CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

HI HAVIA UNA VEGADA… UNA “SPOOF”

Ja fa uns quants anys des que “Scary Movie” va crear un nou concepte de pel·lícula que va rebre el nom de spoof movie. Aquest tipus de films es basen en paròdies i caricatures d’altres èxits cinematogràfics, normalment d’un gènere comú. En el cas d'”Scary Movie”, les pel·lícules de terror. En aquesta, “Scream” i “Se lo que hicisteis el último verano”, eren versionades quasi fidelment a les originals però inserint-hi tonelades d’humor de tots els colors: negre, verd,… Degut a la qualitat del film (no una obra mestra, però sí se la de reconèixer un bon cinema d’humor) i la originalitat de la proposta, aquesta primera spoof va guanyar l’èxit que es mereixia. I com a Hollyood no deixen passar aquestes oportunitats, ràpidament van començar a idear i crear una segona part.

En aquesta “Scary Movie 2”, “La guarida”, “El exorcista” i, fins i tot, “MIsión imposible” eren parodiàdes. Però aquest cop amb un humor més previsible, barat i fàcil. El film va tenir bona acollida, seguida de l’èxit de la seva predecessora; però les crítiques no van ser tant benevolents. Tot i així a recaudació va permetre una tercera part… i fins i tot una quarta!!! Cada film nou perdia una bona quantitat de motius per veure-la, convertint la saga en un conjunt de films completament oblidables i prescindibles.

Però no només van seguir amb les paròdies de pel·lícules de terror. Van haver de versionar pel·lícules d’herois, de catàstrofes o d’aventures. D’aquestes van sorgir “Epic Movie” (l’única pel·lícula que he deixat  ala meitat per avorrida i insofrible), “Disaster Movie” i “Hero Movie” Totes iguals de podrides i prescindibles que les seqüel·les de l’exitosa “Scary Movie”.

Ara, a Espanya, arriba “Spanish Movie”. El títol em fa patir, ja que si han intentat imitar les homònimes angleses, tenen el fracàs assegurat. Seguida de no masses bones crítiques, la pel·lícula ret un homentatge força personal al cinema espanyol, reconeixent-li la distinció que s’està mereixent en els darrers anys amb films com “Los otros”, “El orfanato”, “Mar adentro”, “Voler”, “No es país para viejos” (que és americana, però surt el Bardem”, “El laberinto del Fauno”, “Los lunes al sol” i un llarguíssim etcètera. A més, no hem d’oblidar que hi participa el mateix Leslie Nielsen (gran actor de la saga “Agárralo como puedas”. No la he vist i li donaré una oportunitat, però després d’escoltar les crítiques, crec que no em gastaré els diners per anar-la a veure al cinema. Prefereixo guardar-me’ls per “Avatar” o “Donde viven los monstruos”.

Anuncis

12 Desembre 2009 Posted by | humor | , , | 6 comentaris

LA NIEBLA (Frank Darabont)

Una altra adaptació d’Stephen King genial. Després de dues adaptacions més (La milla verde i Cadena Perpetua) i una altra en camí (La larga marcha), Frank Darabont dirigeix una història més sobrenaturals que les altres anteriors. Una espessa boira oculta un petit poble d’estiu en una població nordamericana. Un grup reduït de gent, reclosa en un supermercat, observa com les finestres es tornen blanques, impossibilitant-los de veure què hi ha més enllà; què oculta la boira. Éssers extraordinaris, bèsties horribles i mortals d’una altra dimensió amb una fam inacabable.

Però la pel·lícula va molt més enllà del terror a aquestes bèsties. La pel·lícula tracta del terror cap a les pròpies persones en situacions límits. I és que el pitjor enemic de les persones en aquesta pel·lícula (i en la vida real moltes vegades) són les pròpies persones. El film ens mostra com poden arribar a ser pitjor les persones que aquest éssers desconeguts i fantàstics amb desitjos de tastar la sang humana. Més moments de tensió entre els supervivents que de por cap a les criatures ens esperen dins el claustrofòbic, tot i que gran, supermercat.

