EL HUNDIMIENTO (Oliver Hirschbiegel)

Des de fa un temps, alguns diaris de la premsa espanyola han trobat la gallina dels ous d’or amb la venda de pel·lícules per un euro. Público, el País o la Vanguardia engreixen els seus ingressos oferint-nos bones pel·lícules (i no tant bones) a un baix cost que és difícil de rebutjar. Una cosa és certa, però, s’ha d’escollir bé quina vols comprar, ja que sinó et pots acabar deixant una part del sou considerable al llarg de tot el mes. Per això aquesta setmana vaig escollir “El hundimiento”.

Quan la vaig anar a veure al cinema, em va sorprendre molt. És una gran pel·lícula, un reflex (pel que sembla) molt fidel del que va ser el final de Hitler, que no va quedar exempta de polèmica. I és que molts detractors de la pel·lícula defenien que en aquesta s’enaltia a Hitler i se’l deixava com un heroi i un personatge que va fer coses molt importants i positives. Res més lluny de la realitat. Hitler queda com el que realment va ser, un assassí de masses sense escrúpols però amb una intel·ligència desbordant que es va anar apagant i deixant caure en la bojeria en els seus últims dies de vida, quan veia que tot s’havia acabat i que la guerra no hi havia forma de guanyar-la.

No oblidem, però, que anem a veure una pel·lícula de cinema, i això vol dir que ens hem de trobar un cert dramatisme. I més en un film d’aquestes característiques. És per això que a la mort del dictador se li dóna una força narrativa i dramàtica especial i pot quedar més o menys bella, estèticament parlant. Però si realment es mostrés com un heroi, no estaries desitjant durant la pel·lícula que arribi el moment del seu suïcidi.

“El hundimiento” ens deixa algunes imatges contundents i dures que reflexen la vida (i mort) que es va poder viure aquells dies de caos i desconcert al cor de Berlín. Amb una fotografia molt ben buscada, l’argument gira al voltant de la última secretària de Hitler; un personatge real i que apareix entrevistada al final de la pel·lícula poc temps abans de morir. Pel que fa als actors, destacar l’actuació de Bruno Ganz com el propi Hitler en els dies més durs, estèrics i agressius de la seva vida. Però per gaudir-ho, val més veure la versió original, ja que el doblatge deixa força a desitjar.

Resum, molt bona pel·lícula històrica i clarificadora del que va ser la mort d’un dels personatges més importants de la història (malhauradament). Si la trobeu demà als quioscos us recomano que us gasteu un euro per tenir-la. Val la pena.