TODO SOBRE MI DESMADRE (Nicholas Stoller)

Aquesta pel·lícula mereix incloure’s en la categoria de “veure en companyia d’amics, amb una ampolla de vodka a una mà i un tripi a l’altra”. Quan vaig veure el títol em va semblar completament fora de lloc, ja que és evident que no té cap mena de relació, per mínima que sigui, amb el film d’Almodovar. Però un cop vista, crec que no hi ha títol millor. Perquè no cal explicar l’argument, de simple que és, només cal saber que és un “desmadre”. Es podria resumir en 3 paraules: Sexe, Drogues i Rock’n’Roll. El que passa és que hauríem de repetir les dues primeres suficients vegades per escriure un post sencer per fer justicia al film.

Es tracta de la típica pel·lícula que encantarà als joves de quince anys perquè, bàsicament, s’hi veuran reflectits. Fins i tot podran fer una llista del que han fet (o del que s’han prés) i del que no. La podríem comparar a l”American Pie” de fa uns anys. Una pel·lícula plena de bromes sexuals i escatologiques sense cap relació; un seguit de gags amb una manca important d’un guió intel·ligent; amb una de les bandes sonores amb més cançons que he vist (entre aquestes, trobem alguna dels Rolling o de Mika) i amb la presència d’un desfasat Russell Brand, interpretant a l’estrella del rock, i d’un molt correcte Jonah Hill (vist últimament com a secundari a “Increíble pero falso“). També és recomanable per aquells a qui els va la marxa i les festes que acaben a un lloc que no coneixen i amb persones desconegudes al llit. Prepareu-vos per la festa!!

DOGVILLE / MANDERLAY (Lars Von Trier)

L’any 1995, diversos directors danesos (Lars Von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen)van signar un manifest que va ser conegut com el “Dogma 95” i que suposava un “vot de castedat”. Aquest vot deia així:

Juro que em sotmetré a les regles següents, establertes i confirmades per:

1. El rodatge ha de realitzar-se en exteriors. Accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori).
2. El so no ha de ser produït separat de les imatges i viceversa. (No es pot utilitzar música, excepte si està present en l’escena en la qual es roda).
3. La càmera ha de sostenir-se amb la mà. Qualsevol moviment -o immobilitat- aconseguit amb la mà estan autoritzats.
4. La pel·lícula ha de ser en color. La il·luminació especial no és acceptada. (Si hi ha poca llum, l’escena ha de ser tallada, o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera).
5. Els trucatges i filtres estan prohibits.
6. La pel·lícula no ha de contenir cap acció superficial. (Morts, armes, etc., en cap cas).
7. Els canvis temporals i geogràfics estan prohibits. (És a dir, que la pel·lícula succeïx aquí i ara).
8. Les pel·lícules de gènere no són vàlides.
9. El format de la pel·lícula ha de ser en 35 mm.
10. El director no ha d’aparèixer en els crèdits.

A més, juro que com director m’abstindré de tot gust personal! Ja no sóc un artista. Juro que m’abstindré de crear una obra, perquè considero que l’instant és molt més important que la totalitat. La meva fi suprema serà fer que la veritat surti dels meus personatges i del quadre de l’acció. Juro fer això per tots els mitjans possibles i al preu del bon gust i de tot tipus de consideracions estètiques.

Així pronuncio el meu vot de castedat.

Copenhaguen, Dilluns 13 de març de 1995. En nom de Dogme 95,

Amb el pas dels anys, el Dogma va quedar a una banda, tot i deixar bones pel·lícula daneses com “Los idiotas” del mateix Von Trier. Però alguns dels principis del manifest encara eren presents en la ment de Von Trier en començar a rodar la seva trilogia “USA: Land of opportunity” formada per “Dogville” (2003) i “Manderlay” (2005). De moment, la producció de “Wasington” que, en teoria, hauria de ser la pel·lícula que tanqui la trilogia està en un estat de repós indefinit.

Aquestes dues pel·lícules ens mostren la visió d’Amèrica del director des d’un punt de vista molt personal. En la primera tracta del comportament humà, dels sentiments, de la arrogància i de la reacció de les persones davant els desconeguts. La segona es tracta el tema de l’esclavitud i la llibertat personal, així com dels diferents tarannàs de les persones.

