En Jojo és un nen de 10 anys que viu sol amb el seu pare, i tot i que li explica constantment a la seva mare per telèfon com d’idílica és la seva vida, no pot evitar que el seu pare sigui un home amb greus problemes alcohòlics i amb tendència a ser violent. Però tot té la seva explicació. Mentre en Jojo no la compren, la seva vida millora substancialment quan troba una petita graula ferida i comença a domesticar-la malgrat les amenaces del seu pare.

Poca cosa puc dir sobre aquesta pel·lícula holandesa per no espatllar massa la trama, però tot són coses bones. Es tracta d’una petita joia d’autor, que s’estrenarà amb molt poques còpies, humanista, sensible, amb un missatge clar i contundent i amb uns actors molt joves que són una autèntic cant a la inocència infantil. Això és tot. Espero picar la vostra curiositat i que la veieu quan tingueu ocasió.

Conclusió: Una petita gran faula amb final feliç.

Que pel·lícules tan bones com ‘Origen‘ i ‘Cisne Negro’ i altres com ‘Paranormal activity‘, ‘Mamá‘, ‘Evil dead’ o ‘El orígen del planeta de los simios’ siguin parodiades per fer aquesta cinquena part de la saga d’Scary movie’ és un despropòsit. No s’ho mereixen. ‘Scary movie 5′ és un gran exemple de com fer una comèdia sense cap mena de gràcia.

Conclusió: No val la pena malbaratar paraules.

En Víctor és un jove repartidor que treballa al famós ‘Mercado 4′ del Paraguay i que somia a sortir a la televisió algun dia. Però un encàrrec li posarà les coses complicades, quan un home li demani transportar 7 capses amb un contingut misteriós i secret. Des d’aquest moment, en Víctor serà perseguit per un grup d’homes que busquen el contingut de les capses i els diners que, suposadament, valen.

’7 cajas’ ha estat tota una revelació en la cartellera cinematogràfica del Paraguay, on s’ha consagrat com una de les pel·lícules més taquilleres dels últims temps. I és que no estem acostumats a trobar-nos amb thrillers provinents d’aquest país de sudamèrica, i menys de la qualitat de ’7 cajas’. El que podria semblar a primera vista un argument típic de joc de pistes s’acaba transformant en una història plena de girs de guió que mantenen la tensió en tot moment. També és cert que l’acció, a vegades, sembla una mica agafada amb pinces, però es perdona tenint en compte el resultat tot i l’austeritat de la proposta i la senzillesa amb la que han treballat tot l’equip de producció.

El protagonista és un jove Celso Franco, que es carrega l’acció a les espatlles i l’acompanyen un munt de secundaris que s’entrecreuen en la seva particular odisea d’una nit i que els directors aprofiten per mostrar les diferències socials i econòmiques que viu el Paraguay amb la resta de països, sobretot, els Estats Units.

El que més m’ha cridat l’atenció és com de complicat és entendre el que diuen durant tota la pel·lícula. És imprescindible veure-la amb subtítols ja que parlen un dialecte estranyíssim de l’español (amb més diferència, fins i tot, que entre el Lapao i el Català -perdó, sé que això és un blog de cinema, però no em podia estar de comentar-ho-) i es molt fàcil perdre’s en l’acció.

Conclusió: Una molt bona proposta del poc productiu Paraguay.

En Dolph és un home senzill que viu amb i pel seu gos. Però un bon dia es desperta i descobreix que el gos ha desaparegut. A partir d’aquest moment, en Dolph començarà una recerca que el portarà a conèixer gent d’allò més estranya.

Quentin Dupieux és el director de l’aclamadíssima (i encara no estrenada, ni en DVD) ‘Rubber’; una pel·lícula trencadora, original i divertidíssima, que feia un homenatge als sense-sentits del cinema. Amb ‘Wrong’, Dupieux torna a recuperar aquest recurs per presentar-nos, això sí, una història més realista i amb personatges humans com a protagonistes. Tot i així, no perd la frescor de la seva òpera prima ni la seva originalitat (tot i que ja ens podíem esperar un film d’aquestes característiques). La principal pega amb la que es pot topar és amb la de caure en la repetició, que sempre avorreix i es fa previsible.

A ‘Wrong’ no trobareu objectes inanimats amb vida, però sí podreu trobar una repartidora de pizzes nimfòmana, una palmera que es transforma en un avet, un embaràs que, enlloc de nou mesos, dura un parell de dies, una oficina de treball on hi plou constantment, i un llarg etcètera que contribueix a crear un film divertidíssim, ple d’absurditats i que fan que un argument tant estúpid com el d’un home (Jack Plotnick, que repeteix amb Dupieux) buscant un gos es converteixi en tota una aventura.

‘Wrong’ es va poder veure al Festival de Cinema de Sitges d’enguany però, com ja va passar amb ‘Rubber’, és bastant improvable que arribi a les nostres cartelleres. Així que tot el que podem fer és esperar que arribi en DVD o adreçar-nos a alguna plataforma en línia on es pugui trobar.

