CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

De superherois va el tema

Ara fa molts i molts anys, un creatiu de Hollywood va pensar que seria bona idea versionar un còmic d’aquell fabulós superheroi que era Superman. La jugada no només li va sortir rodona, sinó que a més va poder filmar unes quantes seqüel·les més. Amb poca diferència de temps, va sorgir de tenebres un altre personatge de la DC Còmics: Batman, amb igual sort que l’anterior. Durant molt de temps, els espectadors van poder gaudir de les pel·lícules d’acció del moment, protagonitzades pels seus superherois particulars, i aleshores…

va arribar Spiderman!!! El temps havia passat i les pel·lícules antigues de superherois ja no impactaven com abans, la tecnologia havia avançat i calia aprofitar-la per entretenir al gran públic durant dues hores mentre veu com un home amb malles es fot d’hòsties contra malvats estrambòtics. Tot i així, va ser una bona pel·lícula que es va asaber vendre i va obtenir una grandíssima quantitat de beneficis. Per això va aparèixer Spiderman 2, Spiderman 3 i ja s’està rodant la quarta part; a més d’una pel·lícula del propi Venom, arxienemic de l’home aranya.

Però va ser gràcies (o per culpa) a aquesta  que van començar a sorgir de sota les pedres pel·lícules de tots els superherois per imaginar. Els 4 fantàstics, Hulk, X-men, Iron Man, Watchmen i tot el repertori de personatges que acabin en “man”. Les pel·lícules sabien aprofitar els efectes especials per convocar una quantitat molt important d’espectadors al cinema, fins convertir aquestes en un valor segur a les sales de tot el món. I per això s’en van fer més i més i més…

Dues editorials són les que tenen quasi tots els drets de la immensa majoria de superherois: la Marvel (Spiderman. X-men, Iron Man) i la DC Còmics (Batman, Superman) Doncs bé, Warner Bros. té, des de fa anys, tots els drets sobre els còmics de la DC. D’aquesta manera, la Warner s’embolsava una pasta improssionant explotant aquest tipus de mercat. El passat més d’octubre, la Marvel, que fins ara havia anat venent els drets dels seus còmics a Hollywood, va passar a pertànyer a, ni més ni menys que, a la Disney!!!

Sí, ara, en pantalla, potser algun dia ens trobem al Mickey Mouse i al pato Donald com a companys d’aventures del mateix Spiderman, o el que seria encara millor, podríem veure una lliuta infernal entre el Lobezno i la seva colla contra els insofribles protagonistes de High School Musical!!! Potser el Capità Amèrica haurà de salvar una princesa tancada i custodiada per un terrible monstre que escup foc, o la Wonder Woman haurà de trobar una grantoa per fer-li un petó i que es converteixi en príncep.

No ho sé com acabarà tot això, però el que és segur és que la Disney té per molts anys amb la quantitat de superherois (poc coneguts la majoria) que estan a la base de dades de la Marvel. I amb això no faran més que potenciar el que ja vaig comentar un parell de posts enrera, la fi de la originalitat a la primera potència del món pel que fa a cinema. Amb una mica d’esforç, el cinema europeu, japonés o indi, d’aquí poc, plantarà cara a Hollywood i li guanyaran la partida.

Abans d’acabar, però, ha de defensar una pel·lícula de superherois que sí m’agrada i que és, amés, de les meves preferides. Es tracta de Hancok, interpretada per Will Smith, i que no versiona cap superheroi de còmic de paper. És una idea original made in Hollywood que presenta un superheroi, amb poder dels quals l’origne ens és desconegut, que no utilitza els seus poder pel bé de la gent i que, quan ho fa, empitjora encara més les coses. Una molt bona pel·lícula, original i divertida. Aquí us deixo el tràiler.

Anuncis

31 Octubre 2009 Posted by | acció, General | , , , , , | 2 comentaris

BIG FISH (TIM BURTON)

Aquesta és per mi, de lluny, la meva pel·lícula preferida. Soc esquerrà; això vol dir que el meu hemisferi dret predomina per sobre de l’esquerra. Pel qui no ho sabeu, l’hemisferi dret és on s’hi allotja la imaginació entre d’altres cosses. En poques paraules, en teoria soc un ésser amb molta imaginació. I aquesta pel·lícula desborda imaginació per totes bandes.

