CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

2012 (Roland Emmerich)

Segons la llegenda, els maies van predir que la fi del món arribarà el 20 de desembre de 2012. Roland Emmerich aprofita aquesta predicció i la utilitza com excusa per ensenyar-nos un apocalípsi impressionant. El director d’Independence Day ja ens ha acostmuat a grans imatges de destrucció; i al llarg de la seva filmografia s’ha anat superant. Des de “Godzilla” on només era devastada una part petita de Nova York a “Independence Day”, que mostrava la destrucció de Washington. Després, cansat de destruir el seu país, va passar a destruir l’hemisferi nord a “El Dia después de mañana”. Ara, a “2012”, l’hemisferi nord se li ha quedat petit i ha optat per destruir el món sencer. I en aquest context ha plantat un seguit de personatges que mostren quines serien les formes de supervivència i el comportament de la raça humana davant una catàstrofe de tals magnituds.

La pel·lícula, lògicament, és un desplegament d’efectes especials on no surt indemne cap país o ciutat, per petita que sigui. Terratrèmols, volcans, tsunamis,… i tot mostrat amb les millors i més modernes tecnologies. Vaja, que anar-la a veure al cinema és molt recomanable; per les imatges i el so envolvent. Ara, com a argument o com a factor original no aporta cap novetat al cinema de catàstrofes. La banda sonora no es distingeix de la resta de pel·lícules d’aquest gènere: música apocalíptica i èpica.

Els actors s’ho curren bastant. Jonh Cusack és un crack tot i no ser una de les seves interpretacions (on queda la de “1408”?) i l’aparició de Woody Harrelson com a esquizofrènic conspiranoic és genial. Danny Glover dóna vida al president dels Estats Units que, com no, queda reflectit com un heroi i com el personatge que aconsegueix posar d’acord a la resta de nacions del món.

Només ens queda esperar que la predicció maia no sigui certa i que tot allò que es veu a la pel·lícula no passi a la realitat. Si no, ja l’hem ben liada. Resum, molt entretinguda i recomanable però, en definitiva, una pel·lícula més de catàstrofes. Què destruirà en Roland a la següent?? L’univers??

17 Novembre 2009 Posted by | acció, catàstrofes | , | 5 comentaris

MONSTER’S BALL (Marc Forster)

Un drama en tota regla. Però DRAMA en majúscules. La pel·lícula comença amb el marit de la protagonista al corredor de la mort, en l’últim dia de vida. A partir d’aquest moment, anem coneixent la resta de personatges: la dona i el fill descomunalment gras per la seva edat, el policia que custodia el prés i el seu fill. La història ens explica les desgràcies d’aquests 4 personatges. I dic només desgràcies perquè la pel·lícula no et dóna cap moment per respirar tranquil. Generalment, els drames són com una muntany russa. Té moments dramàtics i intensos barrejats amb tocs d’humor i cops de sort que alegren, momentàniament, la vida dels personatges. Però aquest no és un típic drama perquè no dóna cap bona noticia. Imagineu-vos tot el que li pugui passar a aquests personatges. Ja ho heu fet? Doncs serà pitjor!!

Amb aquesta pel·lícula, Halle Berry va guanyar l’oscar a la millor actriu. Us enrecordeu del numeret que va fer damunt l’escenari?? Doncs sí, va ser pel paper de mare desgraciada que fa durant tot el film. Sembla que a Hollywood només són premiats els papers desgraciats i més dramàtics, però que hi farem, li he de reconèixer una grandíssima interpretació; tant a ella com a en Billy Bob Thornton, com a misogin i racista policia.

Com a recomanació us diria que la veiessiu, perquè realment és bona, però feu-ho essent conscients d’allò que us he dit. No la veieu un dia que estigueu especialment tous perquè us acabareu tallant les venes, de veritat. Si la veieu, ja em direu què us sembla la cara de la Halle Berry al final de la pel·lícula.

Per cert, ho sento però no he trobat el tràiler en castellà. Així que haureu de practicar una imca l’anglés.

16 Novembre 2009 Posted by | drama | , , | 1 comentari

JULIE & JULIA (Nora Ephron)

El cinema ens ha deixat moltes pel·lícules dedicades a la cuina. “Dieta Mediterrania”, “Fuera de carta” (totes dues españoles); i ara des d’Amèrica ens arriba aquest film de cuina francesa a la americana. La pel·lícula ens mostra les vides paral·leles de dues dones en dos moments històrics diferents. Per una banda Julia Child, una dona inusualment alta que troba en la cuina francesa la seva felicitat. Des d’aquest moment, lluitarà per aconseguir escriure un llibre de cuina francesa per a les dones americanes (sí, només per a les dones. Hem de pensar que ens situem al 1974, quan només cuinaven les dones) Amb el pas del temps es convertirà en un ídol i el seu llibre serà llegit arreu del món; serà la presentadora d’un programa de televisió digne d’Arguiñano i de l’Isma Prados; i es convertirà en l’exemple a seguir de Julie Powell, qui es proposa cuinar totes les receptes del seu llibre i anar-les comentant en un blog. Això últim passa al 2004, quan la Julia Child ja tenia 90 anys. La pel·lícula està basada en la història real d’aquestes dues dones, no ho oblidem.

El paral·lelisme entre les vides de les protagonistes està molt ben mostrat. Totes dues amb parella estable, amb els seus alts i baixos; amb les seves il·lusions i les seves ganes d’escriure (ja sigui un llibre o un blog); i la seva passió per la cuina.

La pel·lícula es pot considerar llarga. No tant com “El senyor dels anells”, però llarga igualment. Són una mica més de dues hores de metratge, però he de reconeixer que no se m’han fet pesades. I fins i tot per algú com jo, que sóc molt primmirat a l’hora de menjar, aquesta pel·lícula fa entrar la gana d’una manera horrible. Una recomanació, mirau-la amb una bossa de crispetes, de patates xips i de pollastre a l’ast, posats a fer.

En definitiva, una història molt maca i entranyable, amb una Meryl Streep genial i optimista (gairebé no perd el somriure en tota la pel·lícula) i una demostració de com, encara que les noves tecnologies avancin a un ritme tant trepidant com el d’avui en dia, les il·lusions i les metes de cadascun poden ser les matexies en el present, en el passat i, de ben segur, en el futur.

Bon Appétit!!

14 Novembre 2009 Posted by | biopic, drama | , | 5 comentaris

PANDORUM (Christian Alvart)

Amb matissos que recorden a “Alien, el octavo pasajero”, se’ns presenta aquesta pel·lícula de ciència-ficció/terror ambientada en un futur que nosaltres no veurem. La Terra pateix una superpoblació exagerada i els recursos naturals estan a punt de desaparèixer. Això fa que es construeixi una meganau espacial on alguns habitants de la terra, protegits i vigilats per soldats, viatgen en busca de nous móns aptes per ser habitats. Durant el viatge , es someten a un hiperson que els manté adormits durant tot el trajecte.

El tinent Payton es desperta del seu hiperson junt amb el soldat Bower. Aviat descobreixen que a la nau ha ocorregut alguna cosa horrible que ha transformat a alguns dels habitants de la Terra en éssers fastigosos i temibles, amb fam insaciable i caníbal.

L’argument, des d’aquest punt de vista, no és gaire complex; però a mida que va avançant el film, es va tornant més estrany i paranoic. Potser es el punt negatiu de la pel·lícula per a mi, ja que no he acabat d’entendre-la. Bé perquè és massa complicada, bé perquè em fa la sensació que no s’explica gaire bé allò que passa, bé perquè l’he vist online amb qualitat molt millorable (sobretot de so). Els monstres mutants no són res de l’altre món i tampoc se sap molt bé com arriben a ser com són. No es pot qualificar de pel·lícula d’acció, perquè no hi ha molta, a diferència de la mateixa “Alien, el octavo pasajero” o altres pel·lícules de terror amb estranyes criatures com “Resident Evil”.

El que m’agrada és l’ambient de claustrofòbia i tensió que genera, com a bona pel·lícula de terror. El gir argumental del final, en el qual s’explica tot i s’arriba a entendre una mica l’argument, és força sorprenent i fa que oblidis que no has entés res durant la pel·lícula. Senzillament acceptes el final i prou.

Tot plegat una bona pel·lícula pel sofà dels diumenges, amb moments de tensió i pocs efectes especials (sorprenent en una pel·lícula de ciència-ficció, no creieu?)

13 Novembre 2009 Posted by | ciència-ficció, terror | , , , | 1 comentari

RESACÓN EN LAS VEGAS (Todd Phillips)

De tant en tant, Hollywood ens sorprén amb una comèdia esbojarrada bona. Poques pel·lícules m’han fet riure tant i de veritat. No aquell somriure creat a partir d’humor fàcil i senzill com el que aconsegueix la saga de “Agarralo como puedas” o “Scary movie”. Un film més o menys intel·ligent i amb girs de guió sorprenents i, sobretot, estrambòtics; surrealistes si preferiu…

L’argument no és massa complicat. Un grup d’amics marxa a les Vegas per celebrar un comiat de solter. En despertar-se al matí, el marit ha desaparegut i els amics no recorden res del què va passar. Seguint les pistes i el rastre de destrucció i personatges que van deixar al darrera, van comformant un plànol de la nit anterior. Em sona una mica  a “Colega, donde está mi coche?” que ja fa uns anys va sorprendre tothom amb un humor semblant al d’aquesta pel·lícula. Només cal canviar un cotxe per un home promés a punt de casar-se.

Si per algun motiu recordaré la pel·lícula serà, sobretot, pels títols finals de crèdit. Una forma original i divertidíssima  de presentar-los i que hem van fer plorar de riure. Em vaig quedar amb un molt bon sabor de boca.

Els actors, tots desconeguts, es surten amb una immillorable interpretació. Li donen aquell punt que necessita una bona pel·lícula d’humor perquè realment faci gràcia. Destacable, també, la participació de Mike Tyson, absurda, sorprenent i divertida. Es podria dir que en alguns moments és previsible?? La veritat, en molts pocs ja que, com he dit, té forces girs de guió que sorprenen i entretenen molt.

Per a tots els seguidors d’humor intel·ligent, situacions estranyes i estrambòtiques a l’estil d'”American Pie”, pel·lícules sobre farres, borratxeres,… us recomano que l’aneu a mirar només acabar de llegir el post.

10 Novembre 2009 Posted by | humor | , , , | 8 comentaris

CLOCKWORK ORANGE (Stanley Kubrick)

Tot i que fa 30 anys que es va estrenar, “La naranja mecánica” està més de moda que mai. Amb motiu del seu aniversari, es torna a projectar en algunes sales de cinema. A més, el nostre entrenyable Àlex, cap dels “Drugos”, ha rebut enguany el premi d’honor al festival internacional de Sitges, tot i que la seva carrera no ha estat gaire exitosa exceptuant el seu pas per aquest film d’Stanley Kubrick.

Quan penso en la “Naranja Mecánica” em ve al cap la paraula polèmica. La seva primera projecció va generar grans odis i grans elogis, alhora. Presonalment, em va encantar. I suposo que això és perquè m’agrada el cinema i pertanyo a aquell sector del públic que veig les pel·lícules fixant-me, no només en l’argumenti les escenes vilentes, sinó també en la fotografia, la música, els diàlegs, la interpretació, els recursos de càmara, els plànols,… I estenm d’acord que Kubrick era un crack fent bon cinema.

Aquelles escenes llaaaaargues, aquells moments a càmara lenta (i ràpida), la música clàssica com a rere fons d’una ultraviolencia predictiva del que arribaria a ser la societat, una crítica social i política,… Tot un ventall de recursos que caracteritzen el cinema de Kubrick (El resplandor, La chaqueta metál·lica, 2001: una odissea a l’espai,…)

He de reconèixer que la primera vegada que la vaig veure em va cansar una mica, potser per la meva curta edat o potser per la seva llarga durada. Però amb el temps, i a base de veure-la i reveure-la i reveure-la i…, l’he acabat reconeixent com una de les millors pel·lícules de la història. I és que mai podrem oblidar la cara de l’Àlex amb aquell aparell a la cara que no li permetia tancar els ulls mentre el torturaven amb escenes de violència, sexe i sang; o com es pot manipular i torturar (segons Kubrick) la ment de les persones a través de la música.

En definitiva, una obra mestra que ningú es pot perdre i que, si no la va veure en el seu moment, ara té una segona oportunitat; que poques vegades passa.

8 Novembre 2009 Posted by | futurista, violència | , , | 3 comentaris

DESTINO FINAL 4 (Davi R. Ellis)

Cada cop que surt una nova pel·lícula de “Destino final” la veig amb l’esperança que innovin una mica; que inventin algun gir argumental que faci atractiva la pel·lícula. Però mai em donen aquest gust. Com sempre, un tio veu un horrible accident i salva a un grup de gent que aniran morint en l’ordre que haurien mort.

Així que, com la segona i tercera part, aquesta quarta és una p… merda!!! Avorrida, previsible i poc original. L’única gràcia que li podria trobar és que està pensada per projectar-la en cinemes de 3D però, tot i així, no aprofiten gaire els recursos que aquest cinema pot donar de si (contrari al que aconsegueix “San Valentín Sangriento)

Final del post. No hi ha massa cosa més a dir. No gasteu els vostres diners anant-la a veure. Tot cas, està a internet online. Per cert, he ficat el tràiler en anglès per dos motius. 1: estava en millor qualitat que la resta. 2: no cal entendre anglès per saber què diuen.

6 Novembre 2009 Posted by | terror | , , | 2 comentaris

LITTLE MISS SUNSHINE (Jonathan Dayton)

Una altra de les meves pel·lícules preferides. Aquest film aconsegueix emmascarar el drama d’una família que, tot i mantenir-se unida durant tot el viatge, no podria estar més separada pel que fa a gustos, formes de ser, de veure el món, d’enfrontar els problemes. Tot  això queda amagat rera les rialles que provoca i com d’entrenyable poden arribar  asemblar els protagonistes.

La sinopsi és senzilla. Una nena, grassoneta i de grans ulleres, és convocada per participar en un concurs de bellesa lluny de casa. Tot i que la família no passa pel millor moment, tothom decideix fer costat a la nena i s’embarcaran en un llarg viatge, en una furgoneta vella, en el qual els passarà de tot. I cada obstacle en el camí es torna més dur i xocant per ells. Però el viatge continua i l’entusiasme de la petita Olive fa tirar endavant i obliga a superar qualsevol problema… qualsevol.

Presentada en forma de comèdia, aquesta road movie, aprofita per fer una crítica social als canons de bellesa i l’ètica dels propis concursos de bellesa infantils. Perquè una nena com la petita protagonista pot arribar a un concurs d’aquest estil? Com pot ser que una nena tan petita es pugui arribar a preocupar tant per la seva imatge? Quina necessitat hi ha de patir així?

D’altres temes es tracten: el suïcidi, els somnis trencats, els problemes laborals i econòmics, la mort,… Tot un poti-poti de sentiments que viatgen en un antic vehicle i que ens arrenca un gran somriure i, alhora, grans llàgrimes. Una barreja perfecta, amb una música excel·lent. Uns actors i actrius molt ben escollits i amb una gran interpretació. A destacar la petita Abigail Wreslin (vista últimament a “Zombieland”) com una gran descoberta de Hollywood. De veritat, li recomano a tothom, sense pensar-ho dos cops. Després ja em direu què us ha semblat.

Per cert, “Little Miss Sunshine” va guanyar el festival de cinema de Sundance, premi molt merescut com imaginareu. Enguany, la guanyadora ha estat “Sin nombre”. Pròximament la comentaré en aquest blog. Ja la podeu anar veient!!

4 Novembre 2009 Posted by | drama, road movie | , , , | 5 comentaris

(500) DIES JUNTS (Marc Webb)

 

En aquest mateix bloc, un dia em van dir que no veia cap pel·lícula d’amor. Doncs n’he vist una (que no la primera) i aquest és el resultat: l’he hagut de veure en dos dies separats perquè, sincerament, m’adormia.

1er dia: vaig començar a veure la pel·lícula perquè havia escoltat que no era la típica història nyonya i romàntica de noi coneix noia, s’enamoren perdudament, passen moments dolents i al final, tot acaba bé. És més, al començament de la pel·lícula, una veu en off ens informa d’això mateix. Així que animat la començo a veure. Aproximadament cap al minut 35, les parpelles em van començar a pesar, i això que no era cap hora propicia per a tal. Poques bromes i la mateixa història de sempre. LA MATEIXA!!! L’actriu Zooey Deschanel és l’únic que se’n pot salvar. Després de fer una interpretació completament lineal i insensible a “El incidente” (requeriments del guió, no us penseu) deixa veure que pot ser una bona actriu, amb sentiments i tot. Però poc més a destacar. Al minut 50 m’adormo durant poc més de 30 segons… però m’adormo en definitiva. La paro. Ja l’acabaré de veure demà… si puc.

2on dia: comfirmat, quin pal de pel·lícula!! En aquest blog se m’ha preguntat perquè no veig mai pel·lis d’amor. Crec que és obvi. Són previsibles, no aporten res d’interessant al cinema, avorreixen i són, la major part, irreals i idíliques. Mai em tornaré deixar enganyar per aquelles pel·lis que diguin “no són la típica història d’amor”. S’ha acabat. No m’ho creuré. Si hagués de definir aquesta pel·lícula en una paraula no ho podria fer; necessitaria tres: pèrdua de temps!!

1 Novembre 2009 Posted by | romàntica | , , , | 14 comentaris