Després d’un temps d’estar separats, en Sherlock Holmes i el seu amic, el doctor Watson, tornen a la càrrega per enxampar l’antagonista per excel·lència de Holmes, el professor Moriarty. La recerca els durà per diferents puns de la geografia europea i posarà a prova,  no només la seva vida, sinó també la seva amistat, les seves capacitats deductives i la seva habilitat pel combat.

Fa poc comentava de ‘Misión imposible: Protocolo Fantasma’ que era una pel·lícula amb un argument al servei de l’acció. Doncs bé, en la nova entrega del famós detectiu ens trobem tot el contrari. Una pel·lícula amb les dosis justes d’acció (i de molt bona qualitat, per cert) que centra la major part de l’atenció en els seus personatges. L’argument, però, no acaba de convèncer del tot: es tracta d’una trama senzilla, repleta de forats, errors històrics i solucions ‘patilleres’. L’únic punt negatiu del film.

Però si alguna cosa fa que sortís del cinema amb una molt bona sensació va ser per la tria del cast. Una Noomi Rapace guapíssima, un Jared Harris (Moriarty) esplèndid i un tàndem protagonista (Robert Downey Jr. – Jude Law) amb molta, moltíssima química. Les millors escenes són aquelles en les que es troben junts en Holmes i en Moriarty mantenint una conversa, aparentment tranquil·la, però plena de tensió.

L’aspecte visual també està molt cuidat i regala una de les millors escenes d’acció que he vist en els últims temps. La fugida de la fàbrica d’armes a través del bosc nevat és espectacular. Conclusió: molt bona tria per anar al cinema, per passar una bona estona i gaudir d’una pel·lícula plena d’acció, enigmes i, sobretot, molt d’humor.

Aquest fet és el primer despropòsit que se’n deriva de la Llei SOPA que s’ha aprovat en els Estats Units (terra d’oportunitats). Una Llei que lluita contra la pirateria i en protecció de la propietat intel·lectual i els drets d’autor. Una llei que pot semblar, en aparença, lícita, però que va més enllà, posant en perill webs com la Viquipèdia (que ja va mostrar el seu rebuig blindant els seus continguts durant 24 hores) i el mateix WordPress (que va fer el mateix). Però més enllà de discutir sobre la conveniència, o no, d’aquesta SOPA, vull fer una reflexió sobre el servidor que oferia pel·lícules, sèries i altres continguts en streaming.

Com a seguidor i amant del cinema reconec que he estat asidu al servidor Megaupload. Això no vol dir que hagi deixat d’anar al cinema. No es pot comparar veure una pel·lícula en una petita pantalla d’ordinador que en una gran pantalla de cinema, amb un so molt millor, una qualitat indubtable i una bona butaca. Però tot i així és impossible no recòrrer a aquest tipus de plataformes per diverses raons:

1.- La gran diversitat de propostes cinematogràfiques d’avui en dia fa impossible l’anar al cinema cada cop que es vulgui veure una pel·lícula. S’estan estrenant un promig de 7-8 pel·lícules setmanals, amb la qual cosa hauríem d’anar al cinema un cop al dia per estar-ne al corrent de totes les estrenes.

2.- Els preus del cinema s’han anat encarint més i més fins a punts insostenibles. Sort d’alguns cinemes que ofereixen descomptes i fa més agraït entrar en una sala. Pagar 8 euros, o més, per veure una pel·lícula és exagerat. A més, qui està convençut de fer-ho anirà a veure una pel·lícula que estigui segur que li agradarà. Ja no existeix això de posar-se davant una cartellera i decidir en l’últim moment què es veurà: corres el perill de pagar 8 euros per veure ‘Alvin y las ardillas 3′

3.- La desaparició constant de cinemes de barri ha fet que proliferin les multisales. O el que és el mateix, ‘l’amor pel cinema’ s’ha anat substituint per ‘amor al negoci’. Això què vol dir? Doncs que a les multisales només es poden trobar aquells blockbusters que asseguren una bona recaudació en detriment de la qualitat cinematogràfica que s’exposa. En canvi, pel·lícules petites i de bona qualitat s’estrenen en petites sales que es poden comptar amb els dits d’una mà. Què faig si vull veure la última de Godard, ‘Film socialisme’? O la miro per Internet o vaig a Galicia, a veure si en alguna sala la projecten. També em puc esperar un any a que surti en DVD i l’hagi de comprar per Amazon.