L’argument és fantàstic; però la història de la vida d’Edward Bloom (Ewan McGregor de jove, Billy Crudup de gran) és una aventura sense fi, plagada de peripècies i moments emotius que no fan, sinó, arrencar un somriure a l’espectador. Una vida impossible i que, si més no, s’apropa més a la realitat del que ens pensem.

Però el mèrit no li dono a Tim Burton que, tot i manifestar una creativitat latent, no ha fet més que plasmar la novel·la homònima de Daniel Wallace. És cert que Tim Burton té aquesta capacitat de crear entorns angoixants i, alhora, preciosos; és la seva signatura. És fàcil saber quan una pel·lícula és d’aquest bon home. Només cal fixar-se en els arbres recargolats, els personatges pàlids i els cabells extravagants. Però a l’hora de crear bons guions, és molt bon amic del recurs d’adaptar novel·les (Big Fish n’és un cas, i l’encara no estrenada, Alicia en el País de les Meravelles) o fer remakes (el planeta dels simis o Swenney Todd) Això no vol dir, però, que no m’agradi cap d’aquestes pel·lícules, ja que a algunes les tinc en molta consideració (sigui el cas de Swenney Todd)

La música és un personatge més de les seves pel·lícules. Amant dels musicals (La núvia cadàver, Swenney Todd, una altra vegada, Charlie i la Fabrica de Chocolata,…), les eves bandes sonores són dignes d’estar en qualsevol col·lecció de discos. Aquest, és un film on queda palesa com una melodia, perfectament encaixada amb el ritme i la narració, pot dotar a aquesta d’una força emotiva capaç de poser els péls de punta.

Per cert, no es cansa de donar-li papers a la seva dona (Helena Bonham Carter) i, a més, maquillar-la de morta, bruixa o assassina psicòpata cuina-cadàvers??

En resum, la millor pel·lícula que he vist, per la seva estructura perfecta, per la seva història plena d’imaginació i màgia, per la seva música i pel final fantàstic i emotiu.

30 Octubre 2009 Posted by | conte, drama, fantàstic | , , , | 10 comentaris

L’EGOCENTRISME AMERICÀ

En els últims anys, la imaginació per fer pel·lícules a Hollywood està decaient. Enrere van quedant de mica en mica aquells guions sorgits de una ment creativa, per deixar pas a una generació de guionistes ganduls que només saben adatar còmics o novel·les, fer remakes de films antics o que, encantats amb produccions estrangeres, es dediquen a pagar els drets i plagiar-la fil per randa.

Aquest post el faig just després d’haver vist la pel·lícula “Quarantine”, que van fer els nordamericans a partir de l’èxit de REC de Jaume Balagueró i Paco Plaza. Van comprar els drets i no van tenir prou creativitat com per innovar una mica.L’estil és el mateix, però no només això, l’argument, els plànols, l’escena inicial al parc de bombers…fins i tot la reportera es diu Angela Vidal, igual que el personatge encarnat per Manuela Velasco, un nom molt americà!! A més, pel que he llegit recentment, els mateixos directors de la “original” Quarantine, dirigiran l’adaptació (o còpia) de “Déjame entrar”. I jo em pregunto, perquè tocar les coses quan estan tant bé? Tantes ganes tenen de cagar-la?

Però n’hi han moltíssims més casos. Sense sortir d’Espanya, Alejandro Amenábar va ser versionat amb la seva meravellosa i inquietant pel·lícula “Abre los ojos”. L’únic que van fer va ser canviar-li el nom per “Vanilla Sky” i contractar Tom Cruise. La resta, idèntica a la producció espanyola.

Però si hi ha un país ideal per plagiar, és Japó. I és que el terror nipó dóna molt de joc. Però en comptes de deixar-ho com està, ells han de fotre mà. “The Ring” es va convertir en “La senyal”; “La maldición” en “El grito”; “Llamada perdida” en… “Llamada perdida”!!!

