DE LA “NOUVELLE VAGUE” A “AVATAR”
Avui publico aquest post per obligació. Fa temps que el tenia preparat i me’l guardava per quan la cartellera no fós gaire atraient, però acabo de llegir la notícia que avui ha mort el director Claude Chabrol a l’edat de 80 anys i aquest està molt relacionat amb aquest post i el moviment de la nouvelle vague. A la seva memòria.
Amb l’invenció del cinema, els Estats Units van veure una oportunitat única de negoci que els reportaria enormes quantitats de diners. I no es van equivocar. Des dels temps de les primeres pel·lícules, en blanc i negre, sense so i de 20 minuts de duració, als inversors els apareixia el símbol del dòlar als ulls. Per aquests motiu, els grans estudis des de Hollywood es van dedicar a crear una quantitat ingent de pe·lícules amb l’objectiu de treure els màxims beneficis amb una industria que, dia a dia, millorabla quantitativament en tecnologia. Però va ser durant la dècada dels anys 60 que la industria cinematogràfica americana va començar a trontollar. Els gèneres clàssics que tantes alegries havien donat als grans estudis començaven a ser avorrits i previsibles i el públic, en conseqüència, anava abandonant les sales.
En aquest moment de decadència temporal del cinema nord-americà, Europa va veure la seva oportunitat de renèixer de les seves cendres. I ho va fer, des de França, sobretot, a partir de la revista de cinema Cahiers du Cinéma, en la qual un seguit de crítics cinematogràfics havien censurat durament la producció indiscriminada de films americans i defensaven el paper del director com a encarregat de narrar les històries que l’interessaven. Enteposaven l’art a l’entreteniment. Alguns d’aquests crítics es van passar a la realització i van arribar a ser considerats directors de culte com François Truffaut, Eric Rohmer, Claude Chabrol o Jean-Luc Godard. El resorgiment d’aquest conjunt de directors, disposats a acabar amb la producció en cadena americana i les imposicions dels grans estudis en favor de l’art i de la visió dels directors és el moviment que es va anomenar la “nouvelle vague“.
A Anglaterra va sorgir un moviment semblant sota el nom de “free cinema“, el cinema italià no va comptar amb un moviment cinematogràfic específic, però si va ser un punt de referència amb autors com Pasolini o Federico Fellini. España, per contra, tot i que va comptar amb la presència de grans directors com Luís Buñuel, no va poder avançar en aquest terreny degut a les traves constants que sorgien de la dictadura franquista. En definitiva, a Europa van sorgir un seguit de films que, en no formar part d’un gènere establert es va passar a denominar cinema d'”art i assaig”.
Amb el temps, Hollywood i la industria americana es va reposar tot revisant els vells gèneres fent-los un lifting per amotllar-los als canvis de la societat i sembla que, malauradament, continua tenint més importància que el cinema Europeu tot i la diferència pel que fa a qualitat. Mentre a amèrica ens ofereixen productes tant atraients i comercials com “Avatar”, a Europa, l’incipient mercat nord-europeu i pel·lícules com l’angelsa “In the loop” i la francesa “Mamá está en la peluqueria”, entre moltes altres, está lluitant desesperadament per fer-se un lloc en les multisales dels collons.
Ara us toca a vosaltres decidir. Entreteniment o art? Pel·lícules de grans estudis o produccions d’autor?? Internacional o nacional?? Què en penseu??
Aquí està el link de la notícia de la seva mort de Blog de Cine, per qui vulgui més informació:
http://www.blogdecine.com/cine-europeo/claude-chabrol-nos-ha-dejado#c274928
10 comentaris »
Deixa un comentari
Comentaris recents
Aquest blog ha rebut el premi Liebster de mans de ‘Made by Miki’
CINE FÒRUM 
Sóc absolutament europeísta, també en el cinema. Per suposat he vist films europeus que no m’han agradat, i jo de cinema no hi entenc més que com a consumidor ocasional, però de totes totes, sense cap dubte, els films europeus m’atreuen d’entrada, mentre que el cinema dels Estats Units… vaja, és que realment no en veig pràcticament mai. “Pràcticament” vol dir que només veig els Allen (en sóc un fan absolut), algun producte “no comercial” i, com a llicència que em permeto de tant en tant, la ciència ficció, que sí m’agrada (del tipus “the lord of the rings”).
Molt bé!! Donem importància al cinema europeu. Jo, la veritat és que consumeixo, més o menys, a parts iguals cinema americà i europeu. També depèn de què busqui en cada moment: passar una estona entretinguda o veure una pel·lícula de qualitat (hi han films americans de qualitat també, eh…)
Crec que l’objectiu últim del cinema és entretenir i no crec que estigui malament una pel·li comercial de tant en tant, però quan n’has vist molt d’aquest, comences a buscar una mica d’innovació i això només es troba fora d’amèrica (tret petites excepcions; sempre defendré Tarantino a mort)
De fet, la meva evolució “anti” cinema americà (amb cometes!) ha estat paulatina. M’ha anat semblant més i més superficial i poc interessant excepte, com et dic, perles “no comercials”, si és que es poden dir així. Recordo, per exemple, “Searching for a midnight kiss”, fa un parell d’anys; em va encantar! I altres, naturalment. En general, però, el cinema francès, italià, alemany… també espanyol, m’agrada molt més.
