CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

1408 (Mikael Hafström)

Sóc un fanàtic d’Stephen King i sempre que acabo de llegir un relat o una novel·la seva, m’agrada veure’n la pel·lícula per comparar. Sempre la pel·lícula després del llibre, per suposat. Moltes vegades és una catàstrofe de pel·lícula i algunes vegades soreprenen, tot i canviar fets o, fins i tot, finals. 1408 és un gran exemple de pel·lícula sorpenent i magnífica sobretot pel fet d’allargar i donar més dades sobre el curt relat sobre el qual està inspirat.

I és que en el relat no s’explica res del que passa dins l’habitació posseïda del pis 13 (o més ben dit, 14 pels supersticiosos) de l’Hotel Dolphin. Només tenim detalls poc definits i inconnexos que ens creen un estat d’angoixa procuïda, només, per la nostra imaginació. La pel·lícula és diferent, perquè tota aquesta angoixa és expressada i mostrada sense aturar-se cinc minuts. Els films de terror s’estructuren en moment s de tensió i destensió. Moments per posar el nervis de punta i d’altres per respirar amb tranquil·litat. I aquí difereix aquesta pel·lícula de les altres. Els primers 20 minuts, aproximadament, ens els regalen per a que agafem grans bocanades d’aire, ja que durant la resta de la pel·lícula no podrem tornar a respirar. La successió de fenòmens paranormals i terrorífics són constants; i fan que el protagonista (un grandíssim i convincent John Cusack) s’hagi de decidir en cada moment entre allò que és real i allò que és producte d’un poder superior i, potser, mortal. El paper de Samuel L. Jackson, més diluït en la història, no deixa de deixar-nos moments intrigants.

Així que seguiu, si voleu, aquesta recomanació. Busqueu en alguna llibreria, o pregunteu a algun amic, pel llibre “Todo es eventual”, d’Stephen King. Busqueu el relat de 1408 i el llegiu (a les fosques i amb una tormenta de fons, millor). Després, llogueu aquest magnífic film i gaudiu d’una bona estona d’espants i angoixant tensió. No us empenedireu… o potser sí.

 

Anuncis

30 Novembre 2009 Posted by | terror | , , | 8 comentaris

TRIAGE (Danis Tanovic)

Danis Tanovic ens presenta una pel·lícula de guerra des d’una perspectiva d’un jove fotògraf (Mark), especialitzat en aquest camp, i el seu millor amic durant la ofensiva kurda al 1988. La seva missió: captar les imatges de la guerra, per dures que siguin, per tal de donar a conèixer al món el conflicte armat que en aquell moment està d’actualitat. El seu amic, que deixa la dona embarassada a Amèrica, cansat de la crueltat de la guerra i de la tensió constant, i pressionat per la vinguda del seu fill al món, decideix tornar-se’n cap a casa abans del previst.

Quan en Mark torna a casa, després de patir una cadena de successos traumàtics, se n’adona que el seu amic encara no ha arribat. A mida que passen els dies, i després de recuperar-se de les lessions produïdes pel succés, els records de la guerra i del seu amic, encara desaparegut, li cauen al damunt, empitjorant-li, inusualment, el dolor i la malaltia.

La seva dona (Paz Vega) i l’avi d’aquesta (Christofer Lee), l’ajudaran a superar els traumes de la guerra i el conjunt de vivències que ha viscut al llarg dels darrers anys com a fotògraf de guerra.

Una pel·lícula, al meu parer, una mica lenta, però amb una gran  expressió del que pot arribar a significar per algunes persones un trauma fort; les reaccions dels familiars més propers i les conseqüències devastadores que la guerra causa en les persones. Els actors estan genials, tots, sense excepció. Un Colin Farrell molt convincent, una Paz Vega afligida i un Christofer Lee genial. He quedat molt sorprés amb el tràiler: molt ben escollides les imatges, bon resum i molt fidel al que és la pel·lícula en sí. Poques vegades dirè això, però, el tràiler fa justicia a la pel·lícula.

Com a únic punt negatiu, el doblatge en castellà. A en Colin Farrell li han canviat la veu i es fa difícil acostumar-se’n a una altra. Us imagineu que un dia li canvien la veu al Bart Simpson? La Paz Vega també surt malparada en aquest sentit, ja que estem acostumats al seu accent andalús. A en Christofer Lee li han tret aquella veu tant característica quan feia de Saruman a “El senyor dels anells” i li han posat la veu del mateix Dumbledore. Sembla que la veu de mags li va que ni pintat.

