HI HAVIA UNA VEGADA… UNA “SPOOF”

Ja fa uns quants anys des que “Scary Movie” va crear un nou concepte de pel·lícula que va rebre el nom de spoof movie. Aquest tipus de films es basen en paròdies i caricatures d’altres èxits cinematogràfics, normalment d’un gènere comú. En el cas d’”Scary Movie”, les pel·lícules de terror. En aquesta, “Scream” i “Se lo que hicisteis el último verano”, eren versionades quasi fidelment a les originals però inserint-hi tonelades d’humor de tots els colors: negre, verd,… Degut a la qualitat del film (no una obra mestra, però sí se la de reconèixer un bon cinema d’humor) i la originalitat de la proposta, aquesta primera spoof va guanyar l’èxit que es mereixia. I com a Hollyood no deixen passar aquestes oportunitats, ràpidament van començar a idear i crear una segona part.

En aquesta “Scary Movie 2″, “La guarida”, “El exorcista” i, fins i tot, “MIsión imposible” eren parodiàdes. Però aquest cop amb un humor més previsible, barat i fàcil. El film va tenir bona acollida, seguida de l’èxit de la seva predecessora; però les crítiques no van ser tant benevolents. Tot i així a recaudació va permetre una tercera part… i fins i tot una quarta!!! Cada film nou perdia una bona quantitat de motius per veure-la, convertint la saga en un conjunt de films completament oblidables i prescindibles.

Però no només van seguir amb les paròdies de pel·lícules de terror. Van haver de versionar pel·lícules d’herois, de catàstrofes o d’aventures. D’aquestes van sorgir “Epic Movie” (l’única pel·lícula que he deixat  ala meitat per avorrida i insofrible), “Disaster Movie” i “Hero Movie” Totes iguals de podrides i prescindibles que les seqüel·les de l’exitosa “Scary Movie”.

Ara, a Espanya, arriba “Spanish Movie”. El títol em fa patir, ja que si han intentat imitar les homònimes angleses, tenen el fracàs assegurat. Seguida de no masses bones crítiques, la pel·lícula ret un homentatge força personal al cinema espanyol, reconeixent-li la distinció que s’està mereixent en els darrers anys amb films com “Los otros”, “El orfanato”, “Mar adentro”, “Voler”, “No es país para viejos” (que és americana, però surt el Bardem”, “El laberinto del Fauno”, “Los lunes al sol” i un llarguíssim etcètera. A més, no hem d’oblidar que hi participa el mateix Leslie Nielsen (gran actor de la saga “Agárralo como puedas”. No la he vist i li donaré una oportunitat, però després d’escoltar les crítiques, crec que no em gastaré els diners per anar-la a veure al cinema. Prefereixo guardar-me’ls per “Avatar” o “Donde viven los monstruos”.

LA NIEBLA (Frank Darabont)

Una altra adaptació d’Stephen King genial. Després de dues adaptacions més (La milla verde i Cadena Perpetua) i una altra en camí (La larga marcha), Frank Darabont dirigeix una història més sobrenaturals que les altres anteriors. Una espessa boira oculta un petit poble d’estiu en una població nordamericana. Un grup reduït de gent, reclosa en un supermercat, observa com les finestres es tornen blanques, impossibilitant-los de veure què hi ha més enllà; què oculta la boira. Éssers extraordinaris, bèsties horribles i mortals d’una altra dimensió amb una fam inacabable.

Però la pel·lícula va molt més enllà del terror a aquestes bèsties. La pel·lícula tracta del terror cap a les pròpies persones en situacions límits. I és que el pitjor enemic de les persones en aquesta pel·lícula (i en la vida real moltes vegades) són les pròpies persones. El film ens mostra com poden arribar a ser pitjor les persones que aquest éssers desconeguts i fantàstics amb desitjos de tastar la sang humana. Més moments de tensió entre els supervivents que de por cap a les criatures ens esperen dins el claustrofòbic, tot i que gran, supermercat.

Sens dubte, no us podeu perdre el final. S’ha de dir que la pel·lícula és una gran adaptació del relat “La Niebla” (com no) pel que fa a fidelitat al llibre. Poques pel·lícules són tant fidels a la història i al desenvolupament d’allò que passa. El director només s’ha prés la llibertat de modificar el final. Petita, però alhora, grandiosa escena final. El propi Stephen King va confesar que si se l’hagués ocorregut a ell aquest final, l’hauria inclós en el llibre. Dur, cruel i magnífic. Un dels millors finals de pel·lícula de la història, per mi.