En fi, que aquests americans són massa seus com per reconèixer el talent de diferents directors i actors i actrius d’arreu del món. El seu ego és més fort i no els permet baixar-se els pantalons davant forasters. Millor el plagi que el recoxeixement.

28 Octubre 2009 Posted by | General | , , , | 6 comentaris

ZOMBIELAND (Ruben Fleischer)

Poques pel·lícules es poden considerar de terror i d’humor alhora, i aquesta ho és. És com tenir juntes “Scream” i “Scary movie” . Els moments de por i angoixa estan barrejats amb grans gags que fan d’aquetsa una de les millors opcions per anar al cine que ens ha deixat el festival internacional de Sitges.

L’argument és senzill, com qualsevol pel·lícula de zombies. La terra està amenaçada per una infecció que fa que els morts revisquin amb una sed terrible. Quatre supervivents es trobaran i iniciaran un llarg camí per diferents pobles i ciutats nord-americanes. Entre canvi i canvi de cotxe, els zombies no els deixaran tranquils, però (i aquí és on es diferencia de la resta de films de no-morts) a ells els donarà exactament igual. Ells continuaran fent la seva vida i gaudint de les petites coses. Amb un “Reglament” cassola ens ensenyaran com sobrevuire a aquesta plaga amb regles com vigila als lavabos o cordat el conturó de seguretat. Mai sabrem com es va arribar a extendre la infecció o qui la va causar, no és rellevant. Només ens cal saber que hi ha un mogollón de morts vivents entre nosaltres

La pel·lícula es presenta amb una fotografia molt ben buscada, amb la sobreimpressió de les diferents regles com si formessin part de l’acció; una quantitat de recursos i formes de matar zombies mai explorades (com utilitzar variades atraccions amb aquest únic objectiu); i amb uns títols de crèdit espectaculars a ritme de “For whom the bell tolls” de Metallica. Protagonitzada per un esquizofrènic Woody Harrelson i una irreconeixible Abigail Wreslin (o més coneguda com l’entranyable nena de “Little Miss Sunshine”). Per cert, no us perdeu l’aparició breu i estelar de Bill Murray interpretant-se a si mateix. Per plorar de riure!!

En resum, una gran pel·lícula per als amants de la sèrie B i per als amants de les pel·lícules d’acció i humor irònic. Una barreja interessant i molt encertada. Benvinguts a “Zombieland”!!!

27 Octubre 2009 Posted by | acció, humor, terror | , , , , | 6 comentaris

UP (Peter Docter)

L’última pel·lícula d’animació que vaig anar a veure. Des d’aleshores, cap més m’ha convençut per pagar una entrada de cinema i passarà molt de temps fins que ho faci alguna altra.

L’animació ha anat evolucionant (gràcies a qui sigui!!) i ha passat de ser exclusivament per als més petits a ser per a tot tipus de públic. Ja amb Shrek, els pares van poder acompanyar als seus fills al cinema sense haver d’esbufegar per pensar que s’estaven perdent una tarda per fer quelcom millor. Bons cops i personatges pels petits i, alhora, repleta d¡’indirectes pels pares. Amb aquesta van començar a sortir de sota els bolets, pel·lícules plenes d’ironies i amb l’intenció de cridar al públic adult. Però això sí, sempre pensant en fer un film d’animació per als nens.

Amb UP li han donat la volta a la truita. Han fet una pel·lícula infantil però destinada, bàsicament als adults. Que no us enganyi l’animació i la simpatia d’alguns moments de la pel·lícula; UP és per adults. No per tenir una trama complicada i sofisticada; no perquè tingui escenes que no poden ser vistes per infants (no oblideu que no deixa de ser una pel·lícula Disney); sinó perquè tracta d’un tema massa abstracte per als petits: el pas del temps.