Càmera en mà i com si d’un espectacle de teatre es tractés, els personatges es mouen per un entorn amb el decorat mínim, per una ciutat on les cases estan delimitades per senzilles línies dibuixades a terra, on interactuen entre ells de forma ininterrumpida encara que no formin part de l’acció principal. Un minimalisme exagerat que ofereix una estètica inigualable i que aconsegueix, malgrat la poca informació que ens trasmet, situar-nos en un espai i un temps molt ben definit; un pla zenital que ens mostra la totalitat de la localització on trancorre l’acció; una trama digna del millor Von Trier; uns diàlegs llargs però ben aconseguits i una bona actuació per part dels actors i les actrius (que tot  i repetir alguns personatges, no són els mateixos en les dues pel·lícules: per exemple, el personatge principal, la Grace, és interpretada per la Nicole Kidman i per la Bryce Dalla Howard).

En resum, de les millors pel·lícules de Von trier (i un dels millors tràilers que s’han fet). Espero amb impaciència la tercera part que, suposo, encara ens trigarà una mica a arribar. Mentrestant, sempre ens quedarà Dogville…

FESTIVALS: SAN SEBASTIAN 2010

Continuant amb la crònica dels principals festivals internacionals de cinema, postejo sobre el Donostia Zinemaldia. Un festival que existeix des de 1953 i que enguany arriba a la 58ena edició amb forta presència catalana dins les seccions oficials: “Caracremada”, “REC2“, “Pa negre” (que, per cert, va agaradar moltíssim), “Elisa K” i “Bicicleta, cullera, poma”. Aquesta última, un documental protagonitzat per Pasqual Maragall sobre l’alzheimer mostrat sense tabús i amb l’objectiu de conscienciar a la societat d’aquesta malaltia a través d’entrevistes amb el mateix expresident i la seva família. Dirigida per Carles Bosch, la cinta ja s’ha guanyat el respecte i l’ovació del públic.

En aquesta edició, com ja us comentava en un post anterior, es presenta “Carancho” de Pablo Trapero a la secció Zabaltegui-Perlas. Un altre dels moments esperats és la presentació de “Come, reza, ama” que ajunta a Javier Bardem amb Julia Roberts a qui se li concedirà el Premi Donostia a la seva trajectòria. Altres pel·lícules que sonen amb força han estat la violenta “I saw the devil” de Ji-woon Kim i l’esperada “Buried” de Rodrigo Cortés, que ens mostra la desesperada i tensa situació que viu un home (Ryan Reynolds) tancat en un taud durant els 90 minuts de film amb un encenedor i un mòbil.

Però la preuada “Concha de oro” del Zinemaldia a anat a parar a la pel·lícula “Neds”, i el seu protagonista Connor McCarron s’ha endut la “Concha de plata” al millor actor. “Neds” és un film ambientat en els anys 70 i que ens ofereix una crítica del sistema, culpable de corrompre els joves convertint-los en delinqüents. La “Concha de plata” al millor director ha estat per a Raúl Ruiz per “Misterios de Lisboa”. Accidentada ha estat la decisió de donar el premi al millor guió a Ben Hamer per “Home for Christmas” que va rebre les crítiques del públic de la sala. Diego Luna amb “Abel”, que tracta sobre les complexitats de la infància d’un nen de nou anys i del complex d’Èdip, ha guanyat el premi “Horizontes latinos” i el “Premi de la joventud”.