Endefinitiva, una pel·lícula recomanable per als seguidors del National Geografic més cruel i realista. I per tots els altres, és clar.

28 Novembre 2009 Posted by | Bèl·lic, drama | , | 2 comentaris

FOUR ROOMS (Varis directors)

Dirigida per Allison Anders, Alexandre Rockwell, Robert Rodríguez i Quentin Tarantino, Four rooms ens explica les peripècies que viu el recepcionista d’un petit hotel en la seva primera nit de treball. Al llarg de quatre històries, cada una més esbojarrada i surrealista que l’anterior, el jove recepcionista (interpretat per un magnífic Tim Roth) anirà perdent els nervis i la paciència alhora que queda meravellat i sorprès per la fauna que es pot trobar rere la porta de cadascuna de les habitacions de l’hotel.

I és que el pobre noi, envoltat per bruixes desesperades, marits gelosos, nens malcriats i rics ludòpates, es veu immers en un seguit de situacions que toquen l’absurd. Sens dubte, per mi, les millors històries són les dirigides pel Robert Rodríguez i el Quentin Tarantino. Immillorables i amb el seu segell inconfusible. Les altres dues històries, tot i que bones i recomanables, queden a l’ombra de les parts dirigides per aquests dos grans directors.

Cadascun, com no podia ser de cap altra manera, recorreix als seus actors estrella. Per començar Tim Roth, que va treballar amb Tarantino a “Reservoir Dogs” i “Pulp Fiction”. De la mà de Robert Rodríguez apareix un Antonio Banderas, repentinat i amb cinc quilos de gomina al cabell, i una Salma Hayek lluents. Tarantino torna a comptar, com ja va fer amb “Pulp Fiction”, també, amb un Bruce Willis totalment istriònic; i, com tampoc podria ser de cap altra manera, amb ell mateix.

De les altres històries, destacar el petit paper de Madonna a la primera part titolada “L’ingredient perdut” i on unes bruixes busquen l’esperma d’un noi jove (endevineu de qui podria ser?)

Així que, ja la podeu anar a mirar qui no ho hagi fet; i qui ho hagi fet, que ho torni a fer. Una pel·lícula absurda i divertidíssima per passar una molt bona estona.

27 Novembre 2009 Posted by | humor, Tarantino | , , | 5 comentaris

LA ÚLTIMA LEGIÓN (Doug Lefler)

De pel·lícules sobre l’espasa Excalibur ne’m vist moltes, tant d’animació com de carn i ossos. Aquesta, però, planteja la història des d’una altra perspectiva. Deixa de banda el mite sobre Artur i com va desenganxar l’espasa de la pedra on estava encastada i es centra en explicar com va arribar l’espasa a aquesta pedra. Explica com Ròmul, un nen d’uns dotze anys i últim emperador romà, es va fer amb l’espasa i amb ella va combatre a Britania amb les restes de la novena legió, l’única que encara li era fidel.

Però parlant de fidelitat, podem dir que és una pel·lícula fidel a la història. Va ser així realment? La veritat, no ho puc assegurar. La història no és el meu fort i de ben segur que algú ho podrà explicar millor que jo. Llenço la pregunta perquè moltes vegades se’ns ha enganyat amb falsos relats històrics que, encara que semblessin totalment reals no eren més que ficcions ben buscades. És per això que m’agradaria que en aquest tipus de pel·lícules quedés clar si es tracta d’una història real o d’una llegenda. En el cas de la “Ultima Legión”, ens la vénen com la “Veritable història de l’espasa Excalibur”. Serà cert?

Tot i tractar el tema supersucat de la famosa espasa, la perspectiva en què ho fa li dóna certa gràcia al film. A part d’això, no destaca respecte les altres pel·lícules sobre guerra i honor amb espases i escuts. Un guió senzill, amb pocs girs argumentals i absència de macrobatalles exagerades (cosa que s’agraeix). Tot i així, és molt entretinguda i, a estones, divertida. Una bona opció per passar una bona tarda de cinema històric.

26 Novembre 2009 Posted by | acció, històrica | , , | Deixa un comentari

DESCUBRIENDO NUNCA JAMÁS (Marc Forster)

Fa poc, ja comentava “Monster’s ball”, una exitosa pel·lícula de Marc Forster. Però l’altre dia vaig poder gaudir de “Descubriendo nunca jamás”. Un film meravellós protagonitzat per Johnny Depp i Kate Winslet i nominada a 7 òscars. La pel·lícula explica la vida de Jamie Barrie, un autor de teatre que, tot i escriure i dirigir obres d’èxit, no està content amb la seva feina. I és que ell no ha deixat mai de ser un nen, i l’infant que porta dintre lluita desesperadament per sortir.

