MOON (DUNCAN JONES)

Avui li dedico el post a la guanyadora d’aquest any del Festival de Sitges.

Una pel·lícula inquietant. Claustrofòbica, segons com es miri. Per mi, entra dins el gènere de la ciència-ficció pels péls. Tot i presentar-nos una perspectiva futurista sobre la manca de recursos naturals a la qual ens veurem immersos d’aquí no gaires anys, no és una pel·lícula comparable  al que va representar “2001: un odisea en l’espai” d’Stanley Kubrick o “Blade Runner” de Ridley Scott per al món de la ciència-ficció. Per aquest motiu se’m fa estrany que aquesta hagi estat la pel·lícula guanyadora del certàmen d’enguany.

Nota positiva per a Sam Rockwell, que ha sapigut defensar diferents papers dins un mateix argument. I nota molt positiva per a Gerty, el robot amb veu de Kevin Spacey que, trencant els esquemes de les pel·lícules de robots futuristes, no és dolent ni té instints assassins.

L’argument és prou bo, però crec que no està ben explicat. Personalment, crec que li podrien haver tret més suc; i em fa la sensació que queden coses sense explicar o, si més no, una mica penjades. Té un parell de girs argumentals que, narrats d’una altra manera, haguessin suposat una sorpresa per als espectadors. Però la forma en com estan presentats, són bastants previsibles.

La música està bé. Hi ha molt poca durant la pel·lícula, Jo diria que hi ha la necessària per a crear aquesta atmosfera de reclusió ultra-modernista.

En resum, molt bona nota per a la presentació de la pel·lícula, per a la fotografia i per a l’actuació de Sam Rockwell (no l’havia vist, crec, des de la “Milla Verde”); bona nota a la música i els efectes especials; i aprovat just per a com està presentat, narrat i estructurat l’argument.

Radicalitzant, crec que el fet que el director (Duncan Jones) sigui fill de David Bowie ha influenciat al reocneixement d’aquesta pel·lícula. Espero que aquest any hi hagin hagut millors films a Sitges.