El protagonista, un ancià esquerp i asocial, contrari al progrés, aconsegueix realitzar el seu somni infantil: volar amb la casa per nau i viatjar a móns inexplorats. L’acompanya, accidentalment, un petit explorador carregant i innocent que és amb qui més s’identifiquen els petits. Tot i que al final, l’home ens cau simpàtic  i ens sembla molt feliç, no em de deixar passar que la pel·lícula és una reflexió constant que el temps passa i que a aquest home se li acaba el temps. Els records de tota una vida se li han anat acumulant i li pesen més que els propis anys.

Tot plegat, una reflexió que no ens pot deixar indiferents i que tenyeix la pel·lícula d’una nostalgia que no es pot sentir amb cap altre film d’animació. No us dic més, una nena de tres o quatre anys que estava al cinema es va passar tota la pel·lícula plorant, patint pel pobre avi que veia que els seus somnis, en escenes concretes, no es complirien mai. Una recomanació: no la veieu amb nens. Mireu-la com una pel·lícula de carn i óssos i reflexioneu. Ja em direu si heu plorat en algun moment.

Per cert, màgnifics els primers 10 minuts de pel·lícula. Dels millors començaments de pel·lícula que he vist mai. Un meravellós exemple de narrativa visual.

26 Octubre 2009 Posted by | animació, aventures | , , | 5 comentaris

ELS SUBSTITUTS (Jonathan Mostow)

Un bon dia, un tio estava mirant “Matrix”. Quan va acabar de veure-la, embriagat per una necessitat imperiosa de ciència-ficció, va veure “Yo, robot”. I d’aquí li va sorgir la idea de fer aquesta pel·lícula. No hi trobo cap més explicació. La pel·lícula ens presenta un futur no massa llunyà, en el qual tots viurem recluïts a les nostres cases i màquines perfectes faran la nostra vida, mentre nosaltres les controlem des d’una butaca “molona”. La veritat, no ho trobo una idea massa original.

I amb aquest pensament vaig començar a veure la pel·lícula. I amb aquest mateix pensament la vaig acabar. Però tot i això, he de confessar que em va agradar força l’argument. I és que de, tant en tant, m’agrada veure un film amb un argument una mica enrevessat però que alhora no requereixi gaire esforç mental. Una d’aquelles pel·lícules que no t’enteres de res fins el final.

Em sorprén la poca acció que hi ha. Crec que aquest tipus de pel·lícules són idònies per grans escenes de persecucions, tirotejos i lluites impossibles. Però aquesta gairebé en prescindeix per complert. A més, inclou (amb més pena que glòria) una història d’amor entre un Bruce Willis que no destaca gaire per la seva interpretació i la seva dona/substituta.

Punt positiu per al gir argumental que dóna la trama a mitja pel·lícula. No és gens previsible; al contrari que la resta del metratge.

Poques crítiques han lloat aquesta pel·lícula i amb raó. Però jo li dono un vot de confiança. Anirà molt bé per veure-la un diumenge a la tarda, d’aquells que no teniu ganes de sortir de casa i a la tele només fiquen pel·lis cutres sobre mainaderes assassines i avions sense control. Si la veieu després de dinar correu el risc de quedar-vos adormits. Doneu-vos per advertits!!!

25 Octubre 2009 Posted by | acció, ciència-ficció | , , | Deixa un comentari

DISTRICT 9 (Neill Blomkamp)

Sorprenent!!! Mai s’havia vist una pel·lícula de ciència-ficció més propera a la realitat i amb més missatge sociocrític!!!

I és que aquesta pel·lícula, com bé s’anava anunciant des de força temps abans de la seva estrena, és el reflex d’una situació que encara es dóna avui en dia: l’apartheid que han patit, i que encara pateixen, alguns països africans. Però encara podem anar més enllà i trobar similituds amb l’holocaust de Hitler. Només cal substituir els africans o els jueus per extraterrestres i ja tenim el nostre pseudodocumental extraterrestre.

I al mig de tot aquest rebombori de ghetto, camps de concentració i amenaces alienígenes, com no podia ser de cap altra forma, trobem als Estats Units d’Amèrica!!! Perquè els americans s’esforcen tant per ficar el morro on no toca?? Se suposa que la nau extraterrestre s’atura damunt de Johannesburg, a sud-àfrica. Per tant, que han d’anar a fer ells allà?? Aquest és l’únic punt negatiu a la pel·lícula.

