CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

UN JUEGO DE INTELIGENCIA (Hans Weingartner)

Fa uns anys, Peter Weir ens mostrava els límits als quals podia arribar els programes de la televisió amb “El show de Truman”. Recentement, la minisèrie “Dead Set. Muerte en directo” també creava una al·legoria del que representa la porqueria que ens vénen a la televisió. L’anomenada “televisió porqueria”. Ara, des d’Alemania, ens arriba aquesta pel·lícula que explica la història d’un productor de televisió, creador compulsui de programes de merda que tenen enganxat a mitja Alemanya. Després d’un accident es replanteja tota la situació que està vivint la televisió alemanya i es qüestiona les quotes de pantalla i les audiències.

Les audiències, a Alemanya, es calculen a través de aparells anomenats “Audímetres” que tenen uns 15.000 habitants de tot el país. Això vol dir que la programació que s’emet per televisió la decideixen 15.000 persones representant els 80 milions d’habitants que té. Amb un plantejament utòpic, Rainer (el productor cocainòman) acompanyat per un seguit d’homes desgraciats i una noia amb idelas molt clars, es plantejaran com acabar amb el regnat de la televisió porqueria en favor de programes culturals, polítics i intel·ligents.

El fet que estigui agradant aquesta pel·lícula arreu és degut a que tracta un tema universal, centrat a Alemanya però extrapolable a qualsevol país del primer món. La televisió porqueria ens ha anat envaïnt de mica en mica sense que ens haguem adonat. Ara tenim les pantalles plenes de Sálvame, prensa groga, rosa i del color de la merda sense que, aparentment no hi poguem fer-hi res. O sí?

30 Agost 2010 Posted by | drama | , , , , | 13 comentaris

L’ARRIBADA DEL “NEUROCINE”

El número de la revista “Quo” del mes de setembre porta un interessant reportatge sobre aquesta disciplina que s’està instaurant des dels darrers anys en aquest món del seté art: el “neurocine”. Aquesta ciència utilitza les tècniques por obtenir imatges del cervell per saber com reacciona davant els estímuls que podem trobar a la pantalla.
Estudis realitzats amb 45 voluntaris han demostrat que les pel·lícules que més activen el nostre cervell són els films de terror (era d’esperar)
Resulta que quan les persones veiem una pel·lícula de terror el que sentim en realitat no és por, és excitació. Les imatges de por estimulen les amígdales que, després del moment de por inicial, ens fa sentir gratificació. A més, segons aquests estudis, durant les escenes de terror i suspens, també s’activa el còrtex prefrontal, encarregat d’avaluar el perill. Com que lògicament,asseguts des de la butaca no correm cap perill, el sentiment d’alleugament també ens fa sentir bé.

Peter Krantz va ser el primer director de cine a utilitzar aquests mètodes per avaluar la reacció del cervell dels espectadors de la seva pel·lícula “PopSkull” i conèixer així els moments més angoixants. Cal dir, però, que aquests experiments els va fer un cop acabada la pel·lícula i, per tant, no la va modificar. Igualment, s’ha reconegut que altres directors i estudis més coneguts han utilitzat aquests mètodes entre ells, M. Night Shyamalan per a realitzar la seva propera producció “Devil”

Això suposa un gran descobriment per a la industria del cinema, ja que amb aquestes tècniques pot tenir una opinió dels espectadors completament objectives, davant el subjectivisme de les crítiques pròpiament dites. Però crec que per l’espectador no suposa cap avantatge. Les pel·lícules ens oferiran allò que volguem veure perquè estaran estudiades al detall; però no serà això el final de l’espontaneïtat del cinema?? no implicarà el final de la imaginació, de la originalitat?? L’art deixarà pas a l’entreteniment, la bellesa a la comercialitat. Serà el fi del cinema tal i com el coneixem?? A mi, tanta artificialitat em preocupa.

27 Agost 2010 Posted by | General | , , , | 5 comentaris

ACCIÓ A L’AGOST

És conegut per tothom que els mesos d’estiu és l’època de l’any en que els grans estudis llencen les seves pel·lícules més potents. En altres paraules, les pel·lícules més comercials i impactants, amb l’intenció de recollir tant com es pugui ens uns dies de vacances en els quals la gent no es passa el dia pensant en el treball. I si parlem de pel·lícules impactants, ens referima totes aquelles que tinguin trets, baralles, persecucions i d’altres escenes d’acció que estiguin a l’alçada. Per no sobrecarregar el blog amb estrenes i crítiques de films d’acció (exceptuant la crítica d'”Origen”) he decidit ficar-los tots en el mateix sac. I aquí estan:

EL EQUIPO A

Sèrie icònica dels 80 que ens va acompanyar durant molts i molts anys, ara revisada i dotada amb els últims avenços tecnològics. Humor i acció en mans d’estrelles poc conegudes (exceptuant Liam Nesson) però amb un gran futur per endavant: Bradley Cooper (“Resacón en la Vegas”), Sharlto Copley (“Districte 9”) i Quinton Jackson (com a l’inovidable M.A. Barracus) En la cinta, repleta d’humor i d’acció, sovint, exagerada, retornem als origens de l’equip i a la traició que van patir i que és la causant que sempre hagin estat perseguits. Una pel·lícula on moren més personatges que en tota la sèrie (en 98 capítols, només van morir 5 personatges). Per cert, atenció a les aparacions dels verdaders Murdock i Fénix durant els crèdits del final.

LOS MERCENARIOS

Que bé es podria haver dit “Un grup d’amics, estrelles del cinema d’acció dels 80, que queden per fer una pel·lí de trets a l’estils dels 80” No cal dir res més. Entreteniment “pur i dur”, que no sempre vol dir “bo”.

SALT

Pel que fa a les pel·lícules d’espíes, aquestes estan molt vistes. Se n’ha fet de tot i de tot tipus. Malgrat això, aquesta pel·lícula aconsegueix que la previsibilitat dels arguments d’aquest tipus de film quedi en un pla secundari en oferir-nos la història d’aquesta “Bourne” fèmina en un context d’actualitat a l’hora de tractar sobre els espíes rusos que a Amèrica, sembla, estan fent de les seves. En resum, amb menys acció de la promesa però acceptable.

REPO MEN

Pel·lícula futurista on els òrgans vitals de les persones es podran substituir per òrgans artificials a preus desorbitats. Els repo men seran els encarregats de “recollir” els òrgans d’aquelles persones que no puguin pagar les mensualitats quan toca. Film ben buscat i entretingut, però amb argument previsible a l’estil de “Minority Report”, tot i que ens deixa un final bastant sorprenent.

Per acabar, dues pel·lícules d’acció, però d’estil una mica diferent. Per una banda està AIRBENDER, EL ÚLTIMO GUERRERO. Pel·lícula basada en els dibuixos manga d’Avatar i dirigida per M.Night Shyamalan i co-protagonitzada pel jove Dev Patel (“Slumdog Millionaire”) en un paper de dolent. I CENTURION, pel·lícula sobre la desaparició de la novena legió romana.

26 Agost 2010 Posted by | acció | , , , , , , | 5 comentaris

SHREK 4 VS. TOY STORY 3

A l’estiu, les principals distribuidores treuen al mercat els plats forts dirigits a la millor audiència, la més fidel i la més consumista: els més petits. I aquest any ho fan amb plats realment forts, amb els seus punts en comú i les seves clares diferències.

Però seria més correcte dir “punt en comú”, ja que en l’únic que s’assemblen és en que les dues pel·lícules prometen posar punt i final a les respectives sagues. I totes dues ho aconsegueixen, amb major o menor èxit. La veritat, sense esquerdar els finals a ningú, és que les dues han sapigut trobar els finals ideals per a unes franquícies que s’han perllongat al llarg dels temps (jo encara era petit quan vaig veure la primera part de Toy Story); en el cas de Toy Story 3 (Lee Unkrich) ho ha aconseguit amb matrícula d’honor, amb un final emotiu i molt ben aconseguit. Shrek Felices para siempre (Mike Mitchell), per la seva part, no m’ha fet remoure res dins meu, potser per la seva previsibilitat.

I és que aquest és el punt feble d’aquest Shrek. Són quatre entregues, al meu parer, innecessàries. La primera va ser tot un èxit, una victòria per l’animació i d’una originalitat brutal; amb la segona, la cosa va afluixar, però encara hi havien coses per innovar i sorprendre. Les últimes dues parts s’han convertit en un seguit de situacions calcades de les altres dues, previsibles i poc emocionants. Ha estat una gran aventura, però que acaba sense gaire pena ni glòria.

Toy Story és un altre món. El fet de ser tres pel·lícules li ha permés continuar innovant i oferint-nos gags originals dins les seves possibilitats (els de Pixar s’han trencat el tarro), a més, és més clara l’evolució tecnològica de les tres parts, fet que ha permés donar-li un aspecte visual immillorable, fins al moment. L’argument, a vegades, també es pot tornar previsible, però ens presenta alguns girs que mantenen l’atenció al que passa a pantalla. Per a aquells que sou de llàgrima fàcil, no dubteu a agafar mocadors!!!