Sens dubte, no us podeu perdre el final. S’ha de dir que la pel·lícula és una gran adaptació del relat “La Niebla” (com no) pel que fa a fidelitat al llibre. Poques pel·lícules són tant fidels a la història i al desenvolupament d’allò que passa. El director només s’ha prés la llibertat de modificar el final. Petita, però alhora, grandiosa escena final. El propi Stephen King va confesar que si se l’hagués ocorregut a ell aquest final, l’hauria inclós en el llibre. Dur, cruel i magnífic. Un dels millors finals de pel·lícula de la història, per mi.

Com ja vaig fer amb la crítica de 1408, us recomano abans llegir-vos el llibre. Com sempre, molt millor que la pel·lícula, tot i que aquesta, com ja he comentat, li fa molta justicia.

10 Desembre 2009 Posted by | terror | , | 5 comentaris

CELDA 211 (Daniel Monzón)

Sens dubte, una de les millors pel·lícules españoles que he vist mai!!!

Un noi jove arriba a la pressó de la qual serà treballador a partir del dia següent, amb tanta mala sort que esclata un motí amb ell a dins. El fet de ser un desconegut li dóna la oportunitat de sobreviure dins d’aquell infern, fent-se passar per un d’ells i guanyant-se la confiança del cap dels pressos, un tio perillós anomenat “Malamadre” i interpretat  per un Luís Tosar esplèndid i genial imitador de la veu del Sabina.

Observant-la críticament, la veritat és que no aporta gaire coses al cinema de motins i de pressons: violència, funcionaris corruptes, tractes i “trapicheos” entre els pressos i els policies,… Tot i així, introdueix un tema delicat: els amotinats fan rehens a tres pressos, terroristes d’ETA. Això provoca un seguit de reaccions a nivell estatal en diferents pressons on la presència d’etarres és majoritari. Un bon embolic, la resolució del qual no només està en mans dels negociadors i dels Geos, sinó també en la voluntat del jove funcionari amotinat i del seu enginy que el portarà a passar situacions de tot tipus.

La pel·lícula, tot i ser española, sembla estar gravada als estats units. Els plànols que fan, algunes seqüències, la manera com està rodada, l’estructura de tot el film,… Sembla que el cinema español es va ficant al dia de mica en mica. No és d’estranyar ja que la quantitat de subvencions que ha rebut aquesta pel·lícula és espectacular. Els dos primers minuts de cinta estan dedicats a enumerar totes les televisions, governs i associacions que hi han posat calers. Justa abans de la seqüència d’inici que és esgarrifosament real i cruel. Un començament digne de Hollywood.

Poca cosa més a dir; pel·lícula molt recomanable per la seva estètica, l’interpretació dels actors i actriu i per ser la primera pel·lícula española que m’agrada en força temps.

Poca cosa més a dir. Molt recomanable

8 Desembre 2009 Posted by | drama | , | 2 comentaris

SLUMDOG MILLIONAIRE (Danny Boyle)

Acabo d’arribar de l’FNAC, i m’he comprat aquesta fantàstica pel·lícula, sorprenent guanyadora de 8 Òscars, incloent-hi la millor pel·lícula i la millor direcció. Inspirat en el programa televisiu “Qui vol ser milionari?” (però sense el Carlos Sobera, quina pena!!) la pel·lícula epxlica la història de com un noi normal i corrent està a punt de guanyar la màxima xifra d’aquest programa. Durant el primer programa encerta totes les preguntes menys una, ja que s’acaba el temps just abans d’aquesta. En sortir del plató, és arrestat i acusat de trampós. Durant l’interrogatori anirà explicant com coneixia cadascuna de les respostes, relacionades amb algun fet de la seva vida, des de la més pura infància fins a l’actualitat. Només el destí sap si aquest noi és mereixedor, o no, del preuat premi.

La pel·lícula és dura i, alhora, tendre i emotiva. La infància del pobre Jamal Malik (el noi concursant) i el seu germà passa per un conjunt de desgràcies que enforteix la relació entre aquests: la mort de la mare essent ben petits, la prostitució il·legal de nens i nenes a la India,… ; però tot es barreja amb bones dosis d’humor i optimisme.

La fotografia és genial. Hiperactiva i frenètica quan cal, emotiva i cruel. La música és un altre aspecte a destacar d’aquest meravellós film. Una barreja de música americana i made in bollywood. De fet, tota la pel·lícula és un homenatge d’amèrica al cinema indi, competència creixent, imparablement, a Hollywood. Un reconeixement a un tipus de cinema que està causant furor i que guanya adeptes cada dia.