El començament, presentat com un documental de televisió és magnífic. Com resumir 28 anys d’història (28 són els anys que la nau porta aturada a la Terra) en poc més de cinc minuts. Amb entrevistes que donen una fasa veracitat a la trama que es donarà a continuació.

Per cert, un punt positiu per al secret que s’ha guardat vers la trama. En començar a veure la pel·lícula només sabia que sabia tothom: un grup d’ET s’aturen al nostre planeta i, incapaços de conviure, l’ésser humà els tanca en un ghetto perquè es matin entre ells. Aquest, si més no, és el punt de partida de la pel·lícula que evoluciona molt favorablement, trobant una trama addictiva i ben buscada, que culmina amb un final fantàstic. Un final romàntic enmig de tanta segregació, violència i discriminació.

És impossible negar que mentre mires la pel·lícula, et ve al cap la imatge de Jeff Goldblum (Jurassic Park) en plena metamorfosi a “La mosca”.

Molt bona pel·lícula per tenir en la vostra col·lecció privada de DVD, quan surti.

Som tant diferents i, alhora, tant iguals…

23 Octubre 2009 Posted by | acció, ciència-ficció | , , , , | 3 comentaris

SAW VI RESSUCITA FRANCO

Avui deixo de banda les crítiques per denunciar un fet que m’ha commocionat.

Soc seguidor de la saga de Saw que enguany estrena (o estrenava) la sisena i, en teoria, última part. I dic estrenava perquè el Ministerio de Cultura ha decidit qualificar-la de pel·lícula X; qualificació que només es donen a pel·lícules pornogràfiques.

Lògicament, aquesta és una pel·lícula de psicòpates i no de sexe explícit; per això, els motius que el ministeri dóna per aquesta qualificació és per enaltació de la violència. Això em semblaria lògic, tot i que també com un assassinat a la llibertat, si es tractés d’una primera part… però és que n’han fet 5 més!!! I aquestes cinc sempre han estat qualificades per a majors de 18 anys!!

És cert que la pel·lícula en si no és una obra mestra i, estèticament parlant, les cinc parts són idèntiques. Però se l’ha de reconèixer una molt bona trama on es barrejem les diferents històries dels cinc films, i una imaginació espectacular i, alhora, preocupant que fan d’aquestes unes pel·lícules violentes i sagnants. Però més violenta o no, no deixa de ser una pel·lícula que als Estats Units, tant puristes com són, poden anar a veure els menors d’edat acompanyats.

Quan vaig escoltar aquesta notícia hem va venir al cap aquelles pel·lícules, aquest cop eròtiques, que eren censurades durant l’època franquista. I no només eròtiques. Només que hi hagués quelcom que molestés al tap de bassa aquell, ja la censuraven i la retallaven per tot arreu. Doncs ara està passant el mateix. Perquè una pel·lícula, l’última d’una llarga i exitosa saga, només es podrà veure en cinemes X, gairebé desapareguts?? Que no em vinguin amb històries de violència extrema, quan podem anar a veure pel·lícules pitors com “Mentiras y gordas” on hi podien entrar majors de 13 anys i on només es parla de sexe i drogues i, a més, està signada i subvencionada pel mateix ministeri de cultura.

Jo el que sé és que si no canvien la qualificació, la distribuidora ha dit que no projectaran la pel·lícula en el nostre país. I passo de quedar-me amb les ganes de veure-la per culpa d’uns neofeixistes amb cartera de ministre.

22 Octubre 2009 Posted by | gore, terror | 5 comentaris

REC 2 (Jaume Balagueró i Paco Plaza)

Quan vaig entrar al cinema a veure-la, he de reconèixer que no ho feia amb massa entusiasme. La primera part em va agradar moltíssim. La vaig trobar un film original i colpidor, amb una capacitat per mantenir-me amb tensió com mai cap altra pel·lícula ho havia aconseguit. Em va espantar. Més ben dit, em va aterrir. L’últim acte, amb els protagonistes tancats a l’àtic, en companyia d’aquells éssers inhumans, a les fosques i amb la llum infrarroja com a única forma de veure-hi alguna cosa,.. un final increïble que em va glaçar la sang. No es podia continuar. No m’entrava al cap com es podria fer una segona part. Però es va fer.