Molt important ha estat la presència catalana: Premi especial del jurat per “Elisa K” de jordi Caden i Judith Colell; “Concha de plata” a la millor actriu per Nora Navas, de “Pa negre” i millor fotografias per a Jimmy Gimferrer per “Aita”

CUBE (Vincenzo Natali)

L’any 1997, Vincenzo Natali (director de “Splice” estrenada aquest mes) va estrenar sense pena ni glòria la pel·lícula “Cube”, tot i obtenir els premis a la millor pel·lícula i el millor guió al Festival Internacional de Sitges. En el moment en que va sortir a la venda en Video (encara no existia el DVD) es va convertir en una pel·lícula d’èxit i es va començar a considerar de culte. I no és per menys. Amb una trama molt senzilla (un grup de persones tancades en una espècies de presó en forma de cub i amb trampes mortals per tot arreu), pocs personatges, baix pressupost i decorats mínims, Natali dóna una lliçó de com rodar una pel·lícula collonuda amb tants pocs recursos; sense caure en el sensacionalisme de morts exagerades i extremadament violentes; oferint poca informació a l’espectador i deixant-lo amb una infinitat de preguntes en acabar-la de veure;…

Degut a l’èxit posterior que va obtenir el film, sense tenir res a veure amb Natali, es van rodar dues “seqüeles”: “Cube 2: Hypercube” i “Cube Zero”. Cap d’aquestes dues pel·lícules va arribar a superar en cap moment a la seva antecesora. Les podríem considerar còpies de la primera part amb innovacions considerables però, alhora, innecessàries. En el cas de “Hypercube”, la presó és relativament diferent a la de la primera part, estèticament parlant. En ella, els límits físics no existeixen i es juga amb una quarta dimensió: l’espai. Sitúa la trama en un cub interdimensional on la ciència-ficció barata supera l’ambient de tensió i angoixa de la primera part.

“Cube Zero” ens ofereix, per primera vegada en tota la saga, imatges de l’exterior del cub, centrant una part important de la pel·lícula en el que succeeix fora. Això permet respondre algunes de les preguntes que qeuden a l’aire en les dues parts anteriors (poques en realitat). A part d’aixó, la pel·lícula es torna un pél més violenta i desfasada. El que diriem “una flipada”

Si l’hagués de comparar amb una altra saga, ho faria sense dubtar amb “Saw”. La primera pel·lícula és una meravella, rodada amb pocs recursos i molt efectiva. Amb les segones, terceres, quartes,… se’ls va començar a anar l’olla anteposant el sensacionalisme i l’espectacle a la qualitat de la pel·lícula i de la trama. Malgrat totes les seqüeles que ens tirin al damunt, sempre ens quedaran les primeres parts.

EL AMERICANO (Anton Corbijn)

Moltes són les crítiques negatives que he llegit d’aquesta pel·lícula, i poques les positives. Doncs aquest cop em decanto per la minoria. El director Anton Corbijn deixa clara la seva procedència com a fotògraf i director de videoclips musicals (entre d’altres grup ha dirigit a U2 o Depeche Mode) amb una plans i uns enquadraments dignes d’un bon fotògraf. Crec que la pel·lícula no ha agradat perquè s’esperava un film d’acció i de persecucions trepidants. En canvi, ens trobem davant d’una història de redempció i introspecció personal a través del protagonista, un expert assassí que, després d’un treball amb final tumultuós, vol abandonar la professió. Haurà de fer un últim treball a la ciutat de Castel del Monte que li permet reflexionar i plantejar-se la seva vida, passada i futura.

La pel·lícula compta amb un ritme lent (a vegades una mica massa) i carent de diàleg (només l’imprescindible) amb una gran interpretació de George Clooney. Estarem d’acord que Clooney és un gran actor, que amb el pas dels anys s’ha anat encasellant en el paper de seductor invencible. Amb aquest film ha fet un pas més enllà mostrant-nos un personatge introvertit i silenciós, interioment atormentat, i això ho aconsegueix únicament amb la seva expressió postural, fisonòmica, sense necessitar la paraula. Monopolitzant, pràcticament, tota l’acció, Clooney omple la pantalla i demostra que es capaç d’afrontar un pla, per llarg que sigui, sense dir ni mu.

Alguns podran acusar “El americano” d’avorrida, previsible i sense contingut; però crec que sabent què és allò que ens trobarem a la pantalla, la pel·lícula es pot gaudir molt més. Felicito a l’encarregat d’elaborar el tràiler, ja que fa molta justicia a la pel·lícula i no cau en la fàcil temptació de fer veure que la pel·lícula és un cúmul d’escenes d’acció i trets sense sentit.

