50 HOMES MORTS (Kari Skogland)

Basada en fets reals i en la novel·la autobiogràfica de Marttin McGartland, “50 hombres muertos” reflexa la vida d’aquest home que va viure en les seves pròpies carsn els conflictes que van agitar Belfast els anys 70 i 80. En una societat dividida entre les societats catòliques i protestants, el grup terrorista de l’IRA es pren la justicia per la seva mà alhora de castigar a tots aquells irlandesos que no mereixin ser-ho. Per un altre cantó, la policia i l’exèrcit tracten d’aconseguir la pau amb més pena que gloria. Un jove Martin es troba envoltat per aquesta delicada situació sense posicionar-se en cap bàndol. Ell és irlandés i, per tant, odia la repressió policial i l’estat en el qual es troba la seva terra; però per una altra banda, destesta la violència i els assassinats a mans de l’IRA.

A través de les seves amistats, anirà endinsant-se en el món del grup terrorista fins formar-ne completament part. Però està allà dina amb una segona intenció, delatar tots els seus moviments a l’MI5 a través d’un tal Fergus, que fa d’enllaç entre el talp i el govern. Tot un dilema moral i ètic en un argument trepidant i addictiu que fan d’aquesta pel·lícula una molt bona opció per anar al cinema un d’aquests dies.

La interpretació de Jim Sturgess i Ben Kingsley són genials i donen una credibilitat a la història que gairebé la fan un documental. Un conjunt d’imatges i moments que reflexen perfectament la situació política i social del moment i que ajuda a entendre els conflictes que es van poder viure aquells anys a l’Irlanda més dividida que s’ha pogut veure mai.

Parlant de pel·lícules sobre talps, també vull recomanar “Lobo”. Una pel·lícula espanyola similar a “50 hombres muertos” amb la diferència que l’infiltrat aconsegueix arribar a la mateixa cúpula d’ETA en plena dictadura de Franco. Dues pel·lícules d’infiltrats basades en fets reals. Llàstima que, al contrari que l’IRA, ETA encara no hagi deixat les armes.

EL HUNDIMIENTO (Oliver Hirschbiegel)

Des de fa un temps, alguns diaris de la premsa espanyola han trobat la gallina dels ous d’or amb la venda de pel·lícules per un euro. Público, el País o la Vanguardia engreixen els seus ingressos oferint-nos bones pel·lícules (i no tant bones) a un baix cost que és difícil de rebutjar. Una cosa és certa, però, s’ha d’escollir bé quina vols comprar, ja que sinó et pots acabar deixant una part del sou considerable al llarg de tot el mes. Per això aquesta setmana vaig escollir “El hundimiento”.

Quan la vaig anar a veure al cinema, em va sorprendre molt. És una gran pel·lícula, un reflex (pel que sembla) molt fidel del que va ser el final de Hitler, que no va quedar exempta de polèmica. I és que molts detractors de la pel·lícula defenien que en aquesta s’enaltia a Hitler i se’l deixava com un heroi i un personatge que va fer coses molt importants i positives. Res més lluny de la realitat. Hitler queda com el que realment va ser, un assassí de masses sense escrúpols però amb una intel·ligència desbordant que es va anar apagant i deixant caure en la bojeria en els seus últims dies de vida, quan veia que tot s’havia acabat i que la guerra no hi havia forma de guanyar-la.

No oblidem, però, que anem a veure una pel·lícula de cinema, i això vol dir que ens hem de trobar un cert dramatisme. I més en un film d’aquestes característiques. És per això que a la mort del dictador se li dóna una força narrativa i dramàtica especial i pot quedar més o menys bella, estèticament parlant. Però si realment es mostrés com un heroi, no estaries desitjant durant la pel·lícula que arribi el moment del seu suïcidi.

“El hundimiento” ens deixa algunes imatges contundents i dures que reflexen la vida (i mort) que es va poder viure aquells dies de caos i desconcert al cor de Berlín. Amb una fotografia molt ben buscada, l’argument gira al voltant de la última secretària de Hitler; un personatge real i que apareix entrevistada al final de la pel·lícula poc temps abans de morir. Pel que fa als actors, destacar l’actuació de Bruno Ganz com el propi Hitler en els dies més durs, estèrics i agressius de la seva vida. Però per gaudir-ho, val més veure la versió original, ja que el doblatge deixa força a desitjar.