Schöne Woche / Bona setmana, Crític!
Cal seguir les tradicions, el cinema americà en un 95% és pura porqueria i l’europeu gaudeix d’un 20-30% de pelis més que acceptables segons els meus càlculs…
D’altra banda com ens ho faríem els snobs sense cinema francès subtitulat?, com ens diferenciaríem de la massa amorfa?. A ningú li pot agradar la pesadíssima “La mirada de Ulises”, però el que no farem és dir-ho públicament!!
Crec que hi por haver una part del que diu madebymiki. És com el que porta a la mà un llibre determinat perquè vol que els demés pensin que està llegint-lo. És un aparentar.
Dit això, considero el cinema europeu més proper. Quan veig una peli bona, m’importa poc d’on sigui, ara bé, el cinema europeu és el meu preferit.
També consumeixo cinema comercial americà i europeu, no penseu, i em distreu.
Veig que tots tirem, més o menys, pel mateix costat. Busquem l’equilibri. Però em fa feliç veure que tots reconeixem la importància del cinema europeu i el considerem de més qualitat que l’americà.
La pena és que amb les xifres de recaudació que es veuen setmana rere setmana, difícilment podrem veure cartelleres de cinemes plenes de pel·lícules europees si no és en cinemes espacialitzats i de barri. Els diners manen, com tot en aquesta vida.
Per cert, el dia 16 de setembre es compleixen 50 anys de l’estrena de “Les quatrecents coups“; obra clau de la nouvelle vague dirigida per Truffaut; als cinemes d’espanya. La pel·lícula es va estrenar al 1959 a França, però va trigar 15 mesos a arribar a les nostres sales a causa de les retallades de la censura.
La culpa de les taquilles baixes europees no és meva, jo no he vist “Avatar” i m’he “xupat” “nouvelle vague” a palades.
És que soc una mica snob, no se si ho havia dit abans…
no et donis per aludit. Estava generalitzant. Ha quedat clar que ets un snob. jejeje
Des de la meva humil opinió (perquè no hi entenc gens)
Pel que fa a mi odio la majoria de pelis americanes. M’explico, en fan molta quantitat i de poca qualitat. Les comèdies em deixen més freda que el gel i els drames són, sovint, sobre actuats. Pel que fa a l’acció els efectes especials són una passada però es dediquen a ser tan egocentrics en el sentit ‘ohhhhhh! caurà un meteorit a NY, la fi del món’… com que no hi ha més ciutats al planeta. Però bé, suposo que això últim és comprensible.
Estic molt d’acord amb el qu diu Ferran, en salvo poques però bones.
Pel que fa al cinema europeu i també d’altres llocs, em va sorprendre descobrir que moltes pel·lícules que han rebut premis i reconeixement no estan a les cartelleres de qualsevol cinema, jo fins fa ben poc no sabia ni que existien per la senzilla raó que ni es publicitaven ni estaven als cinemes que solia freqüentar.
Crec que la cosa es resumeix amb el que heu comentat “També depèn de què busqui en cada moment: passar una estona entretinguda o veure una pel·lícula de qualitat”. La majoria de pel·lícules europees fan pensar més que les americanes, aporten alguna cosa més.
Per cert, creia que t’ho havia preguntat però veig q se’m va passar! Què tal el Último verano de la Boyita? Me la recomanes?
Tota la raó!! Com a pel·lícula nord-americana d’humor et recomano “Resacón en las Vegas”, feia molt temps que no reia tant amb una pel·lícula. Sobre això de la destrucció dels estas units vaig fer una petita reflexió en un post passat. Estan obsessionats amb destruir el seu país. Sobretot perquè és el SEU i no els dels altres, que no interessen.
Les cartelleres, malauradament, funcionen en dunció dels interessos de la gent. I el públic (ara generalitzaré) prefereix més els efectes especials de Hollywood que la reflexió i el cinema d’art i assaig. Et recomano que si vols trobar pel·lícules europees interessants, rebusquis als diaris, que allà segur que trobes algun cinema decent, encara que potser has d’agafar metro, tren o avió.
Em va agradar molt “El último verano de la boyita”. És la història d’un nen que pateix un transtorn sexual (ho deixaré aquí) i de com, amb l’ajuda d’una nena petita aconsegueix sortir de la closca que s’ha creat. Es molt tendre i amb aquell accent argentí que m’agrada tant. Molt recomanable!!