4.- Hi ha una quantitat ingent de pel·lícules que no s’arriben a estrenar en el nostre país; i que no s’estrenaran mai. És curiós com, a vegades, s’estrena un film de fa 10 anys amb el reclam publicitari de ‘Inèdit al nostre país’.

5.- Als EEUU estan proliferant les plataformes que ofereixen cinema en streaming de forma legal per una petita quota mensual. L’Spotify del cinema allà és NetFlix. Aquí es comença a moure el mateix sistema, que podria ser la solució a tota aquesta problemàtica. Ja tenim la Filmotech o el Filmin, que ofereixen un bon catàleg, però encara reduït, a un bon preu, com si d’un videoclub es tractés. Però aquest sistema encara no està arrelat, i això fa que encara no sigui una solució definitiva.

6.- Per últim parlar de les sèries. Els EEUU són uns grans creadors de sèries. Ningú em portarà la contraria amb això, crec. I a la televisió estatal ens arriba una porció mínima d’aquestes sèries. Per això, si volem veure sèries de qualitat, la nostra única opció és veure-les a través d’Internet. Alguns podreu dir: ‘I què passa amb les produccions nacionals?’  Vinga, va, no em feu riure. Només cal veure la última sèrie que ha començat a antena 3: ‘La fuga’; un calc de ‘Prison Break’, i ni tan sols s’han molestat a canviar el títol.

En resum, la pirateria és més o menys qüestionable (sobretot el fer-se d’or amb les idees d’un altre), però l’accés a la major part de continguts audiovisuals és possible, únicament, gràcies a la tasca de servidors com Megaupload. Esperem que el sistema del cinema en streaming legal no trigui a instal·lar-se i poguem gaudir novament del cinema de qualitat a bon preu.

]]> http://criticdecine.wordpress.com/2012/01/23/megaupload-primer-contagiat-per-la-sopa/feed/ 11 Crític de cine http://criticdecine.wordpress.com/2012/01/17/donnie-darko-richard-kelly/ http://criticdecine.wordpress.com/2012/01/17/donnie-darko-richard-kelly/#comments Tue, 17 Jan 2012 17:49:09 +0000 Crític de cine http://criticdecine.wordpress.com/?p=325 ]]>

Fa uns dies que no paro quiet i m’està costant molt posar-me al dia de les pel·lícules que tinc pendentes per veure, així que he aproftat per revisar aquesta cinta de paranoies adolescents estrenada el 2002. Donnie Darko és un adolescent amb considerables problemes emocionals que esquiva la mort en caure un motor d’avió a la seva habitació. Guiat per Frank, un gran conill imaginari, realitzarà un seguit d’actes vandàlics que el portaran per un món ple de fantasies, paranoies i viatges en el temps.

Aquesta pel·lícula va passar sense pena ni glòria per les taquilles de tot el món. Més tard, amb la força que té el boca-orella i la distribució dins el mercat comercial, la cinta es va convertir ràpidament en un fenòmen entre la joventud i es va acabant convertint en una pel·lícula de culte. Des del meu punt de vista, “Donnie Darko” està una mica sobrevalorada. Ens trobem un guió fluix i poc natural al que se li hauria pogut treure molt més suc; la interpretació dels actors no és res de l’altre món, sobretot un jove Jake Gyllenhaal que crec que no acaba d’explotar totes les possibilitats dramàtiques de Darko i el ritme és lent per tractar-se d’una pel·lícula amb una important dosi de fantasia (sobren totes les escenes on surt Drew Barrymore, que intepreta un personatge gens important per la trama; però és clar, és productora executiva, aíxi que ella voldria tenir el seu paper)

Però no ens enganyem, té importants punts positius que han recolzat que aquesta pel·lícula arribi a la categoria “de culte”. Per una banda el director, Richard Kelly, que debutava en el llargmetratge i ja apuntava maneres. Per una altra banda, la banda sonora ens ajuda a entrar en aquesta atmòsfera paranoide de la que és presa el protagonista (magnífics els últims minuts amb la música de “Mad world” de REM). També són importants tots els interrogants que queden oberts; la pel·lícula ens mostra els racons més foscos de la personalitat de Darko i com es va endinsant en un món de ciència-ficció, de viatges en el temps i al·lucinacions tangibles. Kelly ens fa dubtar en tot moment, confonent-nos al llarg de tot el metratge sense donar una sola explicació deixant un missatge ben clar: que la interpretació de tot el que passa i de l’inquietant final, queda en les nostres mans.

