drama | , , , | 3 comentaris

LA RED SOCIAL (David Fincher)

Feia temps que una pel·lícula no em confonia tant…i estic encantat que em passi!!! “La red social” em va confondre des de la primera noticia que vaig tenir del seu rodatge. “Una pel·lícula sobre el facebook?? Quina merda!!” al que seguia “Dirigida per Fincher?? Impressionant!!. “Treure un guió de la vida del seu creador?? Poc suc se’n treurà” i després “la crítica diu que és una clara lluitadora als Oscars. S’haurà d’anar a veure”. De “Vaja, hi ha gent a qui no li ha agradat gens. Ja m’ho pensava” a “Ostres, a molta gent li ha encantat. Li donaré una oportunitat”. La veritat és que m’ha costat decidir si donar-li una oportunitat o no. Evidentment li he donat aquesta oportunitat i, la veritat, no sabria què dir-vos. Si estava confós abans de veure-la, ara no us ho podeu imaginar.

Anem per parts. Primer el que tinc clar. Jesse Eisenberg (encarregat de donar vida a Mark Zuckerberg -creador de Facebook-) és genial. Ja ho va demostrar a “Zombieland” i ho torna a demostrar en aquesta ocasió. Està acompanyat de secundaris “bons”, no van més enllà. Per cert, el doblatge en castellà d’alguns personatges és patètic. Personalment, em sobra el Justin Timberlake, crec que hi han un munt d’actors joves que podrien haver donat vida al creador de Napster. Per una altra banda, David Fincher és un crack. Només el director de pel·liculons com “Seven” o “El club de la lucha” seria capaç de fer una pel·lícula d’aquest estil tan visualment atractiva. L’escena de la regata, que no acaba d’encaixar en el conjunt del film, és una meravella. Fincher es surt del seu registre més fosc per apropar-nos a una realitat més realista i viva que algunes de les seves anteriors cintes.

Però el que no tinc gaire clar és el guió, signat per Aaron Sorkin i basat en el llibre “The accidental billionaires” de Ben Mezrich. Sorkin ha estat capaç d’escriure un guió de dues hores, pràcticament, sobre un tema tan poc “atractiu” com és la creació de Facebook, les diferents persones que  hi van participar o les demandes contra Zuckerberg per pressumptes robatoris de la propietat privada. I dic poc atractiu perquè tota aquesta història es podria explicar ràpidament en menys de cinc minuts. La qüestió és que Aaron ha trencat amb l’estructura convencional del guió en tres actes i s’ha dedicat a anar endavant i endarrera en el temps per explicar-nos la història des de tots els punts de vista amb una neutralitat remarcable.

Resumint, punt negatiu per fer una pel·lícula sobre un tema amb tant poc suc com la creació de Facebook i punt molt positiu per haver-ho fet tant bé. Sembla mentida com de bé va l’escriure per aclarir les idees. Definitivament, molt bona recomanació.

25 Octubre 2010 Posted by | biopic | , , , | 13 comentaris

NOCHE Y DIA (James Mangold)

La NO-recomanació de la setmana!!!! Ja fa un temps de l’estrena d’aquesta pel·lícula que havia de ser un dels èxits de l’estiu; i en certa manera ho va ser aconseguint una bona recaudació. I em va molt bé per explicar com es pot vendre una pel·lícula avorrida i sense substància al públic: posant dos actors de categoria al capdavant. És indiscutible que Tom Cruise i Cameron Díaz son dos dels actors més valorats i, per tant, ben pagats de l’industria americana. I poder comptar amb aquestes dues etsrelles és suficient per als productors per poder comptar amb un pressupost suggerent i uns inversors expectants.

Però moltes vegades, per molts diners que s’hi fiquin per fer una pel·lícula, no assegura un bon resultat. I aquest és un gran exemple. Un guió feixuc i utilitzat fins a la sacietat, amb uns personatges poc treballats i massa estereotipats, escenes d’acció que no aporten gairebé res al gènere i un humor tant mastegadet que es fa infumable. Podria parlar d’entreteniment, però la veritat és que no he pogut estar-me d’aixecar unes quantes vegades de davant de la pantalla per estirar les cames.

Com a curiositat, comentar que surten els “encierros” de San Fermín, però encara no m’explico com s’hi poden colar dins un munt de cotxes i motos; i, encara més, com un grup de toros és capaç d’aixecar un cotxe pels aires fent-lo voltar com si fos un corredor a qui han enxampat. Només cal destacar la presència de Paul Dano, el jove seguidor de Nietzsche de “Little Miss Sunshine”, però sense cap actuació significativa.

És possible que els avenços tecnològics facin al públic més exigent a l’hora de veure pel·lícules d’acció i si Hollywood vol continuar estirant el fil, ja pot començar a trencar-se el cap per oferir productes innovadors i, encara que sigui, mitjanament empassables.