Al final, aquest nen interior veu una escletxa de llum quan coneix una dona, mare de quatre fills, amb els quals comencen una relació d’amistat i tendresa. A través de les anècdotes i de les experiències d’aquesta família, en Jamie s’anirà inspirant per crear la seva obra més coneguda: “Peter Pan”. Els adults, lògicament, pensen que s’ha tornat boig per voler escriure una obra tant dement i imaginativa; però ell continua encaparrat a termianar-la, tot i les complicacions que puguin anar sorgint.

Per als actors, un excel·lent d’interpretació. No és la primera vegada que en Depp ens ofereix una actuació bona, però en aquesta pel·lícula supera al mateix Jack Sparrow. Cal destacar l’actuació dels quatre nens protagonistes, sobretot el del petit Peter, interpretat per l’entranyable Charlie de “Charlie i la fàbrica de xocolata” de Tim Burton.

Perr la música, un altre excel·lent amb una fletxa cap amunt. Preciosa i nostàlgica. I és que la nostalgia té un paper molt important durant tota la apel·lícula, ja que l’escriptor, tot i sentir-se com un nen, no pot deixar de sentir que ja no ho és, que ha madurat i que es va fent vell com la resta de la gent. No oblidem que el cocodril del conte del Peter Pan s’havia empassat un rellotge i cada cop que estava a prop s’escoltava el tic-tac d’un rellotge. El temps passa, ens amenaça, i només l’obra que està escrivint podrà perdurar per sempre. La seva empremta en aquest món.

Per tant, no dubteu en veure-la. Una magnífica obra d’un gran director; amb molt bons actors; amb una història inoblidable i nostàlgica apta pels més sensibles (amb mocador, sobretot que no falti) Una barreja de realitat i fantasia desbordant molt ben equilibrada. Molt i molt recomanable!!

25 Novembre 2009 Posted by | aventures, biopic, drama | , , | 4 comentaris

50 HOMES MORTS (Kari Skogland)

Basada en fets reals i en la novel·la autobiogràfica de Marttin McGartland, “50 hombres muertos” reflexa la vida d’aquest home que va viure en les seves pròpies carsn els conflictes que van agitar Belfast els anys 70 i 80. En una societat dividida entre les societats catòliques i protestants, el grup terrorista de l’IRA es pren la justicia per la seva mà alhora de castigar a tots aquells irlandesos que no mereixin ser-ho. Per un altre cantó, la policia i l’exèrcit tracten d’aconseguir la pau amb més pena que gloria. Un jove Martin es troba envoltat per aquesta delicada situació sense posicionar-se en cap bàndol. Ell és irlandés i, per tant, odia la repressió policial i l’estat en el qual es troba la seva terra; però per una altra banda, destesta la violència i els assassinats a mans de l’IRA.

A través de les seves amistats, anirà endinsant-se en el món del grup terrorista fins formar-ne completament part. Però està allà dina amb una segona intenció, delatar tots els seus moviments a l’MI5 a través d’un tal Fergus, que fa d’enllaç entre el talp i el govern. Tot un dilema moral i ètic en un argument trepidant i addictiu que fan d’aquesta pel·lícula una molt bona opció per anar al cinema un d’aquests dies.

La interpretació de Jim Sturgess i Ben Kingsley són genials i donen una credibilitat a la història que gairebé la fan un documental. Un conjunt d’imatges i moments que reflexen perfectament la situació política i social del moment i que ajuda a entendre els conflictes que es van poder viure aquells anys a l’Irlanda més dividida que s’ha pogut veure mai.

Parlant de pel·lícules sobre talps, també vull recomanar “Lobo”. Una pel·lícula espanyola similar a “50 hombres muertos” amb la diferència que l’infiltrat aconsegueix arribar a la mateixa cúpula d’ETA en plena dictadura de Franco. Dues pel·lícules d’infiltrats basades en fets reals. Llàstima que, al contrari que l’IRA, ETA encara no hagi deixat les armes.

24 Novembre 2009 Posted by | acció, biopic, thriller | , , | 2 comentaris

EL HUNDIMIENTO (Oliver Hirschbiegel)

Des de fa un temps, alguns diaris de la premsa espanyola han trobat la gallina dels ous d’or amb la venda de pel·lícules per un euro. Público, el País o la Vanguardia engreixen els seus ingressos oferint-nos bones pel·lícules (i no tant bones) a un baix cost que és difícil de rebutjar. Una cosa és certa, però, s’ha d’escollir bé quina vols comprar, ja que sinó et pots acabar deixant una part del sou considerable al llarg de tot el mes. Per això aquesta setmana vaig escollir “El hundimiento”.

Quan la vaig anar a veure al cinema, em va sorprendre molt. És una gran pel·lícula, un reflex (pel que sembla) molt fidel del que va ser el final de Hitler, que no va quedar exempta de polèmica. I és que molts detractors de la pel·lícula defenien que en aquesta s’enaltia a Hitler i se’l deixava com un heroi i un personatge que va fer coses molt importants i positives. Res més lluny de la realitat. Hitler queda com el que realment va ser, un assassí de masses sense escrúpols però amb una intel·ligència desbordant que es va anar apagant i deixant caure en la bojeria en els seus últims dies de vida, quan veia que tot s’havia acabat i que la guerra no hi havia forma de guanyar-la.

No oblidem, però, que anem a veure una pel·lícula de cinema, i això vol dir que ens hem de trobar un cert dramatisme. I més en un film d’aquestes característiques. És per això que a la mort del dictador se li dóna una força narrativa i dramàtica especial i pot quedar més o menys bella, estèticament parlant. Però si realment es mostrés com un heroi, no estaries desitjant durant la pel·lícula que arribi el moment del seu suïcidi.

“El hundimiento” ens deixa algunes imatges contundents i dures que reflexen la vida (i mort) que es va poder viure aquells dies de caos i desconcert al cor de Berlín. Amb una fotografia molt ben buscada, l’argument gira al voltant de la última secretària de Hitler; un personatge real i que apareix entrevistada al final de la pel·lícula poc temps abans de morir. Pel que fa als actors, destacar l’actuació de Bruno Ganz com el propi Hitler en els dies més durs, estèrics i agressius de la seva vida. Però per gaudir-ho, val més veure la versió original, ja que el doblatge deixa força a desitjar.

Resum, molt bona pel·lícula històrica i clarificadora del que va ser la mort d’un dels personatges més importants de la història (malhauradament). Si la trobeu demà als quioscos us recomano que us gasteu un euro per tenir-la. Val la pena.

23 Novembre 2009 Posted by | biopic, històrica | , , | 5 comentaris

MONSTRUOSO (Matt Reeves)

Casualment, al mateix moment que a España arribava als cinemes “REC” grabada en primera persona; a Estats Units s’estrenava “Monstruoso”. Com”REC”, aquesta també estava grabada en primera persona. Per suposat, estem parlant dels EEUU i això vol dir que no es limitarien a rodar en un petit escenari com un bloc de pisos, sinó que ho haurien de fer a gran escala com, per exemple, tota la ciutat de Nova York. També volia dir que en comptes de morts que caminen, l’amenaça havia de ser un monstre molt més gran, digne de les pel·lícules i sèries de culte del japó. I crec que aquí és on perd una mica l’encant.

A “REC” hi han molts moments de tensió, ja que l’enfrontament cos a cos és constant i l’amenaça és més real i violenta. A “Monstruoso”, el monstre és tan gran que és impossible una baralla entre els protagonistes i ell; l’únic que poden fer és córrer i córrer. Això sí, amb un ventall d’efectes especials impressionants..

Només pel fet d’estar grabat en primera persona ja m’agrada. És un recurs molt bo i crec que està molt ben aprofitat. La forma en que estan barrejades les escenes d’acció i tensió amb les més dramàtiques està molt ben aconseguida. Durant la pel·lícula t’enportes dos o tres sorpreses (dic sorpreses i no “sustos”) innesperades que li donen certa gràcia i fa que no la oblidis fàcilment.

Però si per alguna cosa ha destacat aquesta pel·lícula és per la seva publicitat. Per vendre-la, van utilitzar el que últimament s’anomenen “virals”. Són videos cassolans, cartells publicitaris,… que no semblen estar relacionats amb la pel·lícula però que van creant expectació. Per exemple, per a la pel·lícula de “District 9”, es van penjar cartells pels carrers separant zones per a humans i zones per alienígenes. Tots aquests detalls susciten grans debats i expectacions en nombrosos forums d’internet i aquesta és la millor forma de vendre qualsevol producte: que se’n parli.

Per la gran promoció que es va fer en el seu moment, pel recurs de la primera persona, pels actors desconeguts i bons, i per l’espectacularitat del monstre, per la gran destrucció de la ciutat i pel seu final,  “Monstruoso” és una cinta molt recomanable. Correu a veure-la ara mateix!!

21 Novembre 2009 Posted by | acció, terror | , , | Deixa un comentari

EN EL PUNTO DE MIRA (Pete Travis)

Pel·lícula molt original i recomanable per tothom. Una trobada de líders mundials a Salamanca provoca l’assassinat dels president dels Estats Units d’Amèrica. Així comença aquest thriller trepidant que ens mostra els diferents punts de vista dels seus protagonistes. Una reportera, dos guardaespatlles, un video-aficionat, una dona, un home a qui li fan xantatge,…

La història es repeteix una vegada i una altra, cada cop des de la perspectiva d’un personatge diferent. Al final de cada història parcial ens quedem amb un interrogant que crea un suspens permanent en tota la pel·lícula. Uns interrogants que s’aniran resolent al llarg de les diferents visons.

El repartiment no podria ser millor: Dennis Quaid (recentment a Pandorum), Forest Witaker (Última llamada), Sigourney Weaver (Alien: el vuiter passatger), William Hurt (El bosque), Matthew Fox (Perdidos) i Eduardo Noriega (Abre los ojos). 6 personatges amb 6 versions diferents d’un mateix succés. 6 versions que es copmplementen i creen un entrellat complex i entretingut que et manté a la cadira amb una gran expèctació per saber què coi està passant.

El més curiós de tot és que l’acció representa que succeeix a Salamanca, però la pel·lícula va ser rodada a Mèxic, on van construir una plaça idèntica a la de Salamanca. Tots els figurants que hi surten, que en teoria haurien de ser espanyols, són sudamericans. Aquest són els petits detalls que els americans no cuiden gens, però que en altres parts del món, com aquí, no les deixem passar per alt. Tant costava grabar a Salamanca realment??

Bé, doncs, molt bona pel·lícula per tots aquells a qui us agraden els arguments una mica rebuscats (no molt, no us penseu) i les històries amb múltiples perspectives. Per la resta de gent, molt bona pel·lícula, igualment.

20 Novembre 2009 Posted by | acció, thriller | , | 3 comentaris

FICCIÓ O REALITAT CATASTRÒFICA?

Publico un post més de queixa i, novament, va dirigida (sobretot) al cinema americà i als propis americans que omplen les sales de cinema per anar a veure pel·lícules com “2012”. I és que veure aquesta pel·lícula m’ha fet reflexionar sobre un tema tant cruelment real com el terrorisme a gran escala.

L’onze de setembre de 2001 tots estàvem enganxats a la televisió seguint les imatges que ens arribaven del Worl Trade Center de Nova York. Unes imatges horriblement reals entraven pels nostres ulls i eren l’origen d’un dels comentaris que més s’escoltaven aquells dies: “sembla tret d’una pel·lícula”. Doncs no anaven gaire desencaminats. Aquestes són algunes (no totes, si no, no acabaríem mai) de les pel·lícules americanes on són destruïts monuments i edificis i, fins i tot, ciutats senceres.

Per començar, tenim aquelles pel·lícules de ciència-ficció que es recolza en els extraterrestres o monstres gegants per justificar la destrucció del que sigui: Godzilla, Independence Day, Monstruoso, La guerra de los mundos i, fins i tot, X-men i La liga de los hombres extraordinarios on es carreguen Venècia sencera!!

Però hi ha d’altres pel·lícules en les quals la destrucció està causada per fenòmens naturals com El dia de mañana, Armaggedom, Deep Impact o Volcano. I d’altres que la destrucció està causada per propis terroristes com és el cas de Pánico nuclear.

Sé que hi han moltíssimes pel·lícules més sobre aquests temes però crec que allò que vull dir s’ha entés. Tot i així, les podríem anar afegint a la llista a mida de mica en mica.

Veient això, arribo a la següent conclusió: com es van poden sorprendre tant i van poden quedar tant commocionats els americans després de l’atemptat de l’11-S si, ells mateixos al cinema gaudien veient aquesta mateixa destrucció?? D’acord que em direu que una cosa és ficció i una altra realitat, però no us molestaria a vosaltres veure en una pel·lícula com cau la Sagrada Família? o com un tio boig amb una bomba megapotent fa volar pels aires tota la serralada de Montserrat??

18 Novembre 2009 Posted by | General | , | 6 comentaris