Si voleu veure una altra opinió, us recomano passar-vos pel blog de Lu “Say what you want” on hi trobareu la seva crítica.

Avui he agafat la màquina del temps i m’he plantat al 1955, l’any que es va estrenar la primera i única pel·lícula dirigida per l’actor britànic Charles Laughton: “La noche del cazador”, una pel·lícula que ens presenta a Harry Powell, un predicador que, manat per Déu, viatja assassinant a totes aquelles dones impures que es troba pel camí. Un dia, a la pressó, es creuarà amb un home condemnat a mort qui li confesa tenir 10000 dòlars amagats en un lloc que només coneixen els seus dos fills. En sortir de la pressó, Powell aconseguirà enamorar la vidua del seu company de cel·la i aterroritzarà als nens per fer-se amb els diners.

Aquest clàssic del cinema, en el seu moment desprestigiada pel públic de l’època (motiu pel qual Laughton no va voler continuar filmant), és una manifestació expressionista que, a través d’una atmòsfera de fàbula, fa una al·legoria del bé i el mal. Les paraules “amor” i “odi” tatuades en els dits del predicador, aquest malvat personatge enfrontat a la bona senyora Cooper, la inocència infantil contra l’avarícia adulta són alguns dels exemples d’aquesta disjuntiva eterna. Cal destacar, sobretot, al paper del director de fotografia Stanley Cortez que, a través del joc amb les ombres i els contrallums, ens endinsa en un món oníric, de conte de fades, que forma la imatge de la pel·lícula. També de destacar són la interpretació del jove Billy Chapin, en qui recau gran part de la interpretació i, també, de Robert Mitchum en el paper de la seva vida com al predicador Henry Powell.

Tot i algunes incongruències de guió, situacions una mica estranyes avui en dia, denotacions clarament religioses (per mi és un punt negatiu) i un final de pel·lícula completament aniticlimàtic, estem davant una obra mestra, un clàssic que hauria d’estar a les videoteques de qualsevol amant del cinema. Bondat o maldat? Quan acabeu de veure-la, decidiu.

Un grup d’astronautes viatgen a la lluna amb l’objectiu de recollir mostres de la seva superfície. Allà es trobaran amb quelcom inimaginable i perillós que farà que hagin de lliutar per salvar la vida.

Continua la moda que un bon dia va iniciar ‘El proyecto de la bruja de Blair’ sobre les pel·lícules de terror gravades amb poc pressupost i un punt de vista subjectiu de la càmera. La principal diferència entre aquesta pel·lícula i ‘Apollo 18′ és la originalitat de la proposta. ‘El proyecto de la bruja de Blair’ va ser un esdeveniment cinematogràfic, però en aquests dies en que s’està abusant d’aquest sistema, ‘Apollo 18′ reflecteix una manca d’originalitat esperpèntica; la qual cosa no vol dir que no funcioni a nivell econòmic. De moment està essent un fenòmen (parlo de l’estil, no de la pel·lícula) que mou masses al cinema i si ho dubteu, només cal veure els números de ‘Paranormal activity 3′, que no aporta res de nou a les dues anteriors.

Com a detall, comentar que la pel·lícula es va estrenar al festival de cinema de Sitges on també es va estrenar ‘Emergo‘ amb les mateixes característiques que ‘Apollo 18′. Cinema de terror, barat, senzill i…previsible?

L’actor Ryan Gosling es posa en la pell d’un especialista de cinema i conductor expert en atracaments a temps parcial. La seva vida, que vagareja entre la rutina i la il·legalitat, es veu de cop invaïda per la pressència de la seva veïna Irene i el seu fill. Un seguit d’esdeveniments porten al personatge de Goslin a entrar en conflicte amb el mafiós més poderós de Los Angeles. Des d’aquest moment, la violència i el perill l’assatjaran en tot moment.