FESTIVALS: LA MOSTRA DE VENÈCIA

Avui començo una nova secció al blog: FESTIVALS que, com bé diu el seu nom, es dedicarà a recollir les notícies i el palmarés més destacat dels festivals més importants i influents del món; els Òscars americans, la Berlinale, Cannes, San Sebastiàn, els Cesar francesos, els BAFTA britànics, els Goya i l’imminent festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. I el primer festival amb el que ens trobem, que tot just fa una setmana que va acabar és la Mostra de Venècia.

La Esposizione Internazionale d’Arte Cinematografica, també coneguda com la Biennale di Venecia, va obrir les seves portes l’any 1932 i s’ha convertit en un festival de prestigi arreu del món. El seu premi més important és el Lleó d’or per a la millor pel·lícula, el premi del jurat (que es pot considerar el segon premi en importància), el Lleó de plata al millor director/a i la copa Volpi al millor actor/actriu.

Amb el d’aquest any, ja sumen 67 festivals. I el d’enguany ens ha donat bones sorpreses:

– Per començar, a mitjans de maig ens assabentàvem que Tarantino presidiria el jurat de la Mostra.

– “Machete”, l’esperadíssima nova pel·lícula de Robert Rodríguez originada en un fals tràiler va obrir el festival tot i no participar en la secció oficial del certamen.

– Joaquin Phoenix, que protagonitza un fals? documental dirigit per Casey Affleck (el germà de Ben Affleck), on ens mostra els últims dos anys de la seva vida; quan va decidir deixar el cinema per dedicar-se al món del rap, amb una estètica a la que no ens té acostumats. Enrecordeu-vos del nom que portarà cua: “I’m still there”

– I el mateix Ben Affleck que ha presentat la seva segona pel·lícula com a director: “The town” . Una cinta sobre lladres de bancs que ha estat molt ben valorada per la crítica i el públic.

– “Black Swan” d’Aronofsky, que també obria la Mostra, sembla que també va agradar, i molt. Sobretot la interpretació que Natalie Portman fa sobre una ballarina atormentada i que la va incloure com una de les favorites per guanyar la copa Volpi.

Però també van haver decepcions, com és el cas de Vincent Gallo que, a més de protagonitzar “Essential Killing” de Jerzy Skolimoswki, va presentar la seva pel·lícul “Promises written in water” que no va agradar a la crítica; o com la cinta “Miral” de Julian Schnabel que es va guanyar els crits de disconformitat del públic en acabar la projecció; a més d’inundar-se Venècia amb la pluja que va caure el dia que Soffia Coppola presentava la seva “Somewhere”.

El palmarés ha estat un dels millors i justos dels que s’han vist a Venècia els últims anys; fins i tot el Pocoyó s’ha endut un premi!!!. Per començar, la copa Volpi a millors actor i actriu van ser per una jove Ariane Labed (la sorpresa del palmarés) per la seva interpretació a “Attenberg” i per, precisament, Vincent Gallo per “Essential Killing”. El premi del jurat a millor pel·lícula va ser per “Essential Killing” d’Skolimowski. El lleó de plata al millor director va ser per, atenció, Àlex de la Iglesia!! que va presentar “Balada Triste de Trompeta”, un film ambientat en la guerra civil espanyola i vista des de la perspectiva de dos pallassos de circ que formen un triangle amorós amb una trapezista. El film més personal, violent i macabra de De la Iglesia, segons ell, i que ha encantat a Tarantino, que va gaudir com un nen durant la projecció. El lleó d’or a la millor pel·lícula va ser per “Somewhere” de Soffia Coppola, que havia estat antiga nòvia de Tarantino. Tot i això, aquest va assegurar que la decisió del jurat havia estat unànime.

Aquests dies es celebrarà el festival de cinema de San Sebastián (Donostia Zinemaldia) i una mica més endavant, a partir del 7 d’Octubre, el festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. Us mantindré informats.