Per cert, com a guinda del pastís, no entenc el títol original que és “Knight and day” (la traducció literària seria “Caballer i dia”) Està clar que és un joc de paraules, però per molt que em trenco el cap, no acabo de veure la relació amb la pel·lícula.

24 Octubre 2010 Posted by | acció | , , , , | 3 comentaris

PA NEGRE (Agustí Villaronga)

Quan parlem d’adaptacions literàries al cinema jo ho tinc molt clar: prefereixo mil cops el llibre. Però aquesta vegada no m’he pogut estar de veure la pel·lícula abans de llegir-me la novel·la d’Emili Teixidor. Però només cal dir que si el llibre és la meitat de bo que la pel·lícula demà mateix ja me’l començo a llegir. Cal dir, però, que Villaronga aprofita un altre llibre de Teixidor per donar cos al seu guió, “Retrat d’un assassí d’ocells” i així ho fa saber en el primer quart d’hora de film.

“Pa negre” ens ensenya la infància de l’Andreu durant l’any 1944. Andreu té uns 12 anys, pertany al bàndol dels vençuts i creix envoltat de fam i humilitat. Un dia el seu pare és acusat de l’assassinat d’un antic company seu amb qui havien compartit perilloses idees polítiques. Amb el pare exiliat a França i la mare treballant tot el dia en una fàbrica tèxtil, l’Andreu se’n va a viure amb la seva àvia i els seus cosins. Un cop allà, anirà descobrint pistes que el portaran a descobrir el veritable assassí del company del seu pare.

Ambientada en la postguerra, Villaronga (sense oblidar que es tracta d’una adaptació) ens proposa una espècie de thriller políciac, amb importants elements misteriosos i, fins i tot fantàstics,  que portarà a l’Andreu a descobrir la mentida que habita en els adults i les seves traicions i li farà descobrir els seus sentiments més durs i malvats. Francesc Colomer (l’Andreu), a qui veiem en totes les escenes del film, interpreta un paper complicat de forma molt efectiva, recolzat amb grans secundaris. Gràcies a la seva interpretació podem veure com es corromp la inocència infantil per culpa dels adults i de la seva naturalesa. Un film contingut, sense efectismes, amb un guió excel·lent i una ambientació immillorable. I a sobre en català. Es pot demanar més?

22 Octubre 2010 Posted by | drama, thriller | , , , | 15 comentaris

MACHETE (Robert Rodríguez / Ethan Maniquis)

La pel·lícula basada en el fals tràiler que separava les dues parts d’aquell experiment anomenat “Grindhouse” (“Death proof” i “Planet Terror”) arriba a les grans pantalles amb força, però no amb gaire rebombori. Sembla ser que la història d’un mexicà, ex-agent federal, rebel·lat contra els polítics implacables en matèria d’immigració no ha cridat gaire l’atenció de la crítica i del públic. Alguns es queixen d’un argument fluix i uns altres d’escenes absurdes; i jo els pregunto: què us esperaveu??

Qui vagi a veure una pel·lícula de Rodríguez ja ha d’anar amb la mentalitat d’allò que es trobarà. Ningú el pot acusar de ser imprevisible. Les seves pel·lícules són previsbles 100% i la única sorpresa rau en els actors que hi van apareixent i en els seus personatges. Anar a veure una pel·lícula de Rodríguez significa relaxar la ment, desconnectar del món i gaudir i riure. Res més.

Malgrat això, no em puc estar de criticar la pel·lícula subjectivament. Per al meu gust, la pel·lícula es queda enrera en comparació amb “Planet terror”. El començament promet molta sang i acció, però el film perd força i s’estanca en diàlegs sobrants i en desenvolupar (innecessàriament) alguns personatges. Sort, però, dels petits gags que s’hi intercalen amb l’estona més light de la pel·lícula, per acabar amb una seqüència de lluita final al més pur estil Rodríguez. Ja era hora que algú li donés la oportunitat a Danny Trejo de protagonitzar un film (encara que amb la seva expressivitat limitada, és lògic que sigui un secundari constant) La resta del cast espectacular (Seagal, DeNiro, Savini, Jeff Fahey, Cheec Martin, Jessica Alba, Michelle Rodríguez, Lindsey Lohan i, com no, les nebodes de Rodríguez amb la seva parició fugaç i estelar) Com sempre, la banda sonora, immillorable, ens recorda els temps de “El mexicano” a càrrec de Chingon (que també ha particpat en algun film de Tarantino). Conclusió: molt bona recomanació per a passar una bona estona al cinema, especialment per a fans del Rodríguez més proper a “El mariachi” que a “Planet Terror” o, lògicament, allò anomenat “Spy kids”.

