Poques pel·lícules es poden considerar de terror i d’humor alhora, i aquesta ho és. És com tenir juntes “Scream” i “Scary movie” . Els moments de por i angoixa estan barrejats amb grans gags que fan d’aquetsa una de les millors opcions per anar al cine que ens ha deixat el festival internacional de Sitges.
L’argument és senzill, com qualsevol pel·lícula de zombies. La terra està amenaçada per una infecció que fa que els morts revisquin amb una sed terrible. Quatre supervivents es trobaran i iniciaran un llarg camí per diferents pobles i ciutats nord-americanes. Entre canvi i canvi de cotxe, els zombies no els deixaran tranquils, però (i aquí és on es diferencia de la resta de films de no-morts) a ells els donarà exactament igual. Ells continuaran fent la seva vida i gaudint de les petites coses. Amb un “Reglament” cassola ens ensenyaran com sobrevuire a aquesta plaga amb regles com vigila als lavabos o cordat el conturó de seguretat. Mai sabrem com es va arribar a extendre la infecció o qui la va causar, no és rellevant. Només ens cal saber que hi ha un mogollón de morts vivents entre nosaltres
La pel·lícula es presenta amb una fotografia molt ben buscada, amb la sobreimpressió de les diferents regles com si formessin part de l’acció; una quantitat de recursos i formes de matar zombies mai explorades (com utilitzar variades atraccions amb aquest únic objectiu); i amb uns títols de crèdit espectaculars a ritme de “For whom the bell tolls” de Metallica. Protagonitzada per un esquizofrènic Woody Harrelson i una irreconeixible Abigail Wreslin (o més coneguda com l’entranyable nena de “Little Miss Sunshine”). Per cert, no us perdeu l’aparició breu i estelar de Bill Murray interpretant-se a si mateix. Per plorar de riure!!
En resum, una gran pel·lícula per als amants de la sèrie B i per als amants de les pel·lícules d’acció i humor irònic. Una barreja interessant i molt encertada. Benvinguts a “Zombieland”!!!
Aquest blog neix amb l’intenció d’oferir un conjunt de crítiques sobre les últimes estrenes del cinema, així com de vells èxits i fracasos, sense cap influència exterior. Sovint, les crítiques de cinema, així com els mateixos crítics, estan supeditats a les distribuidores cinematogràfiques i els grans estudis; la qual cosa fa que les opinions estiguin sotmeses als interessos de les mateixes companyies.
Un blog on totes les opinions i crítiques tenen cabuda.