Resum, molt bona pel·lícula històrica i clarificadora del que va ser la mort d’un dels personatges més importants de la història (malhauradament). Si la trobeu demà als quioscos us recomano que us gasteu un euro per tenir-la. Val la pena.

MONSTRUOSO (Matt Reeves)

Casualment, al mateix moment que a España arribava als cinemes “REC” grabada en primera persona; a Estats Units s’estrenava “Monstruoso”. Com”REC”, aquesta també estava grabada en primera persona. Per suposat, estem parlant dels EEUU i això vol dir que no es limitarien a rodar en un petit escenari com un bloc de pisos, sinó que ho haurien de fer a gran escala com, per exemple, tota la ciutat de Nova York. També volia dir que en comptes de morts que caminen, l’amenaça havia de ser un monstre molt més gran, digne de les pel·lícules i sèries de culte del japó. I crec que aquí és on perd una mica l’encant.

A “REC” hi han molts moments de tensió, ja que l’enfrontament cos a cos és constant i l’amenaça és més real i violenta. A “Monstruoso”, el monstre és tan gran que és impossible una baralla entre els protagonistes i ell; l’únic que poden fer és córrer i córrer. Això sí, amb un ventall d’efectes especials impressionants..

Només pel fet d’estar grabat en primera persona ja m’agrada. És un recurs molt bo i crec que està molt ben aprofitat. La forma en que estan barrejades les escenes d’acció i tensió amb les més dramàtiques està molt ben aconseguida. Durant la pel·lícula t’enportes dos o tres sorpreses (dic sorpreses i no “sustos”) innesperades que li donen certa gràcia i fa que no la oblidis fàcilment.

Però si per alguna cosa ha destacat aquesta pel·lícula és per la seva publicitat. Per vendre-la, van utilitzar el que últimament s’anomenen “virals”. Són videos cassolans, cartells publicitaris,… que no semblen estar relacionats amb la pel·lícula però que van creant expectació. Per exemple, per a la pel·lícula de “District 9″, es van penjar cartells pels carrers separant zones per a humans i zones per alienígenes. Tots aquests detalls susciten grans debats i expectacions en nombrosos forums d’internet i aquesta és la millor forma de vendre qualsevol producte: que se’n parli.

Per la gran promoció que es va fer en el seu moment, pel recurs de la primera persona, pels actors desconeguts i bons, i per l’espectacularitat del monstre, per la gran destrucció de la ciutat i pel seu final,  “Monstruoso” és una cinta molt recomanable. Correu a veure-la ara mateix!!

EN EL PUNTO DE MIRA (Pete Travis)

Pel·lícula molt original i recomanable per tothom. Una trobada de líders mundials a Salamanca provoca l’assassinat dels president dels Estats Units d’Amèrica. Així comença aquest thriller trepidant que ens mostra els diferents punts de vista dels seus protagonistes. Una reportera, dos guardaespatlles, un video-aficionat, una dona, un home a qui li fan xantatge,…

La història es repeteix una vegada i una altra, cada cop des de la perspectiva d’un personatge diferent. Al final de cada història parcial ens quedem amb un interrogant que crea un suspens permanent en tota la pel·lícula. Uns interrogants que s’aniran resolent al llarg de les diferents visons.

El repartiment no podria ser millor: Dennis Quaid (recentment a Pandorum), Forest Witaker (Última llamada), Sigourney Weaver (Alien: el vuiter passatger), William Hurt (El bosque), Matthew Fox (Perdidos) i Eduardo Noriega (Abre los ojos). 6 personatges amb 6 versions diferents d’un mateix succés. 6 versions que es copmplementen i creen un entrellat complex i entretingut que et manté a la cadira amb una gran expèctació per saber què coi està passant.

El més curiós de tot és que l’acció representa que succeeix a Salamanca, però la pel·lícula va ser rodada a Mèxic, on van construir una plaça idèntica a la de Salamanca. Tots els figurants que hi surten, que en teoria haurien de ser espanyols, són sudamericans. Aquest són els petits detalls que els americans no cuiden gens, però que en altres parts del món, com aquí, no les deixem passar per alt. Tant costava grabar a Salamanca realment??

