DONNIE DARKO (Richard Kelly)

Fa uns dies que no paro quiet i m’està costant molt posar-me al dia de les pel·lícules que tinc pendentes per veure, així que he aproftat per revisar aquesta cinta de paranoies adolescents estrenada el 2002. Donnie Darko és un adolescent amb considerables problemes emocionals que esquiva la mort en caure un motor d’avió a la seva habitació. Guiat per Frank, un gran conill imaginari, realitzarà un seguit d’actes vandàlics que el portaran per un món ple de fantasies, paranoies i viatges en el temps.

Aquesta pel·lícula va passar sense pena ni glòria per les taquilles de tot el món. Més tard, amb la força que té el boca-orella i la distribució dins el mercat comercial, la cinta es va convertir ràpidament en un fenòmen entre la joventud i es va acabant convertint en una pel·lícula de culte. Des del meu punt de vista, “Donnie Darko” està una mica sobrevalorada. Ens trobem un guió fluix i poc natural al que se li hauria pogut treure molt més suc; la interpretació dels actors no és res de l’altre món, sobretot un jove Jake Gyllenhaal que crec que no acaba d’explotar totes les possibilitats dramàtiques de Darko i el ritme és lent per tractar-se d’una pel·lícula amb una important dosi de fantasia (sobren totes les escenes on surt Drew Barrymore, que intepreta un personatge gens important per la trama; però és clar, és productora executiva, aíxi que ella voldria tenir el seu paper)

Però no ens enganyem, té importants punts positius que han recolzat que aquesta pel·lícula arribi a la categoria “de culte”. Per una banda el director, Richard Kelly, que debutava en el llargmetratge i ja apuntava maneres. Per una altra banda, la banda sonora ens ajuda a entrar en aquesta atmòsfera paranoide de la que és presa el protagonista (magnífics els últims minuts amb la música de “Mad world” de REM). També són importants tots els interrogants que queden oberts; la pel·lícula ens mostra els racons més foscos de la personalitat de Darko i com es va endinsant en un món de ciència-ficció, de viatges en el temps i al·lucinacions tangibles. Kelly ens fa dubtar en tot moment, confonent-nos al llarg de tot el metratge sense donar una sola explicació deixant un missatge ben clar: que la interpretació de tot el que passa i de l’inquietant final, queda en les nostres mans.

Si voleu veure una altra opinió, us recomano passar-vos pel blog de Lu “Say what you want” on hi trobareu la seva crítica.