21 Octubre 2010 Posted by | acció | , , , , , , , , | 8 comentaris

RUBBER (Quentin Dupieux)

Massa sovint, la paraula ‘absurditat’ acompanya una pel·lícula fantàstica. Generalment, aquesta té una connotació negativa i en molt pocs casos, una pel·lícula pot presumir amb el cap ben alt de ser ‘absurda’. Bé, doncs, aquesta n’és un cas d’aquests últims. Ens trobem davant una pel·lícula absurda des de la primera escena; des de la primera linia de text; des de la primera imatge (inquietant carretera plagada de cadires buides)

La premisa és ben senzilla: un pneumàtic amb poder telequinètics capaç de rebentar el cap de tot allò que se li possi al davant. El protagonista és el mateix pneumàtic a qui acompanyem durant els seus primers intents de caminar, les primeres passes, el descobriment del seu poder i el viatge cap a la bogeria, la sed de sang i la vengança. Tot envolcallat amb un seguit de personatges secundaris, si hi cap, més surrealistes que el propi pneumàtic. La pel·lícula funciona perquè no pretén trobar-li un sentit a tot el que passa i això queda clar des dels primers cinc minuts i el magnífic discurs del policia sobre el “sense-sentit”: totes les pel·lícules tenen un “sense-sentit” i no cal que ens trenquem el cap buscant explicacions. Filmada magistralment, la trama avança a un ritme adequat, de forma que el pneumàtic, malgrat les limitades possiblitats de moviment, acaba tenint més expressió i personalitat que la resta de personatges.

Trobem un film replet d’humor negre, original, sense cap ensurt i allunyat del terror més clàssic que ha merescut el premi a la Millor pel·lícula otorgat pel Jurat Carnet Jove, el “premi citizen Kane al millor director revelació” i el Méliès d’argent a la millor pel·lícula europea de gènere fantàstic.  Bé es podria definir com un biopic comprimit, sense final i ple d’experiències macabres.  No us rebenteu el cap (jeje) i aneu-la a veure quan pugueu.

Amb aquesta pel·lícula acabo el seguiment del festival de Sitges d’enguany (festival que també ha estat seguit per altres blocaires com l’Arqueòleg Glamurós, l’Spaulding’s blog o Just Say what you want). Encara tinc una llista de pel·lícules pendents de veure del festival, però ja aniré penjant les crítiques a mida que les vagi veient, intercalant-les amb altres estrenes (que aquest mes en té unes quantes de bones). Ara, a començar a arrencar fulls del calendari esperant Sitges 2011.

19 Octubre 2010 Posted by | biopic, gore, humor | , , | 9 comentaris

A SERBIAN FILM (Srdjan Spasojevic)

Al llarg de la història del cinema s’han fet un seguit de pel·lícules que han remogut algunes consciències (les ultraconservadores amb “Brokeback Mountain”, les dels membres de la ANR amb “Bowling for Columbine”,…) i d’altres han aixecat vertaderes polèmiques com “La naranja mecánica” de Kubrick o “Kids” de Larry Clark. Però a Sitges s’ha presentat una pel·lícula tant escandalitzant, que deixa una de les millors obres de Kubrick a l’alçada de qualsevol producció Dysney. Es tracta de “A serbian film”, un film repulsiu a cada minut, no apte per a persones impressionables i/o amb dos dits de seny. La meva curiositat cinèfila m’ha portat a veure l’hora i tres quarts de duració del film amb un malestar constant al ventre.

La història: un ex-actor de pel·lícules porno rep una oferta milionaria per fer una última pel·lícula; al capdavant està un director pertorbat i depravat que obligarà al protagonista a realitzar tot tipus d’actes vexatoris, violents i perversos. Sexe i violència explícita, mostrada sense cap tipus de remordiments. En paraules de la organització del festival, “es permet la creació d’un nou gènere, el ‘newborn porn'”. La traducció d’aquest nou gènere seria ‘el porno del recent nascut’, suposo que no cal que continui explicant. Pel que es veu, força gent es va aixecar de la seva butaca a mitja projecció per abandonar aquest festival de fluids corporals varis. Lògic.

La única recomanació d’aquesta pel·lícula és per aquells que tinguin un estòmac preparat i la curiositat de saber fins on poden arribar els límits del cinema i, per què no dir-ho, de la ment i la perversió humana. Al meu parer, un film extralimitat en molts sentits. Crec, sincerament, que ha estat la primera pel·lícula, d’aquest impronunciable director, i la última, pel bé de tots. Per cert, em nego a penjar el tràiler en el blog, ja que podria ofendre a algunes persones; em limitaré a deixar-vos el link de la pàgina web del festival de Sitges on el podeu veure: “A serbian film

18 Octubre 2010 Posted by | gore, pornogràfica | , , , | 14 comentaris