Conclusió: Dupieux es queda a uns dits de l’alçada de ‘Rubber’ tot i que aconsegueix un resultat espectacularment divertit.

Una noia corrent arriba a un petit circ ambulant, on descobreix un acròbata de qui s’enamora al moment. Però aquest acròbata cau del trapezi i va a parar a un món ple de fantasies. La noia l’haurà de seguir a través d’una multitud de números acrobàtics i soprenents.

Més que una pel·lícula de fantasíes, ‘Cirque du soleil: Mundos lejanos’ és un mostrari d’alguns dels espectacles que la companyia de circ canadenca té establerts en alguns dels casinos de Las Vegas. Així que podem dir que ens trobem davant d’un vídeo promocional del Cirque du Soleil d’hora i mitja que no amaga la seva intenció en cap moment, tot mostrant-nos els teatres on es duen a terme les proeses que es poden veure a la pantalla..

Encara que estigui rodada en 3D de les mans de James Camerons (director de ‘Titanic’ i ‘Avatar’), com a pel·lícula no val res. Per gaudir-ho, no hi ha res com anar a veure un espectacle en directe. Això sí, el preu de l’entrada de cinema és substancialment més econòmica que la del circ.

Conclusió: Reserveu els diners de l’entrada de cinema per pagar una petita part de l’entrada de circ.

Durant les últimes setmanes, la cartellera dels cinemes comercials no ofereixen una programació gaire engrescadora, així que, mentre no arriben estrenes que valgui la pena veure, vaig tirant de pel·lícules en DVD que tinc pendents a la meva llista. Aquest cop li ha tocat a la pel·lícula amb la qual Michael Haneke va guanyar el premi com a millor Director al Festival de cinema de Cannes l’any 2005: ‘Caché’ (Escondido).

En els últims anys, he pogut anar rememorant la filmografia de Haneke i estic d’allò més encantat. ‘Caché’ té tots els ingredients: la violència, l’estudi de la maldat i la insensibilitat humana cap els altres, la destrucció de l’ideal de familia perfecta, els misteris sense resoldre,… tot això ja ho vam poder trobar en pel·lícules com ‘Funny Games‘, ‘La cinta blanca‘ o la més recent, ‘Amor‘.

Aquest cop, a ‘Caché’, Haneke aprofita la història d’en George, pare de família, que rep una misteriosa cinta de video que mostra l’exterior de la seva casa durant més de dues hores. Però aquest només és el primer d’una sèrie de vídeos que aniran mostrant detalls cada cop més personals de la seva vida. La recerca de respostes posa en evidència els problemes de la seva idílica vida en família.

I això últim, la destrucció de la vida familiar, és el que més interessa a Haneke, deixant en mans de l’espectador la resolució del misteri sobre les cintes de vídeo que, per si teniu algun dubte, no desvetllaré aquí per no esgerrar finals.

Conclusió: Un film 100% Haneke.

‘Holy Motors’ ens ensenya un dia a la vida de l’Oscar, un home que viatja en limusina i que interpreta un personatge diferent cada cop que s’hi baixa. Rodamón, moribund, assassí, pare de família i un llarg etcètera. A través dels seus ulls i les seves suposades vides, la nova pel·lícula de Leos Carax, reflexiona sobre la bellesa, la vida, l’amor, la mort,…

És impossible descriure aquesta bogeria i paranoia de pel·lícula. Només es pot dir que calça a la perfecció amb el terme ‘experimental’, però això no la converteix en avorrida i insofrible, sinó que és més aviat un experiment hipnotitzant, emotiu i agradablement sorprenent. La veritat és que no es poden dir gaires coses més. Únicament, mostrar la meva fascinació per Denis Lavant, el protagonista d’aquest estranyíssim viatge, i que passa per un munt de registres i de personatges d’allò més dispersos i variats: una interpretació espectacular!!! Acompanyat, per cert, per Kilie Minogue i Eva Mendes.

Per últim, cal remarcar que ‘Holy motors’, en el seu pas pel festival de Sitges d’enguany, va obtenir el premi a millor pel·lícula, el premi de la crítica i el Meliès d’argent a la millor pel·Lícula europea. Leos Carax, per la seva banda, va ser guardonat amb el premi al millor director.

Us deixo una petita mostra de la pel·lícula. Es tracta de l’entreacte i ens ensenya el personatge de l’acordionista just abans de convertir-se en quelcom més fosc.

Conclusió: aquest cop deixo la conclusió a l’opinió de cadascú.

En Lucas és un mestre d’escola infantil en un petit poble del nord d’Europa que lluita per guanyar la custòdia del seu fill gran, que manté molt bona amistat amb la gent del poble i que comença una relació amorosa amb una de les treballadores de l’escola. Però de sobte, una de les seves petites alumnes s’inventa una història que portarà moltes conseqüències negatives en la vida d’en Lucas.

