HEROIS (Pau Freixas)

En l’actualitat, Sala és un important publicista que es dirigeix a una important reunió. Pel camí es troba amb una autoestopista amb qui pateix més d’un “incident”. Ell no ho sap (o no s’enrecorda) però la noia que recull és una antiga coneguda. Una noia amb qui recordarà aquell estiu dels anys 80 en què les seves vides canviarien per sempre. Un estiu marcat per l’amistat, el pas a l’adolescència i la lluita per una cabana màgica que compleix els desitjos d’aquells que l’aconsegueixen.

“Herois” és un film semi-autobiogràfic de la vida de Pau Freixas i, perquè no dir-ho, de la vida de molts de nosaltres. Qui la vegi, sens dubte recordarà aquells estius a la casa del poble, amb els amics, els pantalons extremadament curts, els refugis per escapar de la mirada dels pares, les aventures al bosc, la música,… Tota l’ambientació de la pel·lícula està calculada al mil·límetre i això permet que ens hi capfiquem de ple en les peripècies d’un petit grup d’amics que viuran els moments més màgics i, alhora, durs de la seva vida.

El cast és increíble. No sempre podem dir que veiem algun conegut a la pantalla, però en aquest cas és diferent: en el film hi apareix l’Albert Adrià, amic i conegut de l’Hospitalet amb un petit paper d’un personatge molt important. Les interpretacions dels adults són molt correctes; però és clar, si tenim a la pantalla a Lluís Homar, Emma Suárez, Constantino Romero, Eduard Fernández, Àlex Brendemühl i Eva Santolaria, entre d’altres, l’espectacle està assegurat. Però les millors interpretacions se les queden els petits del film: Ferran Rull, Àlex Monne, Mireia Vilapuig, Joan Sorribes i Marc Balaguer. Gràcies a ell, el film adopta una alegria i una naturalitat essencials.

Però se’ns dubte, el que més m’ha agradat del guió de Freixas i d’Albert Espinosa és la barreja que aconsegueix entre comèdia i drama. Totos dos signen una tragicomèdia amb molts moments divertits i seqüències amb un clar objectiu lacrimògen. Tot i així, és una pel·lícula que evita cert nyonyerisme tot eludint estereotips típics d’aquest tipus de llargmetratges i comptant amb una bona carta a la màniga; tot acompanyat per unes gran cançons d’època (el “Forever Young” fa saltar més d’una llàgrima). En definitiva, molt i molt bona recomanació; porteu kleennex que segurament us faran falta per acabar de veure aquest magnífic film.