Com ja vaig fer amb la crítica de 1408, us recomano abans llegir-vos el llibre. Com sempre, molt millor que la pel·lícula, tot i que aquesta, com ja he comentat, li fa molta justicia.

CELDA 211 (Daniel Monzón)

Sens dubte, una de les millors pel·lícules españoles que he vist mai!!!

Un noi jove arriba a la pressó de la qual serà treballador a partir del dia següent, amb tanta mala sort que esclata un motí amb ell a dins. El fet de ser un desconegut li dóna la oportunitat de sobreviure dins d’aquell infern, fent-se passar per un d’ells i guanyant-se la confiança del cap dels pressos, un tio perillós anomenat “Malamadre” i interpretat  per un Luís Tosar esplèndid i genial imitador de la veu del Sabina.

Observant-la críticament, la veritat és que no aporta gaire coses al cinema de motins i de pressons: violència, funcionaris corruptes, tractes i “trapicheos” entre els pressos i els policies,… Tot i així, introdueix un tema delicat: els amotinats fan rehens a tres pressos, terroristes d’ETA. Això provoca un seguit de reaccions a nivell estatal en diferents pressons on la presència d’etarres és majoritari. Un bon embolic, la resolució del qual no només està en mans dels negociadors i dels Geos, sinó també en la voluntat del jove funcionari amotinat i del seu enginy que el portarà a passar situacions de tot tipus.

La pel·lícula, tot i ser española, sembla estar gravada als estats units. Els plànols que fan, algunes seqüències, la manera com està rodada, l’estructura de tot el film,… Sembla que el cinema español es va ficant al dia de mica en mica. No és d’estranyar ja que la quantitat de subvencions que ha rebut aquesta pel·lícula és espectacular. Els dos primers minuts de cinta estan dedicats a enumerar totes les televisions, governs i associacions que hi han posat calers. Justa abans de la seqüència d’inici que és esgarrifosament real i cruel. Un començament digne de Hollywood.

Poca cosa més a dir; pel·lícula molt recomanable per la seva estètica, l’interpretació dels actors i actriu i per ser la primera pel·lícula española que m’agrada en força temps.

Poca cosa més a dir. Molt recomanable

SLUMDOG MILLIONAIRE (Danny Boyle)

Acabo d’arribar de l’FNAC, i m’he comprat aquesta fantàstica pel·lícula, sorprenent guanyadora de 8 Òscars, incloent-hi la millor pel·lícula i la millor direcció. Inspirat en el programa televisiu “Qui vol ser milionari?” (però sense el Carlos Sobera, quina pena!!) la pel·lícula epxlica la història de com un noi normal i corrent està a punt de guanyar la màxima xifra d’aquest programa. Durant el primer programa encerta totes les preguntes menys una, ja que s’acaba el temps just abans d’aquesta. En sortir del plató, és arrestat i acusat de trampós. Durant l’interrogatori anirà explicant com coneixia cadascuna de les respostes, relacionades amb algun fet de la seva vida, des de la més pura infància fins a l’actualitat. Només el destí sap si aquest noi és mereixedor, o no, del preuat premi.

La pel·lícula és dura i, alhora, tendre i emotiva. La infància del pobre Jamal Malik (el noi concursant) i el seu germà passa per un conjunt de desgràcies que enforteix la relació entre aquests: la mort de la mare essent ben petits, la prostitució il·legal de nens i nenes a la India,… ; però tot es barreja amb bones dosis d’humor i optimisme.

La fotografia és genial. Hiperactiva i frenètica quan cal, emotiva i cruel. La música és un altre aspecte a destacar d’aquest meravellós film. Una barreja de música americana i made in bollywood. De fet, tota la pel·lícula és un homenatge d’amèrica al cinema indi, competència creixent, imparablement, a Hollywood. Un reconeixement a un tipus de cinema que està causant furor i que guanya adeptes cada dia.

Els actors són genials, començant pel protagonista i pels nens que representen a ell mateix de petit i al seu supervivent (massa) germà. Tampoc cal oblidar el paper del presentador del concurs, un personatges que comences odiant, després t’estimes i al final ja no saps què pensar d’ell.

Resumint, gran pel·lícula, digna d’estar en qualsevol prestatgeria de qualsevol casa. Una sorpresa que una pel·lícula tant bollywoodiana hagi passat a la història per la gran quantitat de guardons aconseguits de la mà de Hollywwod. I és que, realment, s’ho mereix. VISCA BOLLYWOOD!!!!

