CARANCHO (Pablo Trapero)

Sovint en aquest blog he defensat el cinema europeu en contra de l’americà. Doncs bé, vaig a especificar una mica més. En contra del nord-americà. I és que des de fa un temps, el cinema sud-americà va guanyant terreny. Argentina és, ara per ara, el país més fructífer en matèria de cinema.  Però la distància separa la producció sud-americana en comparació amb la d’Europa és, encara, significativa. Però sembla que han trobat el fil per on poder tirar: les co-produccions.

Les co-produccions ja es feien des de l’època del cinema mut, però no va ser fins la dècada dels 50 quan es van començar a generalitzar i  treure’n vertader profit. El fet de co-produir una pel·lícula entre dos o més països té dues avantatges. Per una banda s’abarateixen costos, estalviant transports de materials de rodatge i afavortin poder rodar en diferents països sense problemes; per l’altra banda, la distribució i l’exhibició en ambos països està assegurada.

És per això que és habitual veure co-produccions de països sud-americans amb Espanya, França o, fins i tot Japó i Corea del Sud. Alguns exemples de bon cinema Sud-americà són els films “A ciegas”, adaptació de la novela de José Saramago “Ensayo sobre la ceguera”, dirigida per Fernando Meirelles i protagonitzada per Julianne Moore; “Sin nombre” pel·lícula Mexicana que ens mostra les dificultats i adversitats que travessen els immigrants que intenten passar la forntera amb Amèrica; “El último verano de la boyita”, una faula sexual, com ens indica la mateixa directora i l’excelent guanyadora de l’Òscar a millor pel·lícula estrangera “El secreto de sus ojos”, protagonitzada per Ricardo Darín.

Precissament, “Carancho” (que s’estrena el 24 de setembre) està protagonitzada per aquest monstre del cinema (sí, m’agrada molt Darín). Darín interpreta el paper de Sosa, un advocat que persegueix les ambulàncies en busca de víctimes d’accidents de trànsit a qui pugui convertir en els seus clients, per tal de cobrar quantioses indemnitzacions. Mentre fa la seva “feina”, s’enamora d’una jove doctora que viatja en una d’aquestes ambulàncies. Tot plegat, una història d’amor díficil, crua i realista narrada amb el to pausat tant característic del cinema argentí; uns genials plans-seqüència i una interpretació excelent. Ja cal que pareu bé l’orella, perquè l’accent tancat argentí fa de díficil seguir, a estones, l’argument de la pel·lícula. Una pel·lícula que es presenta al Festival de San Sebastián a la secció Zabaltegui- Perlas. En aquesta secció optarà pel premi TMC del públic, però no podrà optar a la preuada Concha de oro. La concha de su madre!!