CARANCHO (Pablo Trapero)

Sovint en aquest blog he defensat el cinema europeu en contra de l’americà. Doncs bé, vaig a especificar una mica més. En contra del nord-americà. I és que des de fa un temps, el cinema sud-americà va guanyant terreny. Argentina és, ara per ara, el país més fructífer en matèria de cinema.  Però la distància separa la producció sud-americana en comparació amb la d’Europa és, encara, significativa. Però sembla que han trobat el fil per on poder tirar: les co-produccions.

Les co-produccions ja es feien des de l’època del cinema mut, però no va ser fins la dècada dels 50 quan es van començar a generalitzar i  treure’n vertader profit. El fet de co-produir una pel·lícula entre dos o més països té dues avantatges. Per una banda s’abarateixen costos, estalviant transports de materials de rodatge i afavortin poder rodar en diferents països sense problemes; per l’altra banda, la distribució i l’exhibició en ambos països està assegurada.

És per això que és habitual veure co-produccions de països sud-americans amb Espanya, França o, fins i tot Japó i Corea del Sud. Alguns exemples de bon cinema Sud-americà són els films “A ciegas”, adaptació de la novela de José Saramago “Ensayo sobre la ceguera”, dirigida per Fernando Meirelles i protagonitzada per Julianne Moore; “Sin nombre” pel·lícula Mexicana que ens mostra les dificultats i adversitats que travessen els immigrants que intenten passar la forntera amb Amèrica; “El último verano de la boyita”, una faula sexual, com ens indica la mateixa directora i l’excelent guanyadora de l’Òscar a millor pel·lícula estrangera “El secreto de sus ojos”, protagonitzada per Ricardo Darín.

Precissament, “Carancho” (que s’estrena el 24 de setembre) està protagonitzada per aquest monstre del cinema (sí, m’agrada molt Darín). Darín interpreta el paper de Sosa, un advocat que persegueix les ambulàncies en busca de víctimes d’accidents de trànsit a qui pugui convertir en els seus clients, per tal de cobrar quantioses indemnitzacions. Mentre fa la seva “feina”, s’enamora d’una jove doctora que viatja en una d’aquestes ambulàncies. Tot plegat, una història d’amor díficil, crua i realista narrada amb el to pausat tant característic del cinema argentí; uns genials plans-seqüència i una interpretació excelent. Ja cal que pareu bé l’orella, perquè l’accent tancat argentí fa de díficil seguir, a estones, l’argument de la pel·lícula. Una pel·lícula que es presenta al Festival de San Sebastián a la secció Zabaltegui- Perlas. En aquesta secció optarà pel premi TMC del públic, però no podrà optar a la preuada Concha de oro. La concha de su madre!!

ADÈLE I EL MISTERI DE LA MÒMIA (Luc Besson)

Adaptació del còmic de Jacques Tardi “Les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-sec” i el retorn de Luc Besson a la direcció d’un film en francés. Una pel·lícula que costa encabir-la dins un únic gènere. En un primer moment, i enganyats per les imatges dels tràilers i la música d’acció, podríem pensar (jo ho pensava almenys) que es tracta d’una versió a la francesa de “La momia” d’Stephen Sommers; i ho són els primers 15 minuts de metratge (joc de miralls inclós). Però després la pel·lícula evoluciona i s’hi produeix una barreja de cinema fantàstic, drama i comèdia. Besson a retornat a un cinema comercial, però més personal, tenint en compte que a Hollywood va rodar films com “El quinto elemento”, desbordant d’imaginació i, alhora, acció i trets a mansalva.

La trama, respecte al còmic original, ha hagut de ser allargada, ja que el còmic en sí era massa curt. Tot i així, Luc Besson, que ha escrit també el guió, se n’ha sortit amb un bon notable. Tot i el surrealista de les situacions que ens presenten, la pel·lícula no cau en l’absurd en que molt fàcilment hauria pogut acabar. La extrema fantasia que després queda molt ben equilibrada amb dosis d’humor ben administrades i escasses escenes d’acció.

L’actuació de la poc coneguda Louise Bourgoin ens mostra el típic humor francés que ja va quedar reflectit en altres films com “Amelie”. En un dels moments més còmics de la pel·lícula, l’actriu canvia de disfressa nombroses vegades, aconseguint un resultat còmic i distés. Els avenços tecnològics també queden ben clars en tot moment. El pterodàctil, les mòmies i les escenes més fantàstiques no queden fora de lloc i doten la pel·lícula d’un realisme que s’agraeix. Demostració del poder europeu per fer pel·lícules ambicioses, comercials i de qualitat.