PARANORMAL ACTIVITY (Oren Peli)

Amb una posada en escena semblant a “REC”, en un principi aquesta pel·lícula no em va cridar l’atenció. Venia precedida de molta fama als estats units i aquest va ser el motiu pel qual la vaig mirar. He de dir que és de les vegades que pitjor ho he passat veient una de terror. I és que no calen monstres terrorífics, possessions infernals o banys de sang exagerats. Aquesta pel·lícula juga amb la imaginació dels espectadors.

Una parella, després d’experimentar sucessos paranormals, decideix provar de gravar-los per conèixer a que s’enfronten. Potser és un veí que els assatja, potser és producte de la seva imaginació tots els sorolls que escolten, o potser és una presència que viu d’okupa a la seva casa. A mida que avancen els dies, i la parella veu trontollar la seva relació, la cosa que viu amb ells es va fent més i més present i agressiu; la qual cosa provoca que la pel·lícula segueixi un ritme de tensió i suspens in crescendo.

Aquestes escenes que posen el cor a mil succeeixen de nit, així que la tensió s’apodera del nostre cos quan veiem els protagonistes ficant-se al llit i com el rellotge de la càmara va avançant de mica en mica. El silenci és la millor arma de la pel·lícula (carent completament de música), crea el suspens necessari que fa que ens anem preguntant “Haviam què passarà?”. La imatge mostra el llit de la parella i una porta oberta que enfoca al passadís i un munt de portes amb les llums obertes per no perdre’n cap detall. Només el fet de mirar cap a la porta ja ens fa imaginar que qualsevol cosa pot aparèixer o passar.

És aquesta suggestió la que fa que ho passis malament durant les nits que mostra el film. Una sensació semblant a la que vaig tenir quan vaig veure “Darkness” de Jaume Balagueró (per mi, la millor pel·lícula de terror) on l’acció terrorífica succeeix només de nit. Una sensació de tensió i, alhora, lleugeressa quan veus que es fa de dia.

El millor d’aquesta pel·lícula és el ritme que va seguint i la demostració de com una pel·li feta amb dos duros pot arribar a convertir-se en un èxit sense precedents. El pitjor, la reacció dels protagonistes als successos paranormals. Al principi actuen com si fos una cosa normal i, fins i tot, divertida!! Actuació que aviat acaba quan veuen que pot ser més perillós del que pensaven.

En definitiva, no apta per a cardíacs que, tot i mancar-hi “sustos” imprevisibles, ens summeix en una tensió constant i un sentiment d’angoixa que fan impossible no desviar la mirada durant les escenes de llit. Un horror de pel·lícula.

EL MAQUINISTA (Brad Anderson)

Una de les millors pel·lícules que he vist mai. L’argument explica la penosa existència d’un home, extremadament prim, que pateix insomni des de fa un any. La manca de son i un accident fortuït a la feina (on un company perd el braç) el tornen completament paranoïc. Creu qeu tothom el vol veure mort; comença a veure persones que, pel que sembla, no existeixen; apareixen estranyes notes a la seva nevera,… Un seguit de successos que es van tornant més estranys a mida que avança el film. Una molt bona visió del que Dostoievsky (crec que ho he escrit bé) anomenava el “sentiment de culpa”.

Es tracta d’una d’aquelles pel·lícules que entens al final, quan s’explica tot; i és aleshores quan lligues tots els caps. Una ressolució molt ben buscada, sorprenent, i un gran final de pel·lícula. Lenta, s’ha de reconèixer, però addictiva i paranoica. Per molt que al tràiler pugui semblar un film de terror, no ho és pas.

Christian Bale es surt en aquest paper extrem i pel qual va haver de patir en primera persona els efectes d’aquest estat físic (va haver de menjar, únicament, una poma diària durant tot el rodatge) i això que just després d’aquesta, es va haver d’engreixar i recuperar músculs per gravar “Batman Returns” Un canvi físic brutal i sacrificat. L’actor s’introdueix en la pell d’un home desgraciat i confús en un món on costa distingir entre allò real i allò creat en l’inconscient més profund.

Com a detall curiós, s’ha de dir que la pel·lícula va ser gravada a Barcelona. Es pot reconèixer una torre en forma de copa que es troba a El Prat, alguns carrers de Barcelona i, fins i tot, el Tibidabo, al qual han afegit un passatge del terror dels antics (d’aquells amb vagonetes i marionetes esgarrifoses), res a veure amb el Hotel Krueger.

Així que prepareu un gran bol de crispetes i conscienceu-vos per anar perduts tota la pel·lícula fins el final. Quan l’hague acabt de veure, al cap d’un temps, torneu-la a mirar. Ja veureu com ho enteneu tot, tot  i tot.