Thomas Vinterberg (director de ‘Submarino‘) va ser un dels fundadors del moviment Dogma 95 amb la pel·lícula ‘Celebración’, juntament amb altres directors com Lars Von Trier, i d’aquella època encara en queden alguns detalls en aquesta devastadora pel·lícula, com la quasi total absència de música o la il·luminació natural de l’acció. Tot plegat, contribueix a donar realisme i veracitat a una història basada en fets reals i que sorprén per la quantitat de casos semblants que s’han donat al llarg del temps arreu del món.

El protagonisme de la història recau en Mads Mikkelsen (conegut per encarnar a Le Chiffre a ‘Casino Royale’ i per ser el proper Hanníbal Lecter en la sèrie de televisió ‘Hannibal’), reconegudíssim actor danès, que va guanyar la Palma d’Or al passat festival de Cannes per el paper d’en Lucas, un home que veu com tothom li dóna l’esquena per culpa de la rumorologia i el malparlar de la gent. Tot i així, el millor del film és que no es centra en la seva persona únicament, sinó que desgrana com viuen aquest procés de demonització les persones properes a en Lucas, començant pel seu fill i acabant pel pare de la petita que s’inventa la història que origina tot el conflicte (una petita Annika Wedderkopp espectacular!!).

Conclusió: Quan Vinterberg fa una pel·lícula, no us la perdeu!!

Sense cap motiu aparent, i com si d’una malaltia contagiosa es tractès, els habitants de tot el món comencen a patir atacs aguts d’agorafòbia que arriben a causar la mort a qui s’atreveix a posar un peu a l’exterior. Mesos després del primer cas, la gent ha après a malviure en els interiors dels edificis on es va quedar reclosa. En Marc, acompanyat per l’home que anava a acomdiarar-lo de la feina, es veu obligat a creuar tot Barcelona i a superar un munt d’obstacles per retrobar-se amb la seva xicota.

Per a la seva segona pel·lícula, els germans Pastor han comptat amb un repartiment i un escenari més propers a casa nostra que pel seu debut a ‘Infectados’, i aquí és on guanyaran part de la seva audiència, sobretot a Catalunya i Barcelona. Perquè fa gràcia veure a actors catalans passejant per la ciutat arrassada i sotmesa a una realitat postapocalíptica. De fet, podríem substituir a en Marc en busca de la Júlia per en David de Can Peris en busca de la Marta a mode d’spin off de ‘El cor de la ciutat’. De fet, els dos personatges comparteixen actor, un madur Quim Gutiérrez; acompanyat per un Jose Coronado, que està molt bé en qualsevol paper que li ofereixin.

Respecte a la trama… Bé, tot és millorable. No estic dient que sigui un avorriment, senzillament no aporta gaire novetats i no aprofundeix massa en els canvis que experimenta l’ésser humà en situacions extremes. Sí que ofereix unes imatges portentoses i un missatge senzill i que queda obert a la reflexió de cadascú: plantejar-nos quin món deixem als nostres fills. Perquè tota la pel·lícula sembla una metàfora dels dies que estem vivint, on la tecnologia i els avenços que estem experimentant, ens estan aïllant de la resta del món.

El millor de la pel·lícula, al meu parer, són els flashbacks que ens transporten, com el títol del film ens avança, als últims dies abans de l’epidèmia. Llàstima que aquestes petites càpsules no ocupin més temps en el metratge. Les escenes d’acció estan comptades però són més que acceptables. I si alguna cosa cal destacar, és la qualitat de l’estil visual de la pel·lícula i els efectes especials i digitals que s’hi troben.

Conclusió: Pel·lícula per plantejar-se el tornar a l’inici de la nostra existència.

Adam i Eden són dos nens que es coneixen per casualitat i que amb el pas del temps s’acaben enamorant. L’únic inconvenient és que cadascun d’ells pertany a un món diferent amb una gravetat pròpia. Després de patir les conseqüències d’aquestes gravetats, tots dos hauran de lliutar per tornar a estar junts superant totes les lleis, humanes i naturals.

L’únic motiu que vaig trobar per veure aquesta marcianada és la originalitat de la proposta i l’atmòsfera de ciència-ficció que l’envolta. A part d’això, ‘Un amor entre dos mundos’ és una pel·lícula avorrida incapaç de deixar satisfet a cap espectador, estigui buscant una pel·lícula romàntica o un film d’acció. Perquè l’acció és pràcticament inexistent i la història romàntica és de les pitjors que es pot trobar al cinema. A més, Jim Sturgess i Kirsten Dunst, no peguen ni amb superglue.

Així que em trobo amb el següent dilema: a quina categoria la poso? Romàntica? Acció? Drama? Crec que triarè dues categories; per una banda la ‘ciència-ficció’ (lògic, oi?) i per l’altra banda la categoria de ‘catàstrofes’. No perquè sigui una pel·lícula de l’estil de ‘Terremoto perfecto’ ni coses per l’estil, sinó perquè és una autèntica catàstrofe que pel·lícules com aquesta s’arribin a comercialitzar i arribin a eclipsar altres estrenes immensament millors.

Conclusió: Mai ha existit aquesta pel·lícula.