RESIDENT EVIL: ULTRATUMBA (Paul W.S. Anderson)

Aquest diumenge, un diumenge qualsevol tot i jugar-se la final del mundial de bàsquet, vaig anar al cinema a veure la quarta pel·lícula de Resident Evil (que no l’última, segur). Després de pagar 9’50 euros per l’entrada (sí, la vaig anar a veure en 3D), seiem a la butaca i ens col·loquem les ulleres mega-fashion per poder gaudir de les tres dimensions. Jo porto ulleres els 365 dies de l’any, i haver-me de posar unes altres ulleres a sobre de les que ja porto és una mica molest. Abans de començar el film un anunci de “No recomanada per a menors de 12 anys”. Això significa dues coses: 1) no déu fer molta por ni déu haver massa sang i fetge, ja ho veurem… i 2) algú no sap què ha anat a veure perquè hi ha un nen de pocs menys d’un any a la sala.

El fet d’anar a veure-la en 3D és per un motiu prou clar. Jo sóc molt reaci a això del 3D i més quan crec que és un recurs modern per treure diners. Les pel·lícules que s’estrenen en 3D estan rodades amb les càmeres convencionals i, després, són adaptades. Només el cas d’Avatar (que ara la tornaran a passar als cinemes, només en 3D, per treure més diners!!!) es va gravar amb una càmera especialitzada, creada pel mateix Cameron i que es basa, bàsicament, en dues càmeres juntes gravant alhora. “Resident Evil” és la segona pel·Lícula que ha estat gravada amb aquest sistema de càmeres. Amb “Avatar” vaig gaudir moltíssim, així que estava convençut que en una saga que m’agrada i amb una tecnologia que m’havia fet passar una molt bona estona, això del 3D no podia estar malament.

I tenia raó. Vaig gaudir molt amb l’espectacularitat de la pel·lícula. Tot i el curt metratge, els recursos que ofereixen les 3D estan prou aprofitats i aconsegueixen una profunditat i una sensació impressionants. Però, per altra banda, també presenta alguns inconvenients; a part de la incomoditat de les ulleres, s’ha de vigilar molt de no fer escenes molt dinàmiques i amb ràpids moviments de càmara i canviant de plànol excessivament, ja que als ulls els costa acostumbrar-se i causa una mica de mal de cap. Això, però, ho saben tractar molt bé en la pel·lícula, ja que moltes de les escenes d’acció esan projectades a càmera lenta i amb tot luxe de detalls. Igualment, ha estat un bona experiència.

Ara, centrant-nos en la pel·lícula, cal dir que em vaig sentir com en una marató de pel·lícules d’acció concentrada en hora i mitja. La pel·lícula és una barreja entre la segona part de Resident Evil, Blade i Matrix. Les mítiques lluites que els germans Wachowski van parir ara ja fa 11 anys han arribat a l’adolescència amb un més que decent estat de forma (i sense grans a la cara), oferint-nos les escenes de lluita més interessants de tota la pel·lícula. Però, a part d’això, a la pel·lícula, argumentalment parlant, li falta alguna cosa. Treient els primers cinc minuts, frenètics i destructius “a saco”, a la pel·lícula li costa tornar a agafar ritme i, en acabar, deixa un regust amarg, un pensament de “això és tot, m’esperava més”. Com diria ma mare “le falta chicha”. Tot i que l’argument és més interessant que la tercera part (poc més), es troba a faltar la tensió i els zombis de la primera i la segona. On són els mítics zombis?? Cada cop ens presenten bèsties noves, i cada bèstia nova que inventen, s’allunyen un pas del bon cinema zombi, de tensió, sang i fetge. Exceptuant uns quants ensurts, la previsió d’una pel·lícula que poden veure nois de 12 anys es complia.  Estimats senyors productors, volem una pel·lícula de zombis com deu mana, amb sang, fetge i la Jovovich donant pel sac a tort i a dret. Per cert, curiós paper per Wentworth Miller (alguns recordareu a Michael Scofield, de la sèries “Prison Break”, que es col·lava a la presó per fugar-se amb el seu germà) que, un cop més, té la solució per escapar-ne d’una.