En definitiva: si disposeu de diners per anar a veure només una de les dues opcions d’animació de l’estiu, jo triaria Toy Story 3. Però, penseu-vos-ho dos cops, que ara a l’agost arriba “The Secret of Kells”, pel·lícula d’animació que està enamorant al públic i la crítica als estats units!!!

24 Agost 2010 Posted by | animació | , , | 1 comentari

PHILLIP MORRIS ¡TE QUIERO! (Glenn Ficarra/John Requa)

Una vegada més, la industria cinematogràfica americana ens demostren que són uns ultraconservador homòfobs i, en conseqüència, uns deficients mentals. Quan una distribuidora valenta decideix engegar endavant una pel·lícula que tracta obertament de la homosexualitat, tot són barreres. I encara és pitjor si la protagonitzen dos actors internacionalment reconeguts com Jim Carrey i Ewan McGregor.

Què estem ensenyant als nostres fills -deuen pensar els òrgans censors americans- quan els estem projectant relacions homosexuals protagonitzades per l’Ace Ventura?? I és que la censura nord-americana no té límits. Després que “Brokeback Mountain” aixequès una de les polèmiques més sonades del continent americà (tot i guanyar l’Òscar a la millor direcció al 2005) s’han proposat evitar que es torni a repetir l’incident cancel·lant la projecció d’aquesta pel·lícula als Estats Units, tot i que, per sort, ha arribat a la nostra caretellera a temps. En un principi, el film s’havia d’estrenar a l’abril, però es va endarrerir fins l’agost i ara, novament es torna a endarrerir per “motius econòmics” segons els responsables d’aquesta retallada en la llibertat d’expressió.

Sigui com sigui, nosaltres podem gaudir d’aquesta pel·lícula abans, fins i tot, que els nord-americans (cosa que passa molt poques vegades) Una interpretació excel·lent de Jim Carrey, que demostra que no només és un actor de comèdies -algunes bones, d’altres mediocres- sinó que es defensa molt bé en el terreny del drama. Ja ho va demostrar a “El Show de Truman” i al “Número 23”, i ho torna a fer, posant-se a la pell d’Steven Russell, un timador que a la pressó coneix a Phillip Morris de qui queda bojament enamorat. Un drama romàntic, amb tocs de comèdia i de drama. Una història basada en fets reals on el verdader Phillip Morris apareix al final com a advocat de Jim Carrey. Pareu-hi atenció.

21 Agost 2010 Posted by | drama, humor | , , , | 8 comentaris

ORIGEN (Christopher Nolan)

Després d’un temps mort, una mica massa larg, el cine fòrum torna per oferir-vos les crítiques de les últimes estrenes, així com d’altres pel·lícules recomanables, i d’altres no tant.

I torno amb aquesta grandíssima pel·lícula dirigida per un dels cracks dels últims temps. Després de ressuscitar Batman a “Batman Begins” i “El caballaero oscuro”, Christopher Nolan ens ofereix un film que trenca fronteres. I les trenca per original, per enrevessada i per ben parida. En el seu temps, “Missió Impossible” la havíem de veure dues vegades per entendre-la; després va venir “Matrix” -la bona, llàstima de les altres dues- que ens va fer trencar el tarro amb les seves paranòies. Ara arriba “Origen”, una pel·lícula sobre un grup de gent, encapçalats per l’excel·lent Leonardo DiCaprio, que es dedica a entrar en els somnis de la gent per tal d’obtenir informació o protegir-la. I com el món de l’inconscient és un món complex, la pel·lícula no ho podia ser menys, perquè, com podem saber que estem somiant? o com podem saber que estem en un somni dins d’un altre somni?

Amb efectes especials molt ben aconseguits i escenes d’acció realment bones -és excel·lent la lluita que mantenen dos tios en un hotel sense gravetat- Nolan ens transporta a un món oníric on tot és possible; fins i tot que la caiguda des d’un pont d’una furgoneta al riu s’extengui durant més de 45 minuts. A més, es tracta d’una d’aquelles pel·lícules on l’argument ha de quadrar per totes bandes per donar un resultat decent. Casos com “El club de la lucha” de Fincher, “Shutter Island” d’Scorsese i, el cas més clar, “Los cronocrímenes” de Vigalondo són altres exemples d’aquestes pel·lícules on tot concorda amb una perfecció genial.

Així que no us estresseu si us perdeu la meitat de coses quan veieu la pel·lícula per primera vegada. Ja tindrem ocasió de veure-la un altre cop perquè creieu-me, ho necessitarem.

19 Agost 2010 Posted by | acció, ciència-ficció | , , | 15 comentaris