Bé, doncs, molt bona pel·lícula per tots aquells a qui us agraden els arguments una mica rebuscats (no molt, no us penseu) i les històries amb múltiples perspectives. Per la resta de gent, molt bona pel·lícula, igualment.

FICCIÓ O REALITAT CATASTRÒFICA?

Publico un post més de queixa i, novament, va dirigida (sobretot) al cinema americà i als propis americans que omplen les sales de cinema per anar a veure pel·lícules com “2012″. I és que veure aquesta pel·lícula m’ha fet reflexionar sobre un tema tant cruelment real com el terrorisme a gran escala.

L’onze de setembre de 2001 tots estàvem enganxats a la televisió seguint les imatges que ens arribaven del Worl Trade Center de Nova York. Unes imatges horriblement reals entraven pels nostres ulls i eren l’origen d’un dels comentaris que més s’escoltaven aquells dies: “sembla tret d’una pel·lícula”. Doncs no anaven gaire desencaminats. Aquestes són algunes (no totes, si no, no acabaríem mai) de les pel·lícules americanes on són destruïts monuments i edificis i, fins i tot, ciutats senceres.

Per començar, tenim aquelles pel·lícules de ciència-ficció que es recolza en els extraterrestres o monstres gegants per justificar la destrucció del que sigui: Godzilla, Independence Day, Monstruoso, La guerra de los mundos i, fins i tot, X-men i La liga de los hombres extraordinarios on es carreguen Venècia sencera!!

Però hi ha d’altres pel·lícules en les quals la destrucció està causada per fenòmens naturals com El dia de mañana, Armaggedom, Deep Impact o Volcano. I d’altres que la destrucció està causada per propis terroristes com és el cas de Pánico nuclear.

Sé que hi han moltíssimes pel·lícules més sobre aquests temes però crec que allò que vull dir s’ha entés. Tot i així, les podríem anar afegint a la llista a mida de mica en mica.

Veient això, arribo a la següent conclusió: com es van poden sorprendre tant i van poden quedar tant commocionats els americans després de l’atemptat de l’11-S si, ells mateixos al cinema gaudien veient aquesta mateixa destrucció?? D’acord que em direu que una cosa és ficció i una altra realitat, però no us molestaria a vosaltres veure en una pel·lícula com cau la Sagrada Família? o com un tio boig amb una bomba megapotent fa volar pels aires tota la serralada de Montserrat??

2012 (Roland Emmerich)

Segons la llegenda, els maies van predir que la fi del món arribarà el 20 de desembre de 2012. Roland Emmerich aprofita aquesta predicció i la utilitza com excusa per ensenyar-nos un apocalípsi impressionant. El director d’Independence Day ja ens ha acostmuat a grans imatges de destrucció; i al llarg de la seva filmografia s’ha anat superant. Des de “Godzilla” on només era devastada una part petita de Nova York a “Independence Day”, que mostrava la destrucció de Washington. Després, cansat de destruir el seu país, va passar a destruir l’hemisferi nord a “El Dia después de mañana”. Ara, a “2012″, l’hemisferi nord se li ha quedat petit i ha optat per destruir el món sencer. I en aquest context ha plantat un seguit de personatges que mostren quines serien les formes de supervivència i el comportament de la raça humana davant una catàstrofe de tals magnituds.

La pel·lícula, lògicament, és un desplegament d’efectes especials on no surt indemne cap país o ciutat, per petita que sigui. Terratrèmols, volcans, tsunamis,… i tot mostrat amb les millors i més modernes tecnologies. Vaja, que anar-la a veure al cinema és molt recomanable; per les imatges i el so envolvent. Ara, com a argument o com a factor original no aporta cap novetat al cinema de catàstrofes. La banda sonora no es distingeix de la resta de pel·lícules d’aquest gènere: música apocalíptica i èpica.

Els actors s’ho curren bastant. Jonh Cusack és un crack tot i no ser una de les seves interpretacions (on queda la de “1408″?) i l’aparició de Woody Harrelson com a esquizofrènic conspiranoic és genial. Danny Glover dóna vida al president dels Estats Units que, com no, queda reflectit com un heroi i com el personatge que aconsegueix posar d’acord a la resta de nacions del món.