Els actors són genials, començant pel protagonista i pels nens que representen a ell mateix de petit i al seu supervivent (massa) germà. Tampoc cal oblidar el paper del presentador del concurs, un personatges que comences odiant, després t’estimes i al final ja no saps què pensar d’ell.

Resumint, gran pel·lícula, digna d’estar en qualsevol prestatgeria de qualsevol casa. Una sorpresa que una pel·lícula tant bollywoodiana hagi passat a la història per la gran quantitat de guardons aconseguits de la mà de Hollywwod. I és que, realment, s’ho mereix. VISCA BOLLYWOOD!!!!

4 Desembre 2009 Posted by | drama | , | 3 comentaris

PARANORMAL ACTIVITY (Oren Peli)

Amb una posada en escena semblant a “REC”, en un principi aquesta pel·lícula no em va cridar l’atenció. Venia precedida de molta fama als estats units i aquest va ser el motiu pel qual la vaig mirar. He de dir que és de les vegades que pitjor ho he passat veient una de terror. I és que no calen monstres terrorífics, possessions infernals o banys de sang exagerats. Aquesta pel·lícula juga amb la imaginació dels espectadors.

Una parella, després d’experimentar sucessos paranormals, decideix provar de gravar-los per conèixer a que s’enfronten. Potser és un veí que els assatja, potser és producte de la seva imaginació tots els sorolls que escolten, o potser és una presència que viu d’okupa a la seva casa. A mida que avancen els dies, i la parella veu trontollar la seva relació, la cosa que viu amb ells es va fent més i més present i agressiu; la qual cosa provoca que la pel·lícula segueixi un ritme de tensió i suspens in crescendo.

Aquestes escenes que posen el cor a mil succeeixen de nit, així que la tensió s’apodera del nostre cos quan veiem els protagonistes ficant-se al llit i com el rellotge de la càmara va avançant de mica en mica. El silenci és la millor arma de la pel·lícula (carent completament de música), crea el suspens necessari que fa que ens anem preguntant “Haviam què passarà?”. La imatge mostra el llit de la parella i una porta oberta que enfoca al passadís i un munt de portes amb les llums obertes per no perdre’n cap detall. Només el fet de mirar cap a la porta ja ens fa imaginar que qualsevol cosa pot aparèixer o passar.

És aquesta suggestió la que fa que ho passis malament durant les nits que mostra el film. Una sensació semblant a la que vaig tenir quan vaig veure “Darkness” de Jaume Balagueró (per mi, la millor pel·lícula de terror) on l’acció terrorífica succeeix només de nit. Una sensació de tensió i, alhora, lleugeressa quan veus que es fa de dia.

El millor d’aquesta pel·lícula és el ritme que va seguint i la demostració de com una pel·li feta amb dos duros pot arribar a convertir-se en un èxit sense precedents. El pitjor, la reacció dels protagonistes als successos paranormals. Al principi actuen com si fos una cosa normal i, fins i tot, divertida!! Actuació que aviat acaba quan veuen que pot ser més perillós del que pensaven.

En definitiva, no apta per a cardíacs que, tot i mancar-hi “sustos” imprevisibles, ens summeix en una tensió constant i un sentiment d’angoixa que fan impossible no desviar la mirada durant les escenes de llit. Un horror de pel·lícula.

3 Desembre 2009 Posted by | terror | | Deixa un comentari

EL MAQUINISTA (Brad Anderson)

Una de les millors pel·lícules que he vist mai. L’argument explica la penosa existència d’un home, extremadament prim, que pateix insomni des de fa un any. La manca de son i un accident fortuït a la feina (on un company perd el braç) el tornen completament paranoïc. Creu qeu tothom el vol veure mort; comença a veure persones que, pel que sembla, no existeixen; apareixen estranyes notes a la seva nevera,… Un seguit de successos que es van tornant més estranys a mida que avança el film. Una molt bona visió del que Dostoievsky (crec que ho he escrit bé) anomenava el “sentiment de culpa”.