En resum, bona elecció per anar al cinema. Si voleu experimentar les 3D és la millor pel·lícula que podeu triar. Tot i ser més fluixes que les dues primeres, satisfà prou i deixa un final (molt) obert per a una cinquena part. Qui sap, potser la faran en 4D…

DE LA “NOUVELLE VAGUE” A “AVATAR”

Avui publico aquest post per obligació. Fa temps que el tenia preparat i me’l guardava per quan la cartellera no fós gaire atraient, però acabo de llegir la notícia que avui ha mort el director Claude Chabrol a l’edat de 80 anys i aquest està molt relacionat amb aquest post i el moviment de la nouvelle vague. A la seva memòria.

Amb l’invenció del cinema, els Estats Units van veure una oportunitat única de negoci que els reportaria enormes quantitats de diners. I no es van equivocar. Des dels temps de les primeres pel·lícules, en blanc i negre, sense so i de 20 minuts de duració, als inversors els apareixia el símbol del dòlar als ulls. Per aquests motiu, els grans estudis des de Hollywood es van dedicar a crear una quantitat ingent de pe·lícules amb l’objectiu de treure els màxims beneficis amb una industria que, dia a dia, millorabla quantitativament en tecnologia. Però va ser durant la dècada dels anys 60 que la industria cinematogràfica americana va començar a trontollar. Els gèneres clàssics que tantes alegries havien donat als grans estudis començaven a ser avorrits i previsibles i el públic, en conseqüència, anava abandonant les sales.

En aquest moment de decadència temporal del cinema nord-americà, Europa va veure la seva oportunitat de renèixer de les seves cendres. I ho va fer, des de França, sobretot, a partir de la revista de cinema Cahiers du Cinéma, en la qual un seguit de crítics cinematogràfics havien censurat durament la producció indiscriminada de films americans i defensaven el paper del director com a encarregat de narrar les històries que l’interessaven. Enteposaven l’art a l’entreteniment. Alguns d’aquests crítics es van passar a la realització i van arribar a ser considerats directors de culte com François Truffaut, Eric Rohmer, Claude Chabrol o Jean-Luc Godard. El resorgiment d’aquest conjunt de directors, disposats a acabar amb la producció en cadena americana i les imposicions dels grans estudis en favor de l’art i de la visió dels directors és el moviment que es va anomenar la “nouvelle vague“.

A Anglaterra va sorgir un moviment semblant sota el nom de “free cinema“, el cinema italià no va comptar amb un moviment cinematogràfic específic, però si va ser un punt de referència amb autors com Pasolini o Federico Fellini. España, per contra, tot i que va comptar amb la presència de grans directors com Luís Buñuel, no va poder avançar en aquest terreny degut a les traves constants que sorgien de la dictadura franquista. En definitiva, a Europa van sorgir un seguit de films que, en no formar part d’un gènere establert es va passar a denominar cinema d'”art i assaig”.

Amb el temps, Hollywood i la industria americana es va reposar tot revisant els vells gèneres fent-los un lifting per amotllar-los als canvis de la societat i sembla que, malauradament, continua tenint més importància que el cinema Europeu tot i la diferència pel que fa a qualitat. Mentre a amèrica ens ofereixen productes tant atraients i comercials com “Avatar”, a Europa, l’incipient mercat nord-europeu i pel·lícules com l’angelsa “In the loop” i la francesa “Mamá está en la peluqueria”, entre moltes altres, está lluitant desesperadament per fer-se un lloc en les multisales dels collons.

Ara us toca a vosaltres decidir. Entreteniment o art? Pel·lícules de grans estudis o produccions d’autor?? Internacional o nacional?? Què en penseu??

Aquí està el link de la notícia de la seva mort de Blog de Cine, per qui vulgui més informació:

http://www.blogdecine.com/cine-europeo/claude-chabrol-nos-ha-dejado#c274928