DÉJAME ENTRAR (TOMAS ALFREDSON)

Guanyadora de l’any passat al festival internacional de Sitges. Realment, s’ho val. I no, no és americana, és Sueca!!!

Amb una fotografia meravellosa, Tomas Alfredson ens presenta un film poètic i romàntic  barrejat amb tot allò que us vingui al cap en pensar en pel·lícules de vampirs.

Un noi de 12 anys, que pateix en primera persona el problema del bullying, tant utilitzat últimament (“Cobardes”, “Bullying”), coneix la seva nova veïna, que resulta ser una jove vampiresa.

La relació entre aquests dos joves protagonistes es va tornant d’allò més tendre, sense importar el règim alimentari de cadascú. Una història d’amor preadolescent barrejada amb sang i violència, amb una narració més aviat lenta i on els silencis són el millor guió. A destacar una escena en la qual el noi protagonista es renta les dents mentre ho fa, també, sa mare. 30 segons sense cap diàleg i un gran missatge entre mig.

No m’he espantat en cap moment. Això vol dir que no la considero una pel·lícula de terror i, si realment la volguessin vendre com a tal, podrien usar més recursos del gènere. Una inquietud relegada a un plànol secundari per reforçar la història d’amor dels protagonistes.

5 escenes / fotogrames / imatges / moments m’han quedat gravats en la retina. Entre elles, l’escena del final. L’angoixa de morir ofegat i la vengança tan merescuda com misteriosa.

Una gran èxit per al cinema suec, un 10 per als joves actors protagonistes i un altre 10 per a la trama.