En assabentar-me, no em va agradar la idea. Pensava que els directors s’havien lliurat a l’èxit, als diners i a l’avaricia. Com es podia continuar una història que, pel que semblava, ja tenia un fi?? I el que més em preocupava, d’on treurien més idees originals si la segona part mantenia la mateixa estètica de la primera?? Tot plegat, no em feia gaire gràcia, però això no treia que no tingués ganes de veure-la.

El primer problema, ningú la volia anar a veure. Passava d’anar sol. Sóc burro, però no tant. Al final, va sortir algú que es moria de ganes de veure-la i ja vaig tenir el primer problema resolt. El segon, a ningú que l’havia vist li havia agradat. Les crítiques que escoltava eren dolentes. Però què hi farem? Fins que no la vegi no la podré criticar. Així que vaig anar… i vaig sortir entusiasmat. EM VA ENCANTAR!!!

No només trobo magnífic com han solucionat el petit problema de “sembla que s’hagi acabat la trama”, sinó que a més, li donen un gir brutal. I és que en Jaume Balagueró ja ho té això. És especialista en crear trames que et sorprenen durant tota la pel·lícula. I aquesta, amb unes quantes sorpreses, no havia de ser menys.

Pel que fa a la tensió i l’horror, no decepciona. Personalment, m’ha tingut més en tensió aquesta segona part que la primera (potser perquè la primera no la vaig veure al cine) L’escena inicial en la qual els GEO pugen a l’àtic és horriblement angoixant. Pocs sustos al llarg de la pel·lícula, però molt bons i inesperats. I si t’esperes algun, t’espanta igual.

Pel que fa a la fotografia, han ampliat la llista de recursos amb dobles càmeres,  diferents perspectives, ús de miralls i molt i molt (massa potser) ús dels infrarrojos, necessaris per a la trama, tot s’ha de dir.

I, per últim, el final. Com la primera part, aquesta segona no podia deixar de tenir un final impactant. M’atreviria a dir que és més colpidor que el de la primera. L’únic problema, deixa oberta una possible tercera part i això sí que no m’agradaria. O potser sí?

21 Octubre 2009 Posted by | fantàstic, terror | , , , | 3 comentaris

DÉJAME ENTRAR (TOMAS ALFREDSON)

Guanyadora de l’any passat al festival internacional de Sitges. Realment, s’ho val. I no, no és americana, és Sueca!!!

Amb una fotografia meravellosa, Tomas Alfredson ens presenta un film poètic i romàntic  barrejat amb tot allò que us vingui al cap en pensar en pel·lícules de vampirs.

Un noi de 12 anys, que pateix en primera persona el problema del bullying, tant utilitzat últimament (“Cobardes”, “Bullying”), coneix la seva nova veïna, que resulta ser una jove vampiresa.

La relació entre aquests dos joves protagonistes es va tornant d’allò més tendre, sense importar el règim alimentari de cadascú. Una història d’amor preadolescent barrejada amb sang i violència, amb una narració més aviat lenta i on els silencis són el millor guió. A destacar una escena en la qual el noi protagonista es renta les dents mentre ho fa, també, sa mare. 30 segons sense cap diàleg i un gran missatge entre mig.

No m’he espantat en cap moment. Això vol dir que no la considero una pel·lícula de terror i, si realment la volguessin vendre com a tal, podrien usar més recursos del gènere. Una inquietud relegada a un plànol secundari per reforçar la història d’amor dels protagonistes.

5 escenes / fotogrames / imatges / moments m’han quedat gravats en la retina. Entre elles, l’escena del final. L’angoixa de morir ofegat i la vengança tan merescuda com misteriosa.

Una gran èxit per al cinema suec, un 10 per als joves actors protagonistes i un altre 10 per a la trama.

20 Octubre 2009 Posted by | fantàstic, romàntica | , , , | 3 comentaris