Només ens queda esperar que la predicció maia no sigui certa i que tot allò que es veu a la pel·lícula no passi a la realitat. Si no, ja l’hem ben liada. Resum, molt entretinguda i recomanable però, en definitiva, una pel·lícula més de catàstrofes. Què destruirà en Roland a la següent?? L’univers??

MONSTER’S BALL (Marc Forster)

Un drama en tota regla. Però DRAMA en majúscules. La pel·lícula comença amb el marit de la protagonista al corredor de la mort, en l’últim dia de vida. A partir d’aquest moment, anem coneixent la resta de personatges: la dona i el fill descomunalment gras per la seva edat, el policia que custodia el prés i el seu fill. La història ens explica les desgràcies d’aquests 4 personatges. I dic només desgràcies perquè la pel·lícula no et dóna cap moment per respirar tranquil. Generalment, els drames són com una muntany russa. Té moments dramàtics i intensos barrejats amb tocs d’humor i cops de sort que alegren, momentàniament, la vida dels personatges. Però aquest no és un típic drama perquè no dóna cap bona noticia. Imagineu-vos tot el que li pugui passar a aquests personatges. Ja ho heu fet? Doncs serà pitjor!!

Amb aquesta pel·lícula, Halle Berry va guanyar l’oscar a la millor actriu. Us enrecordeu del numeret que va fer damunt l’escenari?? Doncs sí, va ser pel paper de mare desgraciada que fa durant tot el film. Sembla que a Hollywood només són premiats els papers desgraciats i més dramàtics, però que hi farem, li he de reconèixer una grandíssima interpretació; tant a ella com a en Billy Bob Thornton, com a misogin i racista policia.

Com a recomanació us diria que la veiessiu, perquè realment és bona, però feu-ho essent conscients d’allò que us he dit. No la veieu un dia que estigueu especialment tous perquè us acabareu tallant les venes, de veritat. Si la veieu, ja em direu què us sembla la cara de la Halle Berry al final de la pel·lícula.

Per cert, ho sento però no he trobat el tràiler en castellà. Així que haureu de practicar una imca l’anglés.

JULIE & JULIA (Nora Ephron)

El cinema ens ha deixat moltes pel·lícules dedicades a la cuina. “Dieta Mediterrania”, “Fuera de carta” (totes dues españoles); i ara des d’Amèrica ens arriba aquest film de cuina francesa a la americana. La pel·lícula ens mostra les vides paral·leles de dues dones en dos moments històrics diferents. Per una banda Julia Child, una dona inusualment alta que troba en la cuina francesa la seva felicitat. Des d’aquest moment, lluitarà per aconseguir escriure un llibre de cuina francesa per a les dones americanes (sí, només per a les dones. Hem de pensar que ens situem al 1974, quan només cuinaven les dones) Amb el pas del temps es convertirà en un ídol i el seu llibre serà llegit arreu del món; serà la presentadora d’un programa de televisió digne d’Arguiñano i de l’Isma Prados; i es convertirà en l’exemple a seguir de Julie Powell, qui es proposa cuinar totes les receptes del seu llibre i anar-les comentant en un blog. Això últim passa al 2004, quan la Julia Child ja tenia 90 anys. La pel·lícula està basada en la història real d’aquestes dues dones, no ho oblidem.

El paral·lelisme entre les vides de les protagonistes està molt ben mostrat. Totes dues amb parella estable, amb els seus alts i baixos; amb les seves il·lusions i les seves ganes d’escriure (ja sigui un llibre o un blog); i la seva passió per la cuina.

La pel·lícula es pot considerar llarga. No tant com “El senyor dels anells”, però llarga igualment. Són una mica més de dues hores de metratge, però he de reconeixer que no se m’han fet pesades. I fins i tot per algú com jo, que sóc molt primmirat a l’hora de menjar, aquesta pel·lícula fa entrar la gana d’una manera horrible. Una recomanació, mirau-la amb una bossa de crispetes, de patates xips i de pollastre a l’ast, posats a fer.

