ANTICRISTO (Lars Von Trier)

El primer que vaig pensar en acabar de veure aquesta pel·lícula va ser “Però què collons li passa a aquest tio?” Després de veure-la, em vaig assebentar que l’autor havia passat per una depressió que li havia durat uns dos anys. Aleshores ho vaig entendre tot.

He de reconèixer que no soc seguidor de Lars Von Trier i, per tant, escriure sobre tot allò que em va venir al cap en veure aquest film esgarrifós i, alhora, captivador, sense fer cap referència a altres pel·lícules seves.

Com a punts forts de la pel·lícula cal destacar l’actuació de Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourg, monopolitzant tota l’acció. Un exemple clar de com un matrimoni pot superar, amb més desgràcia que èxit, un succés tant tràgic com la mort d’un fill.

El muntatge em recorda tantíssim a les pel·lícules d’Stanley Kubrick que m’esperava veure el seu nom en els crèdits. Escenes curtes i amb talls en els diàlegs, plans llargs i quasi immòvils amb una veu en off,… I, de retruc, la música. L’absència d’aquesta, exceptuant l’escena inicial i la final, dota la pel·lícula d’una força narrativa que et manté enganxat a la cadira.

L’escena inicial és excel·lent. Per a mi, dels pocs moments de la pel·lícula que valen la pena. La concordança amb la música és perfecta i deixa ben clar l’estil de tot el film.

Com a punts negatius destaco la violència extrema i el realisme cru de certes escenes que, al meu parè, són evitables o, si més no, innecessàriament explícites. Crec que la crueldat d’aquestes escenes posarien els pèls de punta a qualsevol fan esbojarrat del cinema gore.

Crec que aquesta pel·lícula és una visió massa personal i subjectiva de la psique humana. Una manera de buidar el cap i vomitar tot allò que s’hi ha retingut durant dos llargs anys de depressió. En definitiva, una perspectiva massa cruel de la naturalesa humana, portada a l’extrem.

No espereu una pel·lícula de por o terror, amb dimonis i cabres maleïdes; sinó un film que classificaria com a thriller psicològic que pretén fer-nos entendre com d’horrible i cruenta pot arribar a ser la naturalesa humana: l’anticrist del nostre temps.

Normalment, quan veig una pel·lícula que jo qualificaria com a “lenta” (com a sinònim d’avorridíssima), bàsicament vull que s’acabi. En aquest cas, tot i el ritme lent de la pel·lícula, no se’m va fer gens pesada. És per això que li dono un aprovat amb una fletxa cap amunt.