Una de les poques pegues que té la pel·lícula és que la crítica i els comentaris de tots aquells que l’han vist semblen unànims a l’hora d’anomenar-la com un objecte de culte i forta candidata als Oscars. Les paraules de lloança semblen no tenir fi per aquest thriller que, segons diuen, es remonta al cinema dels anys vuitanta (època que no vaig viure gairebè) i això va fer que les meves expectatives fossin majúscules. Com era de suposar, no les va complir, i per això potser encara tinc una mica de confusió després de veure-la. Tot i això, no li trec gens de mèrit a una posada en escena sobèrbia, amb un pròleg magníficament planejat i realitzat i amb un guió sòlid.

La inexpressivitat de Gosling és comparable a la manca d’expressió de la màscara que porta quan roda escenes d’acció com a especialista. I aquí és on rau la complexitat del seu personatge. El feeling que té amb Irene, gran interpretació de Carey Mulligan, és palpable i real. El ritme pausat que desprén el film es veu trencat per memorables i violentes escenes d’acció (quedarà a la memòria l’escena de l’ascensor) que ens van descobrint mica en mica la naturalesa del protagonista. De ben segur que Michael Mann ha quedat encantat amb la pel·lícula.

El jove Shane Acker es va proposar elaborar un curtmetratge d’animació com a projecte final d’estudis. Aquell curt li valer alguns premis i reconeixements dins el món de l’animació. El curt va arribar a mans d’especialistes i visionaris del cinema animat com, per exemple, Tim Burton, que encantat amb el resultat del curt, va decidir produir un llargmetratge basat en la mateixa història i el mateix personatge.

En tractar-se d’una pel·lícula d’una hora i quart, aproximadament, l’argument és més complexe i els personatges estan molt més treballats, arribant a conèixer la resta de ninots de drap, els quals s’han d’ajuntar i unir forces per lluitar contra les màquines que han arrassat el món. Abans de morir, el seu inventor els dota d’una part de la seva ànima i dels seus sentiments humans; així el valor, l’enginy, l’egoïsme, la violència, la por,… s’ajunten amb un objectiu comú. Sense cap humà viu que els pugui ajudar, aquestes petites criatures han de serveir-se del seu valor i el seu enginy per fer front a un perill molt pitjor que el gos (o tigre, o llop,…) mecànic que els persegueix.

Una història plena d’acció, imaginació i emoció que mostra com l’ànima de les persones pot arribar a canviar el món. Per mí, és una pel·lícula que esta lluitant aferrissadament amb ”Up” i “Toy Story3″  com a millor film d’animació. Gaudiu del curt i, si podeu, gaudiu encara més de la pel·lícula.

Abans es podia trobar el curt per internet, però sembla que l’han tret. En el seu lloc fico el tràiler de la pel·li, però continuaré buscant el curt per posar-vos-el.

Un grup d’excavadors troben en una muntanya perduda de Lapònia el que sembla ser el Pare Noel. A partir d’aquest moment, començaran a succeïr un seguit de successos estranys i s’anirà coneixent la veritable condició del que fins ara ens havien venut com el simpàtic home vestit de vermell. Una història plena d’intriga i terror que impacta amb la imatge nadalenca típica. Protagonitzada per un grup d’actors finesos i suecs, desconeguts per les nostres terres, la pel·lícula ofereix imatges pel record i un gir de guió inesperat, efectiu i sorprenent que comporta un dels punts més forts del film.

La idea original de la pel·lícula és del mateix director que va signar, el 2003 i el 2005, un parell de curtmetratges sobre la mateixa temàtica; més subtils i menys terrorífics però igual d’efectius i amb els mateixos protagonistes. He decidit no posar el tràiler original de la pel·lícula (el podeu veure en aquest post) i penjar-vos els dos curtmetratge originals, subtitulats en castellà, perquè tingueu un petit tast del que arriba aquest Nadal. Només queda desitjar-vos a tothom un Bon Nadal i una bona entrada al 2012.

Tom cruise torna a posar-se en la pell de Ethan Hunt per quarta vegada per tornar a salvar el món (i sobretot els Estats Units) davant d’una amenaça de guerra nuclear. Aquest cop, però, ho haurà de fer tot sol, sense el recolzament del seu govern, que tracta els agents de l’FMI com a terroristes. Al costat de Hunt, un reduït grup d’agents l’acompanyaran en la seva missió impossible.