Es tracta d’una d’aquelles pel·lícules que entens al final, quan s’explica tot; i és aleshores quan lligues tots els caps. Una ressolució molt ben buscada, sorprenent, i un gran final de pel·lícula. Lenta, s’ha de reconèixer, però addictiva i paranoica. Per molt que al tràiler pugui semblar un film de terror, no ho és pas.

Christian Bale es surt en aquest paper extrem i pel qual va haver de patir en primera persona els efectes d’aquest estat físic (va haver de menjar, únicament, una poma diària durant tot el rodatge) i això que just després d’aquesta, es va haver d’engreixar i recuperar músculs per gravar “Batman Returns” Un canvi físic brutal i sacrificat. L’actor s’introdueix en la pell d’un home desgraciat i confús en un món on costa distingir entre allò real i allò creat en l’inconscient més profund.

Com a detall curiós, s’ha de dir que la pel·lícula va ser gravada a Barcelona. Es pot reconèixer una torre en forma de copa que es troba a El Prat, alguns carrers de Barcelona i, fins i tot, el Tibidabo, al qual han afegit un passatge del terror dels antics (d’aquells amb vagonetes i marionetes esgarrifoses), res a veure amb el Hotel Krueger.

Així que prepareu un gran bol de crispetes i conscienceu-vos per anar perduts tota la pel·lícula fins el final. Quan l’hague acabt de veure, al cap d’un temps, torneu-la a mirar. Ja veureu com ho enteneu tot, tot  i tot.

2 Desembre 2009 Posted by | drama | , | 1 comentari

GAMER (Mark Neveldine / Brian Taylor)

Pel·lícula futurista i de conspiracions inspirada en el món en alça dels videojocs portat al següent nivell: el videjoc amb persones reals. Us imagineu el joc del Sims però on els personatges que controlem fossin éssers humans reals, que cobressin diners per sotmetre’s a aquesta moderna forma d’esclavitud? Això és el que planteja aquest film amb un programa anomenat “Society”, on qualsevol persona pot controlar un home o una dona, vestir-la com vulgui i fer allò que vulgui que faci… el que vulgui. Un negoci que porta al seu creador a convertir-se en l’home amb més diners del món. Amb aquest èxit, es crea “Slayers”, un programa semblant (amb jugadors i personatges reals), al més pur estil shooter on els personatges són reclusos nordamericans. Aquest lluiten i s’enfronten en un seguit de batalles mortals l’objectiu de les quals és sobreviure. Si aconsegueixen sobreviure a 30 partides, el reclús és alliberat.

Resumit així, l’argument sembla més o menys fàcil de digerir; però la pel·lícula va avançant i van sorgint noves conspiracions i negocis, trames i mentides que fan que l’argument es vagi complicant. Al meu paré, crec que el compliquen massa. La veritat és que es tracta un tema que pot donar molt de si, però explicat i mostrat d’una altra manera, potser seria una mica més entenedor. Durant tota la pel·lícula he tingut la sensació que m’estava perdent alguna cosa; entenia l’argument però donant per suposat moltes coses que crec que no s’expliquen.

La majoria d’escenes, i sobretot les batalles, no són aptes per a epilèptics. Amb una velocitat de càmara, efectes d’interferències, canvis rapidíssims d’enfocaments, les imatges poden arribar a marejar si es miren de molt a prop o sense parpellejar. Masses (i innecessaris) moviments de càmara que treuen emoció al que veus, ja que no ho acabes d’entendre del tot. La música, com totes les pel·lícules d’acció, però es pot destacar l’ús que li donen a “Sweet Dreams”, molt ben encaixada en les escenes de lluita.

Moltes estrelles en una pel·lícula on l’únic protagonista és Gerard Butler amb companyia de Michael C. Hall (conegut a la televisió com a Dexter). Com a secundaris, m’ha sorprés l’aparició de John Leguizamo (Moulin Rouge, El incidente), Kyra Sedgwick (la policia borde de la sèrie “Closer”), i Terry Crews com el típic dolent hipermusculat.

Pel·lícula entretinguda per quan no sapigueu que veure a la tele. Això sí, absteniu-vos de crispetes; necessitareu estar per la pel·li per entendre-la.

1 Desembre 2009 Posted by | acció | , | 5 comentaris