GAMER (Mark Neveldine / Brian Taylor)

Pel·lícula futurista i de conspiracions inspirada en el món en alça dels videojocs portat al següent nivell: el videjoc amb persones reals. Us imagineu el joc del Sims però on els personatges que controlem fossin éssers humans reals, que cobressin diners per sotmetre’s a aquesta moderna forma d’esclavitud? Això és el que planteja aquest film amb un programa anomenat “Society”, on qualsevol persona pot controlar un home o una dona, vestir-la com vulgui i fer allò que vulgui que faci… el que vulgui. Un negoci que porta al seu creador a convertir-se en l’home amb més diners del món. Amb aquest èxit, es crea “Slayers”, un programa semblant (amb jugadors i personatges reals), al més pur estil shooter on els personatges són reclusos nordamericans. Aquest lluiten i s’enfronten en un seguit de batalles mortals l’objectiu de les quals és sobreviure. Si aconsegueixen sobreviure a 30 partides, el reclús és alliberat.

Resumit així, l’argument sembla més o menys fàcil de digerir; però la pel·lícula va avançant i van sorgint noves conspiracions i negocis, trames i mentides que fan que l’argument es vagi complicant. Al meu paré, crec que el compliquen massa. La veritat és que es tracta un tema que pot donar molt de si, però explicat i mostrat d’una altra manera, potser seria una mica més entenedor. Durant tota la pel·lícula he tingut la sensació que m’estava perdent alguna cosa; entenia l’argument però donant per suposat moltes coses que crec que no s’expliquen.

La majoria d’escenes, i sobretot les batalles, no són aptes per a epilèptics. Amb una velocitat de càmara, efectes d’interferències, canvis rapidíssims d’enfocaments, les imatges poden arribar a marejar si es miren de molt a prop o sense parpellejar. Masses (i innecessaris) moviments de càmara que treuen emoció al que veus, ja que no ho acabes d’entendre del tot. La música, com totes les pel·lícules d’acció, però es pot destacar l’ús que li donen a “Sweet Dreams”, molt ben encaixada en les escenes de lluita.

Moltes estrelles en una pel·lícula on l’únic protagonista és Gerard Butler amb companyia de Michael C. Hall (conegut a la televisió com a Dexter). Com a secundaris, m’ha sorprés l’aparició de John Leguizamo (Moulin Rouge, El incidente), Kyra Sedgwick (la policia borde de la sèrie “Closer”), i Terry Crews com el típic dolent hipermusculat.

Pel·lícula entretinguda per quan no sapigueu que veure a la tele. Això sí, absteniu-vos de crispetes; necessitareu estar per la pel·li per entendre-la.

1408 (Mikael Hafström)

Sóc un fanàtic d’Stephen King i sempre que acabo de llegir un relat o una novel·la seva, m’agrada veure’n la pel·lícula per comparar. Sempre la pel·lícula després del llibre, per suposat. Moltes vegades és una catàstrofe de pel·lícula i algunes vegades soreprenen, tot i canviar fets o, fins i tot, finals. 1408 és un gran exemple de pel·lícula sorpenent i magnífica sobretot pel fet d’allargar i donar més dades sobre el curt relat sobre el qual està inspirat.

I és que en el relat no s’explica res del que passa dins l’habitació posseïda del pis 13 (o més ben dit, 14 pels supersticiosos) de l’Hotel Dolphin. Només tenim detalls poc definits i inconnexos que ens creen un estat d’angoixa procuïda, només, per la nostra imaginació. La pel·lícula és diferent, perquè tota aquesta angoixa és expressada i mostrada sense aturar-se cinc minuts. Els films de terror s’estructuren en moment s de tensió i destensió. Moments per posar el nervis de punta i d’altres per respirar amb tranquil·litat. I aquí difereix aquesta pel·lícula de les altres. Els primers 20 minuts, aproximadament, ens els regalen per a que agafem grans bocanades d’aire, ja que durant la resta de la pel·lícula no podrem tornar a respirar. La successió de fenòmens paranormals i terrorífics són constants; i fan que el protagonista (un grandíssim i convincent John Cusack) s’hagi de decidir en cada moment entre allò que és real i allò que és producte d’un poder superior i, potser, mortal. El paper de Samuel L. Jackson, més diluït en la història, no deixa de deixar-nos moments intrigants.

Així que seguiu, si voleu, aquesta recomanació. Busqueu en alguna llibreria, o pregunteu a algun amic, pel llibre “Todo es eventual”, d’Stephen King. Busqueu el relat de 1408 i el llegiu (a les fosques i amb una tormenta de fons, millor). Després, llogueu aquest magnífic film i gaudiu d’una bona estona d’espants i angoixant tensió. No us empenedireu… o potser sí.