El nou lliurament d’aquesta franquicia que ha reaparegut després d’uns anys de rumors no aporta res de nou al gènere i, fins i tot, perilla la seva condició com a pel·lícula d’acció destacable per damunt les altres. En aquesta quarta entrega es perd totes les senyes d’identitat que la primera pel·lícula va marcar amb bones escenes d’acció i, sobretot, una bona trama enrevessada plena de traicions i coses (i persones) que no són el que semblen. L’argument d’aquesta fantasmada protocolària sembla extret d’un videojoc on els protagonistes van aconseguint objectius que els porten a les següents fases fins arribar al dolent final. Un guió molt lineal que queda recolzat, magníficament cal dir, per unes escenes d’acció espectaculars i ben buscades però que rasquen molt l’exageració. El film, a més, ens deixa un final per oblidar des del moment en que s’abandona la sala del cinema; pitjor no és pot fer.

El cast és, potser, el que salva la proposta, amb un Tom Cruise en la seva línia (que interpreta totes les seves escenes d’acció, renunciant a dobles) i amb la incorporació de Jeremy Renner, cridat a agafar el relleu de Cruise (si aquest el deixa), Paula Patton i Simon Pegg, que aporta el toc d’humor necessari per fer passar les dues hores de metratge. Michael Nyqvist (el Mikael Blomkvist de la saga Millenium sueca) aporta el toc de maldat a la pel·lícula.

Així que si voleu veure una pel·lícula entretinguda quan no tingueu ganes de trencar-vos gaire els cascos i amb grans dosis de pirotècnia visual, aquesta és la vostra proposta. Per últim, us deixo un videoclip del making of d’algunes de les escenes més espectaculars de la pel·lícula rodades al Burj Khalifa, l’edific més alt del món, on queda reflectit el valor de Cruise alhora de jugar-se la pell.

Aprofito l’estrena en DVD per comentar una pel·lícula que va quedar pendent durant el llarg temps que el bloc va estar en stand by: ‘Super 8′.

En una petita població dels estats units, un petit grup de joves està disposat a gravar una pel·lícula amb la seva càmera de Super 8. Durant el rodatge, presenciaran un accident de tren que tindrà conseqüències que mai haurien imaginat. De sobte, al poble, comencen a desparèixer coses…i persones. El misteri, l’enigma i les rialles estan assegurades.

J.J.Abrams, de la mà d’Steven Spielberg, ens transporta al món d’E.T’ amb aquesta revisió del clàssic que manté els mateixos ingredients: nens, extraterrestre, humor i el govern ficant els nasos pertot arreu; això sí, fent ús de les últimes tecnologies i afegint un espectacle pirotècnic excepcional. La pel·lícula, a més, és un homenatge a totes aquelles backyard movies amb les que es van iniciar directors com Spielberg, George Lucas o Peter Jackson amb les seves càmeres portàtils.

La pel·lícula funciona senzillament pel repartiment de joves actors, tots ells desconeguts, que han sorprés a tothom amb una actuació impecable (destacant el protagonista Joel Courtney i la germana de Dakota Fanning, Elle Fanning, que aconsegueix arribar-nos al cor), uns tocs d’humor genials i un feeling palpable entre tots ells. L’extraterrestre -no us preocupeu que no us esgarraré res de la pel·lícula- ha estat un dels secrets millors guardats i aquí hi ha la clau perquè la pel·lícula generés tanta expectació. Però per la meva part, trobo que li falta tot el carisma que va obtenir E.T., amb el qual ens identificàvem plenament. La banda sonora, de Michael Giacchino (que ja va treballar amb la sèrie ‘Perdidos’ produida pel mateix Abrams) és magnífica i està a l’alçada de la composició que John Williams va fer per la pel·lícula de l’extraterrestre que volia tornar a ‘su caaaassaaaaa…’

Així que ja sabeu, gran pel·lícula que alguns poden titllar de blockbuster (i no sense raó) però que segur que agradarà als qui agradi la ciència-ficció barrejada amb tocs d’humor i una història molt humana al darrera. Per cert, no us aixequeu de la butaca en començar els títols de crèdit perquè, se’ns dubte, en aquest minuts està la millor part de tot el film. Ja ho veureu.