En definitiva, una història molt maca i entranyable, amb una Meryl Streep genial i optimista (gairebé no perd el somriure en tota la pel·lícula) i una demostració de com, encara que les noves tecnologies avancin a un ritme tant trepidant com el d’avui en dia, les il·lusions i les metes de cadascun poden ser les matexies en el present, en el passat i, de ben segur, en el futur.

Bon Appétit!!

PANDORUM (Christian Alvart)

Amb matissos que recorden a “Alien, el octavo pasajero”, se’ns presenta aquesta pel·lícula de ciència-ficció/terror ambientada en un futur que nosaltres no veurem. La Terra pateix una superpoblació exagerada i els recursos naturals estan a punt de desaparèixer. Això fa que es construeixi una meganau espacial on alguns habitants de la terra, protegits i vigilats per soldats, viatgen en busca de nous móns aptes per ser habitats. Durant el viatge , es someten a un hiperson que els manté adormits durant tot el trajecte.

El tinent Payton es desperta del seu hiperson junt amb el soldat Bower. Aviat descobreixen que a la nau ha ocorregut alguna cosa horrible que ha transformat a alguns dels habitants de la Terra en éssers fastigosos i temibles, amb fam insaciable i caníbal.

L’argument, des d’aquest punt de vista, no és gaire complex; però a mida que va avançant el film, es va tornant més estrany i paranoic. Potser es el punt negatiu de la pel·lícula per a mi, ja que no he acabat d’entendre-la. Bé perquè és massa complicada, bé perquè em fa la sensació que no s’explica gaire bé allò que passa, bé perquè l’he vist online amb qualitat molt millorable (sobretot de so). Els monstres mutants no són res de l’altre món i tampoc se sap molt bé com arriben a ser com són. No es pot qualificar de pel·lícula d’acció, perquè no hi ha molta, a diferència de la mateixa “Alien, el octavo pasajero” o altres pel·lícules de terror amb estranyes criatures com “Resident Evil”.

El que m’agrada és l’ambient de claustrofòbia i tensió que genera, com a bona pel·lícula de terror. El gir argumental del final, en el qual s’explica tot i s’arriba a entendre una mica l’argument, és força sorprenent i fa que oblidis que no has entés res durant la pel·lícula. Senzillament acceptes el final i prou.

Tot plegat una bona pel·lícula pel sofà dels diumenges, amb moments de tensió i pocs efectes especials (sorprenent en una pel·lícula de ciència-ficció, no creieu?)

RESACÓN EN LAS VEGAS (Todd Phillips)

De tant en tant, Hollywood ens sorprén amb una comèdia esbojarrada bona. Poques pel·lícules m’han fet riure tant i de veritat. No aquell somriure creat a partir d’humor fàcil i senzill com el que aconsegueix la saga de “Agarralo como puedas” o “Scary movie”. Un film més o menys intel·ligent i amb girs de guió sorprenents i, sobretot, estrambòtics; surrealistes si preferiu…

L’argument no és massa complicat. Un grup d’amics marxa a les Vegas per celebrar un comiat de solter. En despertar-se al matí, el marit ha desaparegut i els amics no recorden res del què va passar. Seguint les pistes i el rastre de destrucció i personatges que van deixar al darrera, van comformant un plànol de la nit anterior. Em sona una mica  a “Colega, donde está mi coche?” que ja fa uns anys va sorprendre tothom amb un humor semblant al d’aquesta pel·lícula. Només cal canviar un cotxe per un home promés a punt de casar-se.

Si per algun motiu recordaré la pel·lícula serà, sobretot, pels títols finals de crèdit. Una forma original i divertidíssima  de presentar-los i que hem van fer plorar de riure. Em vaig quedar amb un molt bon sabor de boca.

Els actors, tots desconeguts, es surten amb una immillorable interpretació. Li donen aquell punt que necessita una bona pel·lícula d’humor perquè realment faci gràcia. Destacable, també, la participació de Mike Tyson, absurda, sorprenent i divertida. Es podria dir que en alguns moments és previsible?? La veritat, en molts pocs ja que, com he dit, té forces girs de guió que sorprenen i entretenen molt.

Per a tots els seguidors d’humor intel·ligent, situacions estranyes i estrambòtiques a l’estil d’”American Pie”, pel·lícules sobre farres, borratxeres,… us recomano que l’aneu a mirar només acabar de llegir el post.