 

TRIAGE (Danis Tanovic)

Danis Tanovic ens presenta una pel·lícula de guerra des d’una perspectiva d’un jove fotògraf (Mark), especialitzat en aquest camp, i el seu millor amic durant la ofensiva kurda al 1988. La seva missió: captar les imatges de la guerra, per dures que siguin, per tal de donar a conèixer al món el conflicte armat que en aquell moment està d’actualitat. El seu amic, que deixa la dona embarassada a Amèrica, cansat de la crueltat de la guerra i de la tensió constant, i pressionat per la vinguda del seu fill al món, decideix tornar-se’n cap a casa abans del previst.

Quan en Mark torna a casa, després de patir una cadena de successos traumàtics, se n’adona que el seu amic encara no ha arribat. A mida que passen els dies, i després de recuperar-se de les lessions produïdes pel succés, els records de la guerra i del seu amic, encara desaparegut, li cauen al damunt, empitjorant-li, inusualment, el dolor i la malaltia.

La seva dona (Paz Vega) i l’avi d’aquesta (Christofer Lee), l’ajudaran a superar els traumes de la guerra i el conjunt de vivències que ha viscut al llarg dels darrers anys com a fotògraf de guerra.

Una pel·lícula, al meu parer, una mica lenta, però amb una gran  expressió del que pot arribar a significar per algunes persones un trauma fort; les reaccions dels familiars més propers i les conseqüències devastadores que la guerra causa en les persones. Els actors estan genials, tots, sense excepció. Un Colin Farrell molt convincent, una Paz Vega afligida i un Christofer Lee genial. He quedat molt sorprés amb el tràiler: molt ben escollides les imatges, bon resum i molt fidel al que és la pel·lícula en sí. Poques vegades dirè això, però, el tràiler fa justicia a la pel·lícula.

Com a únic punt negatiu, el doblatge en castellà. A en Colin Farrell li han canviat la veu i es fa difícil acostumar-se’n a una altra. Us imagineu que un dia li canvien la veu al Bart Simpson? La Paz Vega també surt malparada en aquest sentit, ja que estem acostumats al seu accent andalús. A en Christofer Lee li han tret aquella veu tant característica quan feia de Saruman a “El senyor dels anells” i li han posat la veu del mateix Dumbledore. Sembla que la veu de mags li va que ni pintat.

Endefinitiva, una pel·lícula recomanable per als seguidors del National Geografic més cruel i realista. I per tots els altres, és clar.

FOUR ROOMS (Varis directors)

Dirigida per Allison Anders, Alexandre Rockwell, Robert Rodríguez i Quentin Tarantino, Four rooms ens explica les peripècies que viu el recepcionista d’un petit hotel en la seva primera nit de treball. Al llarg de quatre històries, cada una més esbojarrada i surrealista que l’anterior, el jove recepcionista (interpretat per un magnífic Tim Roth) anirà perdent els nervis i la paciència alhora que queda meravellat i sorprès per la fauna que es pot trobar rere la porta de cadascuna de les habitacions de l’hotel.

I és que el pobre noi, envoltat per bruixes desesperades, marits gelosos, nens malcriats i rics ludòpates, es veu immers en un seguit de situacions que toquen l’absurd. Sens dubte, per mi, les millors històries són les dirigides pel Robert Rodríguez i el Quentin Tarantino. Immillorables i amb el seu segell inconfusible. Les altres dues històries, tot i que bones i recomanables, queden a l’ombra de les parts dirigides per aquests dos grans directors.

Cadascun, com no podia ser de cap altra manera, recorreix als seus actors estrella. Per començar Tim Roth, que va treballar amb Tarantino a “Reservoir Dogs” i “Pulp Fiction”. De la mà de Robert Rodríguez apareix un Antonio Banderas, repentinat i amb cinc quilos de gomina al cabell, i una Salma Hayek lluents. Tarantino torna a comptar, com ja va fer amb “Pulp Fiction”, també, amb un Bruce Willis totalment istriònic; i, com tampoc podria ser de cap altra manera, amb ell mateix.

De les altres històries, destacar el petit paper de Madonna a la primera part titolada “L’ingredient perdut” i on unes bruixes busquen l’esperma d’un noi jove (endevineu de qui podria ser?)

Així que, ja la podeu anar a mirar qui no ho hagi fet; i qui ho hagi fet, que ho torni a fer. Una pel·lícula absurda i divertidíssima per passar una molt bona estona.