Poques pel·lícules es poden considerar de terror i d’humor alhora, i aquesta ho és. És com tenir juntes “Scream” i “Scary movie” . Els moments de por i angoixa estan barrejats amb grans gags que fan d’aquetsa una de les millors opcions per anar al cine que ens ha deixat el festival internacional de Sitges.
L’argument és senzill, com qualsevol pel·lícula de zombies. La terra està amenaçada per una infecció que fa que els morts revisquin amb una sed terrible. Quatre supervivents es trobaran i iniciaran un llarg camí per diferents pobles i ciutats nord-americanes. Entre canvi i canvi de cotxe, els zombies no els deixaran tranquils, però (i aquí és on es diferencia de la resta de films de no-morts) a ells els donarà exactament igual. Ells continuaran fent la seva vida i gaudint de les petites coses. Amb un “Reglament” cassola ens ensenyaran com sobrevuire a aquesta plaga amb regles com vigila als lavabos o cordat el conturó de seguretat. Mai sabrem com es va arribar a extendre la infecció o qui la va causar, no és rellevant. Només ens cal saber que hi ha un mogollón de morts vivents entre nosaltres
La pel·lícula es presenta amb una fotografia molt ben buscada, amb la sobreimpressió de les diferents regles com si formessin part de l’acció; una quantitat de recursos i formes de matar zombies mai explorades (com utilitzar variades atraccions amb aquest únic objectiu); i amb uns títols de crèdit espectaculars a ritme de “For whom the bell tolls” de Metallica. Protagonitzada per un esquizofrènic Woody Harrelson i una irreconeixible Abigail Wreslin (o més coneguda com l’entranyable nena de “Little Miss Sunshine”). Per cert, no us perdeu l’aparició breu i estelar de Bill Murray interpretant-se a si mateix. Per plorar de riure!!
En resum, una gran pel·lícula per als amants de la sèrie B i per als amants de les pel·lícules d’acció i humor irònic. Una barreja interessant i molt encertada. Benvinguts a “Zombieland”!!!
aviam, no deixa de ser una pel·lícula de zombies. I com a tota pel·li de zombies, hi han moments d’angoixa i “susto”, però la veritat és que fa més gràcia que por. A més, el fet que la música sigui animada, que els protagonistes no presentin cap por pels monstres i que la seva diversiósigui matar-los, li treu part important del terror.
com tu dius, una més pel sofà de casa!!!
si, si la música fa por! la majoria de vegades veig moltes escenes (i no cal que sigui de pelis de por) sense so. Pel que us agrada el gènere però, moltes vegades us molesta el recurs de la música intensificant el neguit i la por i que desprès no passi res… tot és saber-lo usar, suposo
Vaaaaaaaaale, ho reconec no fa por extrema… però és que les pel·lícules de por ens tenen mal acostumats i ens fan patir en moments determinats: quan es fa de nit i encara més si plou (zero possibilitats de sobreviure), quan es queden incomunicats, quan no es veu bé que hi ha al darrere del personatge, darrere de portes, pujant escales…
vaja que jo tenia l’ai al cor en moltes situacions i després no passava res perquè l’objectiu no és fa l’espant fàcil de pel·lícula de terror usual… l’objectiu és passar una bona estona… llàstima que jo no sigui capaç perquè tinc els nervis a flor de pell!!!!
la veritat és que molt ben trobats alguns gags (quan podia riure perquè estava més relaxada), irreconeixible little miss sunshine (si no m’ho arribes a dir no la reconec) i realment flipant en Bill Murray!
Aquest blog neix amb l’intenció d’oferir un conjunt de crítiques sobre les últimes estrenes del cinema, així com de vells èxits i fracasos, sense cap influència exterior. Sovint, les crítiques de cinema, així com els mateixos crítics, estan supeditats a les distribuidores cinematogràfiques i els grans estudis; la qual cosa fa que les opinions estiguin sotmeses als interessos de les mateixes companyies.
Un blog on totes les opinions i crítiques tenen cabuda.
CINE FÒRUM 
Veient la panda de freaks que feien cua a Sitges per veure la premiere ja vaig apssar prou por!
home, arqueòleg, ja estàvem preocupats per la teva desaparició!! gràcies per tornar. Ja ens explicaràs què t¡ha passat…
segur que fa por? a mi el trailer, m’ha molat, otra más en la lista pel sofà de casa!
aviam, no deixa de ser una pel·lícula de zombies. I com a tota pel·li de zombies, hi han moments d’angoixa i “susto”, però la veritat és que fa més gràcia que por. A més, el fet que la música sigui animada, que els protagonistes no presentin cap por pels monstres i que la seva diversiósigui matar-los, li treu part important del terror.
com tu dius, una més pel sofà de casa!!!
si, si la música fa por! la majoria de vegades veig moltes escenes (i no cal que sigui de pelis de por) sense so. Pel que us agrada el gènere però, moltes vegades us molesta el recurs de la música intensificant el neguit i la por i que desprès no passi res… tot és saber-lo usar, suposo
Vale, una més que he vist!!!
Vaaaaaaaaale, ho reconec no fa por extrema… però és que les pel·lícules de por ens tenen mal acostumats i ens fan patir en moments determinats: quan es fa de nit i encara més si plou (zero possibilitats de sobreviure), quan es queden incomunicats, quan no es veu bé que hi ha al darrere del personatge, darrere de portes, pujant escales…
vaja que jo tenia l’ai al cor en moltes situacions i després no passava res perquè l’objectiu no és fa l’espant fàcil de pel·lícula de terror usual… l’objectiu és passar una bona estona… llàstima que jo no sigui capaç perquè tinc els nervis a flor de pell!!!!
la veritat és que molt ben trobats alguns gags (quan podia riure perquè estava més relaxada), irreconeixible little miss sunshine (si no m’ho arribes a dir no la reconec) i realment flipant en Bill Murray!
MERCI PER LES TEVES RECOMANACIONS!