CLOCKWORK ORANGE (Stanley Kubrick)

Tot i que fa 30 anys que es va estrenar, “La naranja mecánica” està més de moda que mai. Amb motiu del seu aniversari, es torna a projectar en algunes sales de cinema. A més, el nostre entrenyable Àlex, cap dels “Drugos”, ha rebut enguany el premi d’honor al festival internacional de Sitges, tot i que la seva carrera no ha estat gaire exitosa exceptuant el seu pas per aquest film d’Stanley Kubrick.

Quan penso en la “Naranja Mecánica” em ve al cap la paraula polèmica. La seva primera projecció va generar grans odis i grans elogis, alhora. Presonalment, em va encantar. I suposo que això és perquè m’agrada el cinema i pertanyo a aquell sector del públic que veig les pel·lícules fixant-me, no només en l’argumenti les escenes vilentes, sinó també en la fotografia, la música, els diàlegs, la interpretació, els recursos de càmara, els plànols,… I estenm d’acord que Kubrick era un crack fent bon cinema.

Aquelles escenes llaaaaargues, aquells moments a càmara lenta (i ràpida), la música clàssica com a rere fons d’una ultraviolencia predictiva del que arribaria a ser la societat, una crítica social i política,… Tot un ventall de recursos que caracteritzen el cinema de Kubrick (El resplandor, La chaqueta metál·lica, 2001: una odissea a l’espai,…)

He de reconèixer que la primera vegada que la vaig veure em va cansar una mica, potser per la meva curta edat o potser per la seva llarga durada. Però amb el temps, i a base de veure-la i reveure-la i reveure-la i…, l’he acabat reconeixent com una de les millors pel·lícules de la història. I és que mai podrem oblidar la cara de l’Àlex amb aquell aparell a la cara que no li permetia tancar els ulls mentre el torturaven amb escenes de violència, sexe i sang; o com es pot manipular i torturar (segons Kubrick) la ment de les persones a través de la música.

En definitiva, una obra mestra que ningú es pot perdre i que, si no la va veure en el seu moment, ara té una segona